UN POETA DEL MATARRANYA

Hi ha poetes tous i poetes forts, poetes que aparentment escriuen de forma senzilla i poetes que aparentment escriuen amb rigor i fondària. Els poetes forts acostumen a expressar emocions fredes i calculades, a no expressar emocions directes, espontànies. No deixen cap marge a la innocència, a l’emoció que explora. Són poetes que tenen solidesa argumental, moral, contundent. Els poetes febles, en canvi, acostumen a expressar la seva existència de forma fràgil, però transparent i heroica. Gairebé acaben buidant les seves experiències emocionals. Els poetes forts i els poetes tous, en els seus extrems, s’acaben tocant. Si els poetes forts més extrems no acaben expressant res, els tous més extrems expressen tant les seves emocions que acaben diluint tot el que és substancial. La grandesa de la poesia tova és que mai no ho sembla.

Juli Micolau forma part dels poetes tous que no s’acaben de buidar del tot, que retenen la vida i viuen l’amor amb colors: “Quan estic amb tu veig el món més blanc.” Estem parlat d’un poeta romàntic i també d’un poeta naturalista. Estem parlant d’un poeta que no dissimula. La seva pulsió no la pot amagar. La seva obra destaca per la seva vitalitat, per la seva existència pràctica, conscient: “És bo dur els tràfecs d’un mateix.”

És un dels poetes més destacats del Matarranya. Va formar part de l’antologia Roda la Mola. Antologia del Baix Aragó de llengua catalana des dels orígens fins als dies (2010), a cura del destacat filòleg Artur Quintana, que, precisament, ha escrit el pròleg d’aquest llibre. Micolau és un resistent; viu darrere de la frontera, conscient de la situació de la llengua catalana a la Franja. No es queixa; ell escriu. És membre de l’Associació Cultural del Matarranya que promou la llengua catalana a través de publicacions literàries, trobades i cursos de català per a adults, amb accions conjuntes amb l’Institut d’Estudis del Baix Cinca i el Centre d’Estudis Ribagorçans.

Per a les persones que no l’han llegit (encara existeixen prejudicis entre els lectors de poesia), hem de dir que Micolau transcendeix els poetes locals, lligats al seu territori, als seus paisatges, a les seves fonts, als seus rius, als seus arbres centenaris. El seu respecte cap a la natura és un dels seus principals eixos poètics. És un poeta de la terra que canta la bellesa de la natura i les dones. Així de real i així d’existencial. Té confiança en la natura i no pas en el progrés. És lògic. La poesia no pot acceptar el progrés i la degradació. L’estil Micolau no es pot confondre. En els seus poemes més llargs, de vint a seixanta versos, escriu d’una tacada.

El que em captiva més de la seva poesia és la seva visió rural, la seva riquesa del vocabulari, propi de l’àrea lingüística catalana del Baix Aragó. Juli Micolau és un atles lingüístic. Un home que viu de la terra i parla de la terra. El seu material poètic és real, viscut. Parla de la natura treballada. El poema “Estall” m’ha recordat el seu primer llibre Manoll(1997). Si una descripció no és una reflexió, què expressa aleshores un paisatge? On és l’emoció del paisatge, de la bellesa? Xalar és un verb que Micolau utilitza per descriure situacions plaents. Si llegiu aquest llibre, puc posar la mà a la terra calenta que xalareu amb alguns dels seus poemes bells, tous i naturals.