Collita del 2012

TROBAR L’ESCLETXA

“L’any 2012 –explica Aniol Rafel, l’editor de Periscopi–, hi havia una concentració editorial molt evident que feia que determinats títols no s’estiguessin publicant. Això deixava espai per a noves editorials que, amb costos d’estructura molt menors, podien assumir el risc de publicar-los. Per exemple, de David Foster Wallace hi havia tota l’obra en castellà, però ni una sola pàgina en català. Editar-lo i vendre’n 1.500 exemplars no és rendible per a una editorial amb una gran estructura, però sí que ho és per a una de petita. A més, si un autor amb aquesta fama no ens estava arribant, quants més ens estàvem perdent? Això indicava que hi havia molta feina per fer, molt camp per córrer, i a Periscopi estàvem disposats a arriscar-nos.” Van començar a fer-ho, l’octubre d’aquell any, amb Terra de caimans, de Karen Russell.

Laura Huerga, fundadora de Raig Verd, també percebia aquestes mancances, com a editora i com a lectora. “Crec que tots els editors que hem coincidit en temps i espai ens vam adonar que hi havia llibres que volíem llegir en català que no hi eren. En el meu cas, el detonant va ser Gerbrand Bakker, un autor neerlandès que no estava publicat, tampoc en castellà. Vaig veure que s’editava molta literatura anglosaxona, i que jo podia aportar una mirada més diversa, des d’altres cultures. Explorar i sorprendre el lector. A més, perquè augmenti el nombre de lectors en català, necessites més pluralitat, que tothom pugui trobar el que busca”, explica. Hi ha contribuït amb escreix: una dècada després d’estrenar-se amb A dalt tot està tranquil, de Bakker, Raig Verd ha publicat originals de tretze llengües.

Tampoc trobava el que volia llegir Ricard Planas. Ell i Ramon Mas són els editors de Males Herbes, que, abans que editorial, va ser, el 2010, una revista de contes de terror i ciència-ficció. “El Ramon i jo érem molt conscients que tot el que llegíem era en castellà, perquè era la llengua en què es publicava el que ens interessava: la ciència-ficció, Kurt Vonnegut, els beatniks... Allò que llegeixes quan ets un jove trapella i busques sensacions fortes. A més, com que els adolescents que llegeixen sovint també volen escriure, ens passava que escrivíem en castellà perquè els models ens arribaven en aquesta llengua”, resumeix. La decisió de convertir la revista en editorial, doncs, tenia, en el seu cas, no només l’objectiu d’oferir “als nanos de batxillerat la literatura contracultural, fora del mainstream”, que ells havien trobat a faltar, sinó també de posar les bases, tot oferint-los referents, perquè escriguin també en aquesta llengua. “I que publiquin amb nosaltres. Volem fer planter”, somriu. El seu debut va ser amb la novel·la Bressol de gat, de Vonnegut.

En el cas de Crims.cat, el buit que hi havia al mercat a començament de la dècada del 2010 era sorprenent, i fins i tot dolorós, per la importància que havien tingut les col·leccions de novel·la negra La Cua de Palla i Seleccions de La Cua de Palla, d’Edicions 62, i La Negra, de La Magrana. Les històriques col·leccions d’Edicions 62 havien desaparegut el 1995 (tot i que, el 2006, hi va haver un anunci de rellançament que no va passar dels dos títols), i La Negra feia tombs, amb periodicitat variable i sense que hi estigués clar el paper dels autors catalans. En aquest context, Àlex Martín i Sebastià Bennasar van presentar a l’editorial Alrevés el projecte de l’antologia Crims.cat, que recollia contes de 17 autors de novel·la negra dels Països Catalans. “Aquell llibre –explica Ilya Pérdigo, editor d’Alrevés– ens va fer adonar de la necessitat de crear una col·lecció en què els autors de novel·la negra en català trobessin casa seva. Així va néixer Crims.cat.” El primer, Història de mort, d’Andreu Martín, va arribar a les llibreries el gener del 2012.

ESPERIT COOPERATIU

Identificada l’escletxa, calia arribar al públic i aconseguir que sortissin els números. La mida dels quatre segells els permetia moure’s amb més agilitat i sense les despeses dels grans grups. A més, de seguida van entendre que valia la pena que unissin forces. De fet, un any més tard, el 2013, es creava l’associació d’editorials independents Llegir en Català, en què moltes es van implicar. “Males Herbes només vam ser-hi dues setmanes –explica Planas– perquè, de seguida, vam veure que no podíem assumir el volum de feina que implicava. Però en compartíem del tot la filosofia: capitalisme cooperatiu. Totes érem conscients que si ens posàvem a competir entre nosaltres no quedaria ningú.”

Aniol Rafel aprofundeix en aquesta idea. “No competim. Al contrari: quan una editorial fa bona literatura i aconsegueix que un lector vagi a la llibreria, compri un llibre seu, en gaudeixi i posi en marxa el múscul lector, tots sortim guanyant, perquè aquest lector hi tornarà i s’endurà un altre llibre, d’una altra editorial, probablement. La competència no és entre nosaltres: és amb les editorials que publiquen de qualsevol manera i poden fer que el lector deixi de considerar la lectura una de les opcions en què invertir el seu temps.”

