CURIOSITATS SECRETES

“L’ocell em mira / estu­pe­facte – / una ala dins meu cre­pita” (Abra­ham Mohino)

Les per­so­nes tenim una tendència innata a la curi­o­si­tat. Sovint, parem més atenció a allò que ens sorprèn o als secrets que ens esti­mu­len la ima­gi­nació que a les coses que pen­sem que són impor­tants. Esti­mu­lar la sor­presa és una estratègia molt útil en con­tex­tos edu­ca­tius i en qual­se­vol procés de trans­missió d’infor­mació: fer ser­vir les curi­o­si­tats per cap­tar l’interès de qui ens escolta o lle­geix. Explica també el gran poder de fas­ci­nació que poden exer­cir els haikus, com el que he uti­lit­zat per ini­ciar aquest arti­cle. Són una forma de poe­sia tra­di­ci­o­nal japo­nesa que jux­ta­posa idees o imat­ges per gene­rar sor­presa, cosa que esti­mula la curi­o­si­tat.

Aquest mes us vull sug­ge­rir dos lli­bres que, a banda de la seva gran qua­li­tat i de la riquesa de les infor­ma­ci­ons que apor­ten, tenen com a vir­tut prin­ci­pal esti­mu­lar la curi­o­si­tat a través de la sor­presa. Pri­mer, sor­pren­guem-nos des­co­brint els secrets més ama­gats dels ani­mals. A La vida secreta dels ani­mals, Peter Woh­lle­ben, un engi­nyer fores­tal que defensa inter­na­ci­o­nal­ment la res­tau­ració dels bos­cos pri­ma­ris, explora a fons un món molt ignot, el dels com­por­ta­ments més com­ple­xos dels ani­mals sal­vat­ges i de granja, inclo­ent-hi la seva vida emo­ci­o­nal i, en alguns casos, la seva inci­pi­ent consciència. Els bos­cos pri­ma­ris són els eco­sis­te­mes més madurs de tots i no es veuen influ­en­ci­ats per les per­so­nes. Pot ser afectuós un esqui­rol? Els corbs són fidels? És pos­si­ble que els rato­lins bos­cans siguin empàtics? O que les cérvo­les notin tris­tesa? Per damunt de tot plana una pre­gunta vital­ment pro­funda: atesa l’evidència d’unes emo­ci­ons que, en els ani­mals no humans, sem­pre es rela­ci­o­nen de manera directa amb els ins­tints, podem per això con­si­de­rar-les infe­ri­ors a les nos­tres? O pot­ser no són tan dife­rents com pen­sem o ens agra­da­ria creure? A través de situ­a­ci­ons que ha vis­cut i que ha ana­lit­zat amb diver­sos ani­mals, Woh­lle­ben arriba a una con­clusió que, no per poc intuïda, deixa de ser sor­pre­nent. Una con­clusió que no reve­laré aquí, per man­te­nir la curi­o­si­tat.

El segon lli­bre que vull sug­ge­rir també és ple de sor­pre­ses i curi­o­si­tats, però amb un estil ben dife­rent. A Ciència sota el focus, el biòleg i divul­ga­dor Pere Renom ens ofe­reix el bo i millor de la secció de ciència que pre­senta en directe al pro­grama de TV3 Tot es mou. Clas­si­fi­cat en diver­sos apar­tats (cos humà, ali­ments, cul­tura, tec­no­lo­gia, mate­ri­als, canvi climàtic, física, química, geo­lo­gia, matemàtiques, eco­lo­gia, his­to­ria natu­ral, astro­no­mia i coro­na­vi­rus), plan­teja qüesti­ons com, per exem­ple, per què la por irra­ci­o­nal fa que ens equi­vo­quem, per què la natura forma cris­talls de manera espontània i quin grau d’intel·ligència tenen els pops o, molt més mun­da­nes, com ara quina és la millor posició per anar al vàter, entre mol­tes d’altres. En tots els casos, fa una intro­ducció clara dels conei­xe­ments actu­als, sovint sor­pre­nents, i ens guia cap a la res­posta a través de la curi­o­si­tat que genera.

Dos lli­bres d’estils dife­rents però que com­par­tei­xen la fas­ci­nació que, man­lle­vant els ver­sos del haiku amb què he ini­ciat l’arti­cle, fa que sen­tim aque­lla mena d’estu­pe­facció que ens fa cre­pi­tar per dins.