Lletres

Crítica

FUSTER, POETA PRECOÇ I FUGAÇ

Val la pena, sí, llegir Fuster (o rellegir-lo): trobar-hi la poesia que ens pot continuar acompanyant, tants anys després

El cas de Joan Fus­ter com a poeta sem­pre m’ha sem­blat il·lus­tra­tiu de la seva pene­trant intel·ligència: comença una ful­gu­rant car­rera d’escrip­tor publi­cant ver­sos, però s’acaba des­en­can­tant de la poe­sia (de la pròpia) al cap d’uns anys i, a poc a poc, es va con­ver­tint en l’assa­gista en llen­gua cata­lana més relle­vant de la segona mei­tat del segle XX. De fet, a par­tir del 1954, deixa de publi­car poe­sia amb regu­la­ri­tat, i ja només es per­metrà alguns, no pas pocs, exer­ci­cis de cir­cumstàncies. Ara bé, aban­dona el gènere, però no el lle­gat propi, que sovint refà, rees­criu. M’ima­gino que devia pen­sar, crític com era, que la seva poe­sia no ate­nyia el nivell que ell mateix hau­ria vol­gut que atenyés. I tan­ma­teix hi ha mol­tes pàgines del que Ortells, en la seva escru­po­losa edició, ano­mena el cicle líric, d’una qua­li­tat ben nota­ble. I ell mateix era cons­ci­ent de la vàlua d’una poe­sia cons­truïda amb un alt rigor i que, sovint, ens sorprèn amb autèntics llam­pe­gueigs de geni. També és veri­tat que aques­tes tra­ces de geni con­vi­uen amb tira­des d’una poe­sia dei­xa­tada –en gene­ral, el cicle antilíric, bé que no pas tot: Ele­gia a Rabe­lais és un poema que aguanta prou bé—; una poe­sia, aquesta dar­rera, fins i tot un punt tedi­osa, que ha enve­llit mala­ment.

Ortells explica l’ori­gen i evo­lució de la lírica fus­te­ri­ana. Hi pro­posa dues grans línies, la sim­bo­lista i la sur­re­a­lista, que no sem­pre encai­xen pre­ci­sa­ment en els dos grans cicles esmen­tats. La sim­bo­lista és decla­ra­da­ment lírica, i ens reserva sor­pre­ses molt gra­tes. Un exem­ple pri­me­renc: a 25 anys, escriu un sonet, Deso­lació, que és una rèplica a la mera­ve­lla homònima alco­ve­ri­ana. Fus­ter ja hi demos­tra un ofici con­so­li­dat, bé que l’expressió resulta més mimètica que no nas­cuda del dolor, com era el cas de la del mallorquí. Alguns poe­mes dits, per ell mateix, menors de la mateixa època sem­blen escrits tenint al cap l’espe­rit (i l’esquema) gui­llenià de la poe­sia pura, i són esti­ma­bles.

Ales o mans (1949) és la pri­mera sonora cam­pa­nada. Sorprèn que un home tan poc sus­pecte de reli­gi­o­si­tat com Fus­ter hi expressi una veu trans­cen­den­tal, greu, ins­pi­rada en la tra­dició dels cants espi­ri­tu­als. S’avançava qua­tre anys al Cant espi­ri­tual de Blai Bonet, posem per cas. Hi ha potència en les imat­ges: “M’estra­nye de saber-me / ves­tit de carn, carn trèmula i remota, / lliu­rada a can­sa­ments, a com­pa­nyia.” Pas­sat­ges en què l’expressió, esquei­xada i fonda, recorda la de Blas de Otero: “i s’oblidà que és home, / això que en diem home, / bri pro­vi­si­o­nal” (“bri pro­vi­si­o­nal”: Car­ner, que queda lluny d’aquests ver­sos, en va dir “gus­pira anònima de llum”). Fus­ter, que encara no havia cul­mi­nat la tren­tena, era capaç d’escriure poe­sies tan belles com Impressió de tar­dor: “M’agrada la tar­dor des del pai­satge / de cara a mi, des de les coses bui­des.”

Escrit per al silenci (1954) és, per al meu gust, el cim de la seva poe­sia. Comença amb la suite Cri­a­tura dolcíssima, popu­la­rit­zada per Lluís Llach. S’hi des­plega una història d’amor i desa­mor –púdica­ment i el·líptica, com passa sem­pre en l’obra del valencià– que ens regala ver­sos memo­ra­bles: “com una / sob­tada com­pa­nyia ina­jor­na­ble” (que bé que defi­neix, aquest vers, l’esclat de l’emoció!). O: “Sí, t’esti­mava len­ta­ment i sorda. / Com s’esti­men les coses mar­ces­ci­bles. / Com s’aprèn l’idi­oma de l’absència.” Per cert, dos trets d’estil que jo con­si­de­rava carac­terístics d’Andrés Estellés (l’ús freqüent del super­la­tiu: tendríssims, dolcíssima, meritíssim; i la coor­di­nació dels dos adver­bis: len­ta­ment i sorda) deuen ser més aviat pro­pis de Fus­ter, a qui l’altre devia man­lle­var-los.

Fus­ter és un poeta que, de tant en tant, té el do de la imatge enllu­er­na­dora: “traït, el cel es deso­ce­lla”. Aquell era un bon lli­bre sobre el tras­bals amorós (“un cast impuls de ves­pes guar­dat en mes car­pe­tes”). Publi­cat el mateix any, Terra en la boca –quin títol més bo!– aborda el tema de la memòria: “Mireu-me bé: jo era, / golu­da­ment jo era, segu­ra­ment jo era. / Sóc només la memòria.”

Val la pena, sí, lle­gir Fus­ter (o relle­gir-lo): tro­bar-hi la poe­sia que ens pot con­ti­nuar acom­pa­nyant, tants anys després.

POESIA COMPLETA (1945-1987) Autor: Joan Fuster. Edició i pròleg de Salvador Ortells Miralles Editorial: Institució Alfons el Magnànim. Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació. Acadèmia Valenciana de la Llengua Pàgines: 376
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.