Llum i color al temple del romànic

Des del 20 de maig fins a l’11 de setem­bre es pot visi­tar la pri­mera expo­sició de Tur­ner al Museu Naci­o­nal d’Art de Cata­lu­nya (MNAC). La llum és color en la mos­tra comis­sa­ri­ada pel Dr. David Blay­ney Brown, antic con­ser­va­dor en cap d’art històric britànic de la Tate Bri­tain. Entre aqua­rel·les i olis es fa palès que el Dr. Brown s’ha pas­se­jat hores per la sala Tur­ner de la Tate i que coneix l’artista en la seva pro­fun­di­tat. Els temes plan­te­jats a les diver­ses sales i la manera de nar­rar-los reve­len la veri­ta­ble natu­ra­lesa del pin­tor britànic i la seva insa­ci­a­ble recerca de la vapo­ro­si­tat etèria de la llum a través del color, el seu amor romàntic pels fenòmens atmosfèrics i la seva atracció per les for­ces de la natu­ra­lesa. Els set àmbits de què parla Blay­ney encai­xen per­fec­ta­ment en les temàtiques trac­ta­des per John Ruskin, el biògraf i defen­sor del pai­sat­gisme de Joseph Mallord William Tur­ner (1775-1851), el pro­ta­go­nista del pri­mer volum de Modern Pain­ters (1843-1860). Tan­ma­teix, el gran crític i teòric de l’art britànic no apa­reix en cap dels tex­tos ni àudios de sala.

Les obres de la pri­mera secció de la mos­tra, “Memòria i ima­gi­nació”, són molt abs­trac­tes, i cor­res­po­nen en la seva majo­ria a estu­dis i esbos­sos en aqua­rel·la de la pri­mera part de la vida de Tur­ner, amb ele­ments mitològics i dibui­xos que fa a l’aire lliure als Alps i a Gre­no­ble, així com alguna obra tar­dana en què, de manera cons­ci­ent i vol­guda, l’autor arriba a l’abo­lició de la forma i es des­em­pa­llega de qual­se­vol ele­ment no estruc­tu­ral per mos­trar la seva fas­ci­nació pel món llu­minós i intan­gi­ble. La segona part, “Cre­ant l’escena”, mos­tra els pai­sat­ges rugo­sos ins­pi­rats en el tea­tre, amb fons i per­so­nat­ges en un pla simi­lar. Núria Ori­ols, química de l’àrea de res­tau­ració i con­ser­vació pre­ven­tiva del MNAC, ens explica com l’ocre, el blau i el ver­mell són la base dels mil colors que podem per­ce­bre als qua­dres de Tur­ner. Ori­ols cita la pro­fes­sora de LCCC Joyce Tompsen en relació amb la seva vari­e­tat de tex­tu­res: “L’autor pin­tava com un dels grans cui­ners, amb la passió cre­a­tiva a flor de pell.”

El relat ens con­du­eix a cims i tem­pes­tes al mar, uns telons de fons que pre­nen vida, en què el pai­satge es con­ver­teix en el per­so­natge prin­ci­pal, i la figura humana, en un mer acci­dent que revela la mag­ni­ficència de la natu­ra­lesa. Tur­ner con­ver­teix la pin­tura pai­satgística en un gènere de ple dret en el roman­ti­cisme, paral·lela­ment a Cas­par David Fri­e­drich, encara que aquest situa l’home com a punt de fuga de les nos­tres emo­ci­ons. Sovint, Tur­ner pin­tava el que vivia i s’endin­sava en la natu­ra­lesa a la recerca d’ins­pi­ració. A la secció hi tro­bem la seva pròpia pers­pec­tiva com a agent i no com a paci­ent lliu­rat a la mera con­tem­plació estètica. S’explica aquell mite segons el qual Tur­ner es lliga al pal major d’un vai­xell per viure una tem­pesta en pri­mera per­sona, com Odis­seu sofrint des­car­nat el cant de les sire­nes. Alguns dels qua­dres més emblemàtics de l’artista, com aquest a què es refe­reix la història, Tem­pesta de neu (1842), es poden apre­ciar en forma de gra­vats de R. Bran­dard.

Al final de la seva vida, Tur­ner va que­dar fas­ci­nat pels efec­tes de la Revo­lució Indus­trial, espe­ci­al­ment per com el vapor i la con­ta­mi­nació impreg­na­ven l’atmos­fera. Els nous temps van can­viar les figu­res, però no els colors de les obres de Tur­ner. Algu­nes de les seves obres indus­tri­als es poden visi­tar a l’expo­sició, i pale­sen el gran interès pels fenòmens atmosfèrics, que van mar­car la seva visió del món. Cap­tar l’ins­tant en un deter­mi­nat estat anímic ens podia ofe­rir un enigmàtic horitzó que fos dife­rent en cada obra, ja fos pel vapor o els can­vis mete­o­rològics, dels quals sabia “iden­ti­fi­car els símpto­mes”, tal com ens explica Alfred Rodríguez Picó en un dels àudios de l’expo­sició.

