Joan Martí i Castell, pensador (i poeta)

L’afo­risme, gènere de la bre­ve­tat nar­ra­tiva, acos­tuma a ser propi d’assa­gis­tes i filòsofs, que hi recor­ren, sovint, com a esplai entre obres que dema­nen una dedi­cació més obses­siva i fonda. Lich­ten­berg –escrip­tor germànic que va viure al segle de les Llums– es con­si­dera el fun­da­dor de l’afo­risme al seu país. Un com­pa­tri­ota seu, Fri­e­drich Nietz­sche, en va ser un con­re­a­dor cons­picu: se’n serví per enga­biar-hi els seus llam­pe­gueigs de geni. Cio­ran va fer-ne una tri­buna del seu lúcid –bé que, no poques vega­des, també tediós– nihi­lisme estruc­tu­ral. I el polonès Lec, tan reco­ma­na­ble, va ele­var-lo a gènere pri­vi­le­giat de la iro­nia i l’espe­cu­lació intel·lec­tual. Entre nosal­tres, Joan Fus­ter ens n’ha lle­gat de magnífics. Més recent­ment, el poeta Ramón Andrés hi excel·leix com pocs altres autors. Perquè cal dir que afo­risme i poe­sia van, ara i adés, de bra­cet.

Joan Martí i Cas­tell és un filòleg de llarga tra­jectòria i obra nota­ble que acaba de pre­sen­tar un sug­ge­ri­dor lli­bre d’afo­ris­mes (i de pen­sa­ments i opi­ni­ons, que és una mica el mateix). Cal aplau­dir-li no tan sols la gosa­dia, sinó també el resul­tat. Essent obra d’un lingüista com­pe­tent, ja es compta que ha d’estar ben escrita. Home de magis­teri –la trin­xera de la classe– i d’inves­ti­gació, ell mateix con­fessa en la intro­ducció que aquests tex­tos nei­xen de la praxi pro­fes­so­ral. I, en un dels afo­ris­mes, insis­teix en la importància del binomi pràctica de la classe - recerca científica, que carac­te­ritza la pro­fessió uni­ver­sitària.

El lli­bre es divi­deix en onze sec­ci­ons temàtiques, que abra­cen la reflexió política i naci­o­nal, els sen­ti­ments i la seva trans­cendència, el valor de la inu­ti­li­tat de l’art i de les dis­ci­pli­nes dites huma­nes, l’abast de la ciència... i, d’una manera genèrica, fins la vida i la mort, entre altres qüesti­ons. En els afo­ris­mes més estric­ta­ment morals (n’hi ha cap que no ho sigui, però?), Martí i Cas­tell ens fa pen­sar en Joan Lluís Vives i les seves cèlebres màximes, que ens pro­po­sa­ven pau­tes de con­ducta: “És millor ésser per­de­dor en allò que hom ha fet amb lliure albir, que no ésser apa­rent­ment gua­nya­dor mit­jançant la decisió d’altri.” De l’obra, se’n desprèn un auto­re­trat sever: el d’un intel·lec­tual crític amb la mun­di­a­lit­zació (que és el terme que hauríem de fer ser­vir per refe­rir-nos a allò que, altra­ment, ano­me­nem amb un angli­cisme: glo­ba­lit­zació), sever asse­nya­la­dor del poder econòmic que tot ho regeix, sen­si­ble amb les clas­ses més des­fa­vo­ri­des, patri­ota radi­cal i indig­nat (la repressió política arran del procés mereix tota una secció, que no em sem­bla pas la més des­ta­cada), escèptic i, alhora, obert de mires en la qüestió reli­gi­osa: “Genera tanta basarda pen­sar que amb la mort s’acaba tot, com que pugui exis­tir un altre món.”

Hi ha un afo­risme que té una doble redacció: “Que la mort és el final de la vida és tan cert com que la vida és l’inici de la mort; pen­sem molt en la pri­mera pre­missa i gens en la segona” (amb perdó de Pere March). Aquest mateix, el lle­gi­rem més enda­vant; això sí, sense la reflexió final que comença després del punt i coma. Un dels capítols més bel·lige­rants amb la mun­di­a­lit­zació defensa la bon­dat i la bellesa de les fes­tes popu­lars. La llen­gua cons­ti­tu­eix, és clar, un ele­ment de con­si­de­ració prin­ci­pal: “Com més es coneix una llen­gua, més se’n con­sulta la gramàtica i el dic­ci­o­nari” (bravo!). En una altra avi­nen­tesa, Martí i Cas­tell rede­fi­neix la famosa pro­po­sició de Witt­gens­tein (i un dels fona­ments de la filo­so­fia moderna): “Saber és (saber) dir; allò que no som capaços de ver­ba­lit­zar, sen­zi­lla­ment ho igno­rem.” En algun cas, no puc estar d’acord amb l’autor: “El Renai­xe­ment deïfica l’indi­vidu en per­ju­dici de l’obra; parla més del qui que no pas del què.” Aquí, dona una redacció dife­rent al memo­ra­ble haiku de Mat­suo Basho sobre el silenci i la immersió en una bassa de la gra­nota: “El cant d’un ocell no trenca el silenci, ans el fa palès i l’estén, l’escampa.”

L’obra es rubrica amb uns exer­ci­cis poètics com­pos­tos recor­rent exclu­si­va­ment als monosíl·labs. El cor sig­ni­fi­ca­tiu del lli­bre, però, es troba en el con­reu lúcid i desin­hi­bit de l’afo­risme.