PAGÈS, LA PARAULA PRECISA

Amb el seu posat d’estudiant assenyat, de jove etern, Vicenç Pagès Jordà ens ha deixat aquest agost. Tenia 58 anys, una obra narrativa i assagística important al darrere i molts projectes que quedaran als llimbs. Pagès va ser des de la seva joventut un corredor de fons, atent al que passava a través del periodisme –que no va deixar de conrear d’una manera o d’una altra fins al final, sobretot la crítica–, però amb la imaginació com a bé suprem de l’obra literària.

Des de la seva aparició a finals dels anys vuitanta amb els esplèndids contes de Cercles d’infinites combinacions –amb el suport inestimable de Xavier Folch a Empúries i després d’haver guanyat el 1988 la Biennal de Barcelona–, Pagès va mantenir l’equilibri entre els dos reialmes, que va visitar amb assiduïtat. En una de les primeres novel·les, El món d’Horaci, va intentar portar la ficció al límit sense deixar-se temptar per la facilitat de l’experiència periodística i va subvertir els esquemes del gènere combinant la informació que desenvolupava el protagonista amb el marc ficcional en què s’estructurava l’obra. Ell mateix revelava sobre el desenvolupament de les notes l’enginy artesanal, que va ser marca del seu estil al llarg de la seva obra, fent del parany virtut: “Pel que fa a les notes, he fet una mica de trampa. De vegades jo ja escrivia pensant que faria una nota sobre allò. Quan fas una edició crítica normalment no pots tocar el text, en canvi jo ho tocava tot. I s’anaven desenvolupant les notes en relació amb el text i també a l’inrevés. Aquí hi havia una temptació, que era donar molta personalitat a les notes, com al llibre Foc pàl·lid, de Nabokov. Alà l’anotador està boig, i passa a ser el protagonista el que fa les notes, mentre que el text passa a ser una excusa. Jo no he volgut caure en aquest joc i he intentat que les notes siguin força objectives, tot i que, és clar, no deixen d’imposar una lectura. Però no és que les notes expliquin com s’ha de llegir la novel·la, sinó que, juntament amb el text, són la novel·la.” Aquesta obra havia estat precedida per un altre llibre fonamental, Grandeses i misèries dels premis literaris, en què a partir de centenars de microentrevistes amb els que ens dedicàvem a la literatura catalana va traçar un gran fresc de la situació dels premis en la literatura catalana. Una pintura al fresc crítica sobre els entremats i la supervivència d’una literatura amb poques vies de sortida. Col·lega durant anys del suplement Cultura del diari Avui i col·laborador puntual –no suportava els que esperen fins a l’últim moment per lliurar l’article, com si el temps de tothom s’hagués de suspendre a la recerca de la inspiració suprema–, l’obra plural de Pagès abasta una vintena de títols, amb un currículum de premis com el Sant Joan, el Rodoreda de contes, el Crexells, el Sant Jordi, el Nacional de Cultura i el Maria Àngels Anglada. Quan li recordava la visió crítica sobre els premis dels seus inicis, Pagès sempre esbossava un somriure mentre repetia: “Si no pots amb l’enemic...” Elegant i sobri, generós i garrepa, costarà parlar del Vicenç en passat. Subscric el comiat de Flavia Company: “Costa de creure que hagis marxat. Abraçada per a l’eternitat, dolç amic de paraula precisa i gest amable sempre.”