“La gent jove ja no sap ballar un pas doble o un vals”

Són dos ger­mans, el meu pare, Josep Maria, i l’oncle, Ernest Bar­celó, els que van crear una agència de con­trac­tació, que es deia Orga­nit­za­ci­ons Artísti­ques Bar­celó. Ara la meva empresa es diu Shows­land (‘terra d’espec­ta­cles’, si ho traduïm). Van començar en els anys sei­xanta, i al mateix pis dels avis van mun­tar l’ofi­cina. Després ja es van impli­car també en el camp de les dis­co­te­ques, perquè hi havia actu­a­ci­ons cada set­mana. Des de la seva empresa van començar a crear una orques­tra amb Janio Marti, que va arri­bar a ser número u en l’àmbit esta­tal, ja que en aque­lla època les orques­tres por­ta­ven vuit focus, i Janio Marti en por­tava quasi dos-cents. I musi­cal­ment Janio Marti era un pia­nista espec­ta­cu­lar.

Ja s’havia creat, amb cinc o sis com­po­nents, però amb el pare la van recons­truir i la van fer de setze com­po­nents. La van fer molt més gran. Els ves­tu­a­ris els ana­ven a com­prar a París... Com més es tre­ba­lla, més pos­si­bi­li­tats tens de fer coses.

Mil per mil. Per començar, perquè abans érem vuit empre­ses pro­vin­ci­al­ment, amics tots i amb els espais reduïts, i ara en som qua­ranta i ens anem bara­llant una mica per que­dar-nos les pobla­ci­ons. Hi ha una com­petència més forta. És l’oferta i la demanda: com més gent hi ha tre­ba­llant, més es redu­eix el marge de mani­o­bra i el ser­vei no pot ser el mateix. La com­petència ho fa molt difícil. La gene­ració ante­rior no hi havia ni una quarta part d’empre­ses com aquesta.

No és exac­ta­ment així. A l’època dels nos­tres pares, a una orques­tra la con­trac­ta­ven al mateix poble cinc dies seguits. Ara és impen­sa­ble repe­tir orques­tra l’endemà. D’orques­tres, n’han apa­re­gut mol­tes més, però també han apa­re­gut el que en diem els grups de ver­si­ons. El reper­tori que feia una orques­tra de música per a la gent més jove, ara el fa un grup de ver­si­ons. I per si encara volem més potència per a la festa, hi ha les dis­co­te­ques mòbils. Tots fan la festa. Per començar, hi ha més músics, però s’han anat men­jant parts de l’espec­ta­cle. La Sel­va­tana, per exem­ple, és una orques­tra número u, però no fa ver­si­ons.

No, estem en menys actu­a­ci­ons; la xifra ha bai­xat. La pandèmia ens ha fet molt mal. Avui, per exem­ple, som en un poble, la Palma d’Ebre, on les fes­tes estan reduïdes un 10%. I estem molt con­tents de com està fun­ci­o­nant tot, però és cert que hi ha una petita reducció. Els grups també han d’anar apu­jant els preus, tot i que enguany no els han apu­jat com ho hau­rien d’haver fet, perquè venim de con­trac­tes ante­ri­ors i els han res­pec­tat.

De moment, les orques­tres han man­tin­gut els preus, i això vol dir que els han abai­xat, perquè el com­bus­ti­ble és més car i les des­pe­ses són majors. Però el més impor­tant és omplir el calen­dari.

És molt dife­rent un dis­sabte d’estiu que un dilluns d’hivern; el marge és molt gran.

El cai­xet és entre 10.000 i 12.000 euros. Aquest és el preu per a les orques­tres de la pri­mera divisió. Nor­mal­ment els repre­sen­tants inten­tem tre­ba­llar més amb un grup, perquè com més hi tre­ba­llem, més ens podem aju­dar.

Els joves ja no són balla­dors. A la majo­ria dels pobles la gent jove ja no sap ballar un pas doble o un vals. Això fa que cai­gui l’espec­ta­cle de l’orques­tra. I també passa que el noi i la noia no volen estar on estan els seus pares o els avis, volen tenir el seu espai propi.

No. L’únic que podem fer és que l’orques­tra vagi adap­tant el seu estil, però hi ha temes –com El Cha­cachá del tren– amb els quals hem cres­cut tots que es con­ti­nu­a­ran ballant.

Aquesta és una con­fusió i m’encanta la pre­gunta. Em fa ràbia que si una orques­tra porta una gran pan­ta­lla de led o un ves­tu­ari ele­gant ja sem­bla que no importi si els músics saben tocar la gui­tarra o bufar bé la trom­peta. Si hi ha un gran espec­ta­cle, bé, però si els músics no saben solfa, mala­ment.

Sí. Fins i tot hem de por­tar les bar­res de bar de pobla­ci­ons on abans les mun­tava una enti­tat o els joves, i ara no les volen por­tar. Ens con­trac­ten l’orques­tra i, a més, hem de por­tar la barra del bar. Fins a quin punt ha can­viat el fun­ci­o­na­ment d’una empresa de con­trac­tació com la nos­tra! Som repre­sen­tants dels espec­ta­cles, però també hem de cobrir altres ser­veis.

Sí, però no ens podem espe­ci­a­lit­zar tant amb el que real­ment hem de fer.

Amb una cin­quan­tena. Actu­al­ment, al país, n’hi ha mol­tes, d’orques­tres. I també hi ha mol­tes fes­tes majors que coin­ci­dei­xen: qui no tre­ba­lla el 15 d’agost! Hi ha dates de molta satu­ració. Arri­ba­rem al 17 d’octu­bre i després hi haurà una bai­xada dràstica.

Si ho fan direc­ta­ment estan per­dent un pro­fes­si­o­nal que super­visa els tre­balls, l’orga­nit­zació, el con­tracte.... I cada cop som més impor­tants les empre­ses que tenim mate­rial: un magat­zem amb 2.000 cadi­res, 10 esce­na­ris, 400 tau­les... Si no tens mate­rial, que també fa falta als pobles, mala­ment.