LA MORT I LA GEOMETRIA

Melen­co­lia I (La melan­con­lia) és, segu­ra­ment, el gra­vat més cèlebre de Dürer, i encara un dels més cèlebres de tota la història de l’art. Objecte d’inter­pre­ta­ci­ons, al·lusi­ons i referències i d’exten­ses mono­gra­fies, que no rela­ta­rem aquí perquè per a aques­tes coses ja tenim les xar­xes. L’objecte més estu­diat i comen­tat és el políedre situat a l’esquerra de la imatge; depèn des de quina dis­ci­plina es miri, cub trun­cat, cris­tall d’alu­nita i, en la visió més refi­nada, crani, auto­re­trat tem­po­ral i efímer, atesa la pos­si­bi­li­tat que la cara més direc­ta­ment adreçada al per­so­natge sigui un mirall on, de manera profètica –en ter­mi­no­lo­gia ico­nogràfica, prolèptica–, s’anun­cia la seva mort mateixa. La mul­ti­pli­ci­tat con­den­sada en el sen­tit rigorós de la forma, la sos­pita de la presència subli­mada en amenaça. Si no pot ser una repre­sen­tació recognos­ci­ble per tot­hom, serà un ceno­tafi.

O una cons­tel·lació. A mesura que les per­so­nes ens fem velles, a molts se’ns fan cada cop més pre­sents els pro­ge­ni­tors al mirall, el pare en el cas dels homes, la mare en el de les dones, tot i que també hi pot haver encre­ua­ments. La trans­missió gene­ra­ci­o­nal arros­sega, des de temps imme­mo­ri­als, retrats ter­ri­bles, bri­llantíssims, des de la poe­sia fins a la psi­coanàlisi. Sense voler –o no?– fem tor­nar els pares al mirall. A mesura que ens anem morint, els anem res­sus­ci­tant, fins a que­dar petri­fi­cats en la forma geomètrica en el moment de la nos­tra mort, és a dir, quan ens ajun­tem l’ésser viu en decliu i el mort en crei­xent esplen­dor. Se sublima, ales­ho­res, la simul­taneïtat en una espurna d’abso­lut.

Que, depèn també de la dis­ci­plina des d’on s’observi, es podria iden­ti­fi­car amb el no-res. El crani-uni­vers podria adqui­rir la capa­ci­tat inversa i el melancòlic ser mirat pel políedre. Que el políedre s’hi emmi­ra­lli supera la dialèctica entre pares i fills i n’esta­bleix una de nova entre iguals –però uns iguals que no podran ser-ho mai del tot. S’ha gene­rat un doble, el germà menor del melancòlic, el des­ti­nat a morir per ofe­rir la sang necessària per fun­dar allò de què es tracti: una lle­genda, un imperi, una forma de par­lar amb els déus, una empresa.

En la vellesa, es busca con­sol en les coses i els llocs per­duts, i si es tro­ben només ser­vei­xen a la melan­co­lia, perquè no són mai com se les recorda. Per­dura, en la gran crònica, l’assas­si­nat fun­da­ci­o­nal del germà menor, el dèbil, l’esti­mat, el tocat per la savi­esa, el favo­rit. Seth i Osi­ris, Caïm i Abel, Etèocles i Poli­ni­ces, Ròmul i Rem, Bal­der i Hödr, Joan Car­les i Alfons.