Llum i color al temple del romànic

Des del 20 de maig fins a l’11 de setembre es pot visitar la primera exposició de Turner al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). La llum és color en la mostra comissariada pel Dr. David Blayney Brown, antic conservador en cap d’art històric britànic de la Tate Britain. Entre aquarel·les i olis es fa palès que el Dr. Brown s’ha passejat hores per la sala Turner de la Tate i que coneix l’artista en la seva profunditat. Els temes plantejats a les diverses sales i la manera de narrar-los revelen la veritable naturalesa del pintor britànic i la seva insaciable recerca de la vaporositat etèria de la llum a través del color, el seu amor romàntic pels fenòmens atmosfèrics i la seva atracció per les forces de la naturalesa. Els set àmbits de què parla Blayney encaixen perfectament en les temàtiques tractades per John Ruskin, el biògraf i defensor del paisatgisme de Joseph Mallord William Turner (1775-1851), el protagonista del primer volum de Modern Painters (1843-1860). Tanmateix, el gran crític i teòric de l’art britànic no apareix en cap dels textos ni àudios de sala.

Les obres de la primera secció de la mostra, “Memòria i imaginació”, són molt abstractes, i corresponen en la seva majoria a estudis i esbossos en aquarel·la de la primera part de la vida de Turner, amb elements mitològics i dibuixos que fa a l’aire lliure als Alps i a Grenoble, així com alguna obra tardana en què, de manera conscient i volguda, l’autor arriba a l’abolició de la forma i es desempallega de qualsevol element no estructural per mostrar la seva fascinació pel món lluminós i intangible. La segona part, “Creant l’escena”, mostra els paisatges rugosos inspirats en el teatre, amb fons i personatges en un pla similar. Núria Oriols, química de l’àrea de restauració i conservació preventiva del MNAC, ens explica com l’ocre, el blau i el vermell són la base dels mil colors que podem percebre als quadres de Turner. Oriols cita la professora de LCCC Joyce Tompsen en relació amb la seva varietat de textures: “L’autor pintava com un dels grans cuiners, amb la passió creativa a flor de pell.”

El relat ens condueix a cims i tempestes al mar, uns telons de fons que prenen vida, en què el paisatge es converteix en el personatge principal, i la figura humana, en un mer accident que revela la magnificència de la naturalesa. Turner converteix la pintura paisatgística en un gènere de ple dret en el romanticisme, paral·lelament a Caspar David Friedrich, encara que aquest situa l’home com a punt de fuga de les nostres emocions. Sovint, Turner pintava el que vivia i s’endinsava en la naturalesa a la recerca d’inspiració. A la secció hi trobem la seva pròpia perspectiva com a agent i no com a pacient lliurat a la mera contemplació estètica. S’explica aquell mite segons el qual Turner es lliga al pal major d’un vaixell per viure una tempesta en primera persona, com Odisseu sofrint descarnat el cant de les sirenes. Alguns dels quadres més emblemàtics de l’artista, com aquest a què es refereix la història, Tempesta de neu (1842), es poden apreciar en forma de gravats de R. Brandard.

Al final de la seva vida, Turner va quedar fascinat pels efectes de la Revolució Industrial, especialment per com el vapor i la contaminació impregnaven l’atmosfera. Els nous temps van canviar les figures, però no els colors de les obres de Turner. Algunes de les seves obres industrials es poden visitar a l’exposició, i palesen el gran interès pels fenòmens atmosfèrics, que van marcar la seva visió del món. Captar l’instant en un determinat estat anímic ens podia oferir un enigmàtic horitzó que fos diferent en cada obra, ja fos pel vapor o els canvis meteorològics, dels quals sabia “identificar els símptomes”, tal com ens explica Alfred Rodríguez Picó en un dels àudios de l’exposició.

Venècia va ser un gran escenari per a l’experimentació. A la quarta part, “Llums i atmosferes”, hi podem trobar des de pintures a l’oli figuratives fins a aquarel·les etèries i evocadores de tot el que la ciutat va significar per al pintor. Turner volia captar la llum i els colors a través del traç, i la contemplació dels seus quadres ens endinsa en atmosferes càlides i d’una vivesa hipnotitzant. De Venècia no li interessava pas el brogit dels carrers o les màscares clandestines, sinó el port, els canals i l’obertura a l’horitzó. La natura enmig d’una civilització aquàtica i suggeridora, no pas tan diferent als Alps o al mar obert. A Turner li interessava captar el sublim dinàmic que ens corprèn i ens agita tremolosament l’ànima amb un plaer delerós que ens sacseja.

Turner es va veure influït per Edmund Burke i la seva Indagació filosòfica sobre l’origen de les nostres idees sobre el sublim i el bell, del 1757. La preferència de Burke pel sublim en relació amb el bell marca la transició entre allò neoclàssic i el romanticisme. Immanuel Kant recull la distinció de Burke, basada en aspectes psicològics, i hi posa ciència. Malgrat que Kant no sigui una font directa de Turner, ja que el pintor va tenir les teories del seu compatriota més a l’abast, és inevitable, mirant la seva pintura, veure-hi reflectides les idees kantianes de la Crítica del judici (1790). És més, podem filar prim i rebre l’obra del britànic com l’exponent de la pintura de paisatge que representa el sublim dinàmic, amb les tempestes marines i la seductora vegetació, mentre que Caspar David Friedrich pintava el sublim matemàtic, amb cels i mars infinits. La diferència entre un concepte i l’altre és, precisament, que el sublim matemàtic ens corprèn i ens plau al mateix temps per la infinitud i la incapacitat de copsar la totalitat del paisatge o l’obra d’art, mentre que el dinàmic ens commou per la intensitat de l’experiència que trobem envoltats de natura ferotge o la seva representació en un llenç, i que ens atemoreix mentre ens genera plaer estètic. Art i natura són el lloc del sublim.

Turner vivia el color i la seva plasmació més enllà de l’emoció. Per a ell, les teories científiques tenien molt de pes en la seva obra i en les seves experimentacions, i revisava els estudis d’Isaac Newton i Johann Wolfgang von Goethe per fer més consistents les seves pintures. D’aquesta manera, la sisena secció, “La foscor és visible”, evidencia el binomi fonamental entre llum i foscor i ens mostra com el negre és un color viu i ple de força. De fet, els colors foscos són tractats amb més pinzellades i es pot captar la rugositat de les ombres o les nits, així com els mars en tempesta, però també amb un espectre de color gairebé d’arc iris, ric, ple, lluminós i comunicatiu. Ho podem veure a Llac Buttermere, amb la part de Cromackwater, Cumberland, un xàfec (1798).

L’exposició acaba amb una oda al Sol. Per al pintor de l’atmosfera i la llum, l’astre rei havia d’ocupar un lloc preeminent. Turner l’anomenava “el més bell de tots els éssers”, la “font d’alegria” més poderosa, en què la ciència i el poder simbòlic dels elements entren en major consonància. Anant al ball (Sant Marino) (1846) és una gran taca ocre que ens envaeix i apaivaga pors i neguits. Es pot considerar l’esfera solar com el cim de la creativitat de Turner i, potser per això, el primer color que s’imprimia a les seves obres era aquest ocre intens i màgic que ens escalfa l’ànima i ens parla de fit a fit mentre eclipsa la nostra pròpia escena interior.