Llegir en Català va néixer a partir d’una carta: la que Laura Huerga va enviar, tres mesos després de fundar Raig Verd, a totes les adreces que va trobar a la base de dades de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana. Els convocava a una reunió per veure com podien unir esforços per donar una empenta a la difusió de la literatura en català per augmentar-ne el consum. S’hi van presentar 18 editorials, i una desena, entre les quals Alrevés i Periscopi, es van comprometre a tirar el projecte endavant: crear un catàleg conjunt, participar plegats en fires, compartir difusió en xarxes socials, compartir una web... “Les editorials que en formem part ho tenim també per separat, però l’altaveu que generem les deu juntes és molt més potent. També ens dona més presència institucional, més pes per opinar, per fer propostes... Mentre puguem fer aquestes funcions, l’associació viurà molts anys, al marge de les editorials que en formin part”, explica Pérdigo, que n’és membre destacat.

MÉS LECTORS EN CATALÀ

El 2012, declaraven llegir un o més llibres l’any un 61% de catalans. D’aquests, només un 27% llegien català. Actualment, la xifra ha crescut fins al 32,4% i l’increment més gran es produeix en els menors de 25 anys. La tendència és positiva, però la necessitat de continuar treballant per ampliar el públic lector en català (només el dia de Sant Jordi les vendes de llibres en català superen les de llibres en castellà, amb un percentatge de 52%-48% en la darrera edició, amb 1,7 milions de llibres venuts) és una de les constants en el discurs dels quatre editors. I és inevitable demanar-los que aprofundeixin en el tema atesa l’alarma que ha generat el retrocés de l’ús social de la nostra llengua.

“Aquest retrocés no es percep en els índexs de lectura, que, de fet, pugen. I crec que continuaran pujant, per tres factors: en primer lloc, per l’accés al coneixement del català. Hi ha tota una generació que, malgrat ser catalanoparlant, mai no va rebre educació en la seva llengua, i això li suposa una dificultat per llegir-la. Aquest obstacle ha desaparegut. En segon lloc, hi ha una oferta molt més àmplia i diversa. I, finalment, hem avançat molt en la superació del prejudici respecte de les traduccions literàries, que eren percebudes com encarcarades, carrinclones, molt allunyades de la llengua del carrer”, explica Rafel.

“L’experiència de Males Herbes no té per què ser representativa, però nosaltres venem cada vegada més, i el nostre públic és jove. A més, al principi, els nostres grans èxits eren autors estrangers, i ara, són autors catalans vius. Tinc confiança en les noves generacions”, diu Planas. Pel que fa a les traduccions, està d’acord amb Rafel: “El traductor és qui té la clau de la porta per entrar en l’obra d’un autor. I actualment en tenim de boníssims, que estan contribuint a crear un model de llengua modern i ens estan permetent descobrir autors de tot el món amb la seva pròpia veu.”

Ilya Pérdigo aporta una altra reflexió que convida a l’optimisme: “No només segueixen sortint editorials en llengua catalana, sinó que el fet que gegants com Random House i Planeta hi apostin a través de la compra de segells demostra que és un mercat interessant.” En la seva valoració sobre la progressió d’aquests deu anys, Pérdigo destaca dos agents que han evolucionat i en el sentit correcte: el suport institucional i la Setmana del Llibre en Català, que enguany també està d’aniversari –40 anys complirà aquest setembre, quan celebri una nova edició, repetint al Moll de la Fusta, entre el 9 i el 18 de setembre. “En 10 anys ha fet un salt enorme”, assegura l’editor de Crims.cat.

UNA ETIQUETA INJUSTA

Pel que fa al suport institucional, Pérdigo valora com ha millorat la comunicació. “Els editors hi hem pogut accedir amb més facilitat per explicar què necessitem, i ens han escoltat. Han fet una estructura d’ajudes que s’ha incrementat els darrers temps. Hem d’estar sempre demanant i insistint-hi, però quan les coses es fan bé s’ha de dir.”

Entre aquestes millores, no només hi ha l’increment de les xifres, també el fet que s’hagin començat a donar ajudes al còmic (“hi vam insistir molt, i m’agradaria pensar que hi hem influït”, diu l’editor de Males Herbes) i s’hagi apostat pel foment dels llibres d’assaig en català, que s’està traduint en un augment de vendes destacable: dels 23 milions d’euros que va facturar el gènere el 2014 es va passar a 32,3 milions el 2019.

Tots quatre reconeixen que aquest suport és imprescindible, però que l’editorial és lluny de ser un sector subvencionat. “No rebem més ajudes que molts d’altres. L’etiqueta que de vegades se’ns penja és injusta”, assegura Rafel. Una dada aportada per Joan Sala, president d’Editors.cat fins el desembre passat, reforça l’opinió de l’editor de Periscopi: el llibre factura el 70% de tot el sector cultural català, però rep el 10% de les ajudes.

