FUSTER, POETA PRECOÇ I FUGAÇ

El cas de Joan Fuster com a poeta sempre m’ha semblat il·lustratiu de la seva penetrant intel·ligència: comença una fulgurant carrera d’escriptor publicant versos, però s’acaba desencantant de la poesia (de la pròpia) al cap d’uns anys i, a poc a poc, es va convertint en l’assagista en llengua catalana més rellevant de la segona meitat del segle XX. De fet, a partir del 1954, deixa de publicar poesia amb regularitat, i ja només es permetrà alguns, no pas pocs, exercicis de circumstàncies. Ara bé, abandona el gènere, però no el llegat propi, que sovint refà, reescriu. M’imagino que devia pensar, crític com era, que la seva poesia no atenyia el nivell que ell mateix hauria volgut que atenyés. I tanmateix hi ha moltes pàgines del que Ortells, en la seva escrupolosa edició, anomena el cicle líric, d’una qualitat ben notable. I ell mateix era conscient de la vàlua d’una poesia construïda amb un alt rigor i que, sovint, ens sorprèn amb autèntics llampegueigs de geni. També és veritat que aquestes traces de geni conviuen amb tirades d’una poesia deixatada –en general, el cicle antilíric, bé que no pas tot: Elegia a Rabelais és un poema que aguanta prou bé—; una poesia, aquesta darrera, fins i tot un punt tediosa, que ha envellit malament.

Ortells explica l’origen i evolució de la lírica fusteriana. Hi proposa dues grans línies, la simbolista i la surrealista, que no sempre encaixen precisament en els dos grans cicles esmentats. La simbolista és declaradament lírica, i ens reserva sorpreses molt grates. Un exemple primerenc: a 25 anys, escriu un sonet, Desolació, que és una rèplica a la meravella homònima alcoveriana. Fuster ja hi demostra un ofici consolidat, bé que l’expressió resulta més mimètica que no nascuda del dolor, com era el cas de la del mallorquí. Alguns poemes dits, per ell mateix, menors de la mateixa època semblen escrits tenint al cap l’esperit (i l’esquema) guillenià de la poesia pura, i són estimables.

Ales o mans (1949) és la primera sonora campanada. Sorprèn que un home tan poc suspecte de religiositat com Fuster hi expressi una veu transcendental, greu, inspirada en la tradició dels cants espirituals. S’avançava quatre anys al Cant espiritual de Blai Bonet, posem per cas. Hi ha potència en les imatges: “M’estranye de saber-me / vestit de carn, carn trèmula i remota, / lliurada a cansaments, a companyia.” Passatges en què l’expressió, esqueixada i fonda, recorda la de Blas de Otero: “i s’oblidà que és home, / això que en diem home, / bri provisional” (“bri provisional”: Carner, que queda lluny d’aquests versos, en va dir “guspira anònima de llum”). Fuster, que encara no havia culminat la trentena, era capaç d’escriure poesies tan belles com Impressió de tardor: “M’agrada la tardor des del paisatge / de cara a mi, des de les coses buides.”

Escrit per al silenci (1954) és, per al meu gust, el cim de la seva poesia. Comença amb la suite Criatura dolcíssima, popularitzada per Lluís Llach. S’hi desplega una història d’amor i desamor –púdicament i el·líptica, com passa sempre en l’obra del valencià– que ens regala versos memorables: “com una / sobtada companyia inajornable” (que bé que defineix, aquest vers, l’esclat de l’emoció!). O: “Sí, t’estimava lentament i sorda. / Com s’estimen les coses marcescibles. / Com s’aprèn l’idioma de l’absència.” Per cert, dos trets d’estil que jo considerava característics d’Andrés Estellés (l’ús freqüent del superlatiu: tendríssims, dolcíssima, meritíssim; i la coordinació dels dos adverbis: lentament i sorda) deuen ser més aviat propis de Fuster, a qui l’altre devia manllevar-los.

Fuster és un poeta que, de tant en tant, té el do de la imatge enlluernadora: “traït, el cel es desocella”. Aquell era un bon llibre sobre el trasbals amorós (“un cast impuls de vespes guardat en mes carpetes”). Publicat el mateix any, Terra en la boca –quin títol més bo!– aborda el tema de la memòria: “Mireu-me bé: jo era, / goludament jo era, segurament jo era. / Sóc només la memòria.”

Val la pena, sí, llegir Fuster (o rellegir-lo): trobar-hi la poesia que ens pot continuar acompanyant, tants anys després.