Venècia va ser un gran esce­nari per a l’expe­ri­men­tació. A la quarta part, “Llums i atmos­fe­res”, hi podem tro­bar des de pin­tu­res a l’oli figu­ra­ti­ves fins a aqua­rel·les etèries i evo­ca­do­res de tot el que la ciu­tat va sig­ni­fi­car per al pin­tor. Tur­ner volia cap­tar la llum i els colors a través del traç, i la con­tem­plació dels seus qua­dres ens endinsa en atmos­fe­res càlides i d’una vivesa hip­no­tit­zant. De Venècia no li interes­sava pas el bro­git dels car­rers o les màsca­res clan­des­ti­nes, sinó el port, els canals i l’ober­tura a l’horitzó. La natura enmig d’una civi­lit­zació aquàtica i sug­ge­ri­dora, no pas tan dife­rent als Alps o al mar obert. A Tur­ner li interes­sava cap­tar el sublim dinàmic que ens corprèn i ens agita tre­mo­lo­sa­ment l’ànima amb un plaer delerós que ens sac­seja.

Tur­ner es va veure influït per Edmund Burke i la seva Inda­gació filosòfica sobre l’ori­gen de les nos­tres idees sobre el sublim i el bell, del 1757. La pre­ferència de Burke pel sublim en relació amb el bell marca la tran­sició entre allò neoclàssic i el roman­ti­cisme. Imma­nuel Kant recull la dis­tinció de Burke, basada en aspec­tes psi­cològics, i hi posa ciència. Mal­grat que Kant no sigui una font directa de Tur­ner, ja que el pin­tor va tenir les teo­ries del seu com­pa­tri­ota més a l’abast, és ine­vi­ta­ble, mirant la seva pin­tura, veure-hi reflec­ti­des les idees kan­ti­a­nes de la Crítica del judici (1790). És més, podem filar prim i rebre l’obra del britànic com l’expo­nent de la pin­tura de pai­satge que repre­senta el sublim dinàmic, amb les tem­pes­tes mari­nes i la seduc­tora vege­tació, men­tre que Cas­par David Fri­e­drich pin­tava el sublim matemàtic, amb cels i mars infi­nits. La diferència entre un con­cepte i l’altre és, pre­ci­sa­ment, que el sublim matemàtic ens corprèn i ens plau al mateix temps per la infi­ni­tud i la inca­pa­ci­tat de cop­sar la tota­li­tat del pai­satge o l’obra d’art, men­tre que el dinàmic ens com­mou per la inten­si­tat de l’experiència que tro­bem envol­tats de natura ferotge o la seva repre­sen­tació en un llenç, i que ens ate­mo­reix men­tre ens genera plaer estètic. Art i natura són el lloc del sublim.

Tur­ner vivia el color i la seva plas­mació més enllà de l’emoció. Per a ell, les teo­ries científiques tenien molt de pes en la seva obra i en les seves expe­ri­men­ta­ci­ons, i revi­sava els estu­dis d’Isaac New­ton i Johann Wolf­gang von Goethe per fer més con­sis­tents les seves pin­tu­res. D’aquesta manera, la sisena secció, “La fos­cor és visi­ble”, evi­den­cia el binomi fona­men­tal entre llum i fos­cor i ens mos­tra com el negre és un color viu i ple de força. De fet, els colors fos­cos són trac­tats amb més pin­ze­lla­des i es pot cap­tar la rugo­si­tat de les ombres o les nits, així com els mars en tem­pesta, però també amb un espec­tre de color gai­rebé d’arc iris, ric, ple, llu­minós i comu­ni­ca­tiu. Ho podem veure a Llac But­ter­mere, amb la part de Cro­mackwa­ter, Cum­ber­land, un xàfec (1798).

L’expo­sició acaba amb una oda al Sol. Per al pin­tor de l’atmos­fera i la llum, l’astre rei havia d’ocu­par un lloc pre­e­mi­nent. Tur­ner l’ano­me­nava “el més bell de tots els éssers”, la “font d’ale­gria” més pode­rosa, en què la ciència i el poder simbòlic dels ele­ments entren en major con­sonància. Anant al ball (Sant Marino) (1846) és una gran taca ocre que ens enva­eix i apai­vaga pors i neguits. Es pot con­si­de­rar l’esfera solar com el cim de la cre­a­ti­vi­tat de Tur­ner i, pot­ser per això, el pri­mer color que s’impri­mia a les seves obres era aquest ocre intens i màgic que ens escalfa l’ànima i ens parla de fit a fit men­tre eclipsa la nos­tra pròpia escena inte­rior.