“El problema d’aquests suports, però –hi afegeix Plana–, és que n’hi ha pocs per als creadors. El creador segueix sent l’últim mico de la cadena, i el pitjor és que és impossible de revertir, perquè els editors també tenim un marge de benefici molt petit, i si el reduïm, hem de tancar.” Del preu que paga el lector a la llibreria, al voltant d’un 55% és per a distribució i venda, entre el 30% i el 35%, per a l’editorial (i amb això ha de cobrir els costos de traducció, correcció, impressió, promoció...) i entre el 5% i el 10%, per a l’autor. Així s’entén molt millor per què, com denuncia Sala, només un de cada deu autors que escriuen en català poden viure dels seus llibres.

NOUS FORMATS, MÉS CAMINS

El repartiment del pastís no ha canviat gaire aquests deu anys. El que sí que ho ha fet és la tecnologia. D’una banda, els ha permès editar més d’una dotzena de títols de mitjana amb estructures molt reduïdes, “cosa impensable quan s’havia d’anar a les fires a comprar drets i resoldre contactes a cop de fax”, comenta Huerga. D’altra banda, ha propiciat la possibilitat d’arribar als lectors amb altres suports: els llibres digitals i els audiollibres.

Els primers fa anys que surten en totes les discussions sobre el futur del llibre, tot i que en el mercat català sembla que no acaben d’arrelar. Les editorials independents han anat de mica en mica digitalitzant el seu catàleg, però encara queda molta feina per fer. “En el paper, som competitius, però en el llibre digital ho som menys, i en els audiollibres, gens. Hem trigat més a poder fer inversió en aquestes tecnologies. Quan l’administració obri les ajudes, anirem veient canvis, perquè podrem començar a colar-nos-hi”, explica l’editora de Raig Verd. “No ens hem posat gaire a pensar en el paper que podríem tenir els editors com a gestors de continguts en el món digital, una cosa que crec que serà fonamental en el futur, perquè ara aquí la gent encara compra llibres, però en 20 anys tot serà per la xarxa”, hi afegeix Planas.

A aquest fet, cal afegir-hi una dada que aporta Ilya Pérdigo i que hauria d’animar els editors a explorar aquests camins: “Segons dades de la plataforma d’audiollibres Storytell, el 50% dels que n’escolten no són lectors.” Tot i que les xifres de consum d’aquest format encara són molt baixes (les dades del 2021 revelen que escolten audiollibres almenys un cop per trimestre només un 4% dels catalans, xifra que triplica, però, la del 2018), demostren que les editorials tenen camp per córrer perquè, al capdavall, llegides o escoltades, elles són les encarregades de fer-nos arribar històries que ens sedueixin i ens ajudin a comprendre el món.

I, mirant cap al futur, com es veuen ells d’aquí a deu anys? “Doncs em veig publicant novel·la negra, demostrant que hi ha espai per a ella perquè no és un gènere menor ni limitat a un públic concret, sinó que el que explica, la cara fosca de l’home i de la societat, ens interessa a tots”, explica Pérdigo. Planas també aposta per la continuïtat: “Jo tinc encara més ganes que quan vaig començar. En deu anys d’aprenentatge, hem tingut fracassos i alegries, però les alegries sempre compensen els fracassos. Jo firmo per morir sent editor, i de Males Herbes.” La pandèmia, en canvi, ha aigualit les certeses a Edicions del Periscopi. “Fa dos anys i mig, hauria pogut respondre a aquesta pregunta amb contundència. Ara, només puc dir que aspirem a seguir conquerint l’ànima dels lectors i mantenint la il·lusió i la màgia que es genera a l’editorial cada cop que trobem un manuscrit que ens emociona”, diu Aniol Rafel. La incertesa no fa cap por a Laura Huerga. Al contrari: “Una cosa que considero un privilegi és no saber què estaré fent d’aquí a deu anys. Vaig muntar l’editorial perquè després del 15-M em vaig plantejar què estava aportant jo al món, i vaig decidir que volia contribuir a fomentar la consciència crítica i a reequilibrar les desigualtats a través dels llibres, però en el futur potser ho faré d’una altra manera. El que tinc clar és que estaré lluitant pels drets de tothom.”

De moment, estan de celebració, alguns projectant festes d’aniversari (Periscopi i Males Herbes, de cara a la tardor, i Crims.cat, aprofitant la Setmana del Llibre en Català) i d’altres desembolicant els regals que s’han fet per celebrar aquesta dècada: Raig Verd, l’estrena de la col·lecció de literatura juvenil Indòmita i de ciència-ficció Duna (en col·laboració amb Mai Més Llibres); Periscopi, la Biblioteca Dedalus, d’assaig, que ha posat en marxa amb l’Escola Bloom, i Crims.cat, una col·lecció de còmic per acostar-se al públic jove que arribarà el 2023. La collita del 2012 continuarà donant fruits.