TRAVESSAR EL TEMPS

El primer poema és revelador. Neix del plaer de l’autora mateix, del plaer de llegir, del plaer d’escriure un gran poema. És un poema demolidor que segurament li ha resultat suficient per obtenir el premi Jocs Florals de Barcelona 2022. Parla d’una ossera que ha trobat al bosc, fent lligams arqueològics entre els somnis, les pedres, les erosions i les vides estroncades. Ella sap que necessita els seus ossos per viure. Els ha necessitat tant que els ha deixat sense carn ni pell. La imatge és elèctrica. Et parla i et diu el que fa. Furga el mantell, l’escorça i descobreix que les fatigues humanes, que les arrels que s’han enfonsat esdevenen els nostres somnis. Mentre el llegia una i altra vegada, anava pensant que si tots els poemes mantenien aquest nivell, ja no estaríem parlant d’un altre premi més: estaríem parlant d’una obra colossal, amb una gran influència dels grans poetes europeus i de les grans poetes americanes de la segona meitat del segle XX.

El següent poema, sobre la realitat grotesca, més curt i limitat, agafa un altre perfil, com la resta de poemes que el van seguint, una variació molt més subjectiva i més opinable. De fet, quan un poema es torna opinable, els impactes canvien i el risc es fa evident. Són poemes que et toquen, que emocionen perquè toquen la realitat. Glòria Coll escriu una poesia desperta, amb una gran tècnica, hàbil, que diu coses. Dir coses no és el mateix que dir paraules. El verb travessar és el verb que conjuga el temps de tot el llibre. A mesura que el llibre avança, van canviant l’enfocament i l’ambició. Hi ha un altre poema extraordinari sobre l’aniversari del seu pare, un poema que ens acaba inquietant perquè no ho explica tot. És un poema sincer i molt dur.

En diversos passatges, té la tendència als significats contraris, amb algunes escletxes iròniques quan parla de l’amor. Ens parla del desig, del desig de posseir el desig, amb composicions contraposades i línies que salten i espais textuals en blanc. L’autora valora l’amor com un simulacre, per bé que expressa el plaer que evidentment li dona. Pot semblar una paradoxa, però no. La postmodernitat enfoca la realitat d’aquesta manera. Hi ha una actitud dissolvent, crítica i convalescent davant el món, un punt de sutura dolorós, amb referències a la música (“hi ha el so: som música”), a la família (“Mare, treu el calidoscopi de l’ull amorós”), a les seves històries amoroses (“En una mà el cor, en l’altre el sexe”), a la seva adolescència (“el pèl púbic encara no arrissat”), a la cultura (“No hi ha audiència, no hi ha teatre en el teatre”).

La imatge escabrosa de com el cor li va bombant fins a tenir-lo a la boca i posar-li els dits i la mà sencera és impactant: “Intentava dibuixar un cor i em sortia un puny”. A mesura que vas llegint, et vas endinsant en una tristesa estructural, en la tristesa que molts dies pots veure pels carrers. El desig d’oblidar l’empeny i, per tant, esdevé una prioritat, una obsessió. Glòria Coll planteja tocs surrealistes, molt ben escrits, enginyosos, que poden semblar cínics, però que no ho són, perquè tenen molta càrrega. El poema sobre la balena, amb reminiscències de Maria Mercè Marçal, acaba derivant cap a la queixa. L’autora necessita expressar-se i demana ajuda en el poema Bengales. Té descripcions dures que es podrien entendre com històries viscudes, doloroses. El dubte com a lector que sempre tinc amb el discurs de la tristesa és si el relat té fonament existencial o no. La tristesa planteja un altre debat: es pot ser honrat amb la poesia? Es pot ser honrat amb la tristesa? Es pot ser conseqüent amb la infelicitat expressada?