PAGÈS, LA PARAULA PRECISA

Amb el seu posat d’estu­di­ant asse­nyat, de jove etern, Vicenç Pagès Jordà ens ha dei­xat aquest agost. Tenia 58 anys, una obra nar­ra­tiva i assagística impor­tant al dar­rere i molts pro­jec­tes que que­da­ran als llimbs. Pagès va ser des de la seva joven­tut un cor­re­dor de fons, atent al que pas­sava a través del peri­o­disme –que no va dei­xar de con­rear d’una manera o d’una altra fins al final, sobre­tot la crítica–, però amb la ima­gi­nació com a bé suprem de l’obra literària.

Des de la seva apa­rició a finals dels anys vui­tanta amb els esplèndids con­tes de Cer­cles d’infi­ni­tes com­bi­na­ci­ons –amb el suport ines­ti­ma­ble de Xavier Folch a Empúries i després d’haver gua­nyat el 1988 la Bien­nal de Bar­ce­lona–, Pagès va man­te­nir l’equi­li­bri entre els dos reial­mes, que va visi­tar amb assiduïtat. En una de les pri­me­res novel·les, El món d’Horaci, va inten­tar por­tar la ficció al límit sense dei­xar-se temp­tar per la faci­li­tat de l’experiència periodística i va sub­ver­tir els esque­mes del gènere com­bi­nant la infor­mació que desen­vo­lu­pava el pro­ta­go­nista amb el marc fic­ci­o­nal en què s’estruc­tu­rava l’obra. Ell mateix reve­lava sobre el desen­vo­lu­pa­ment de les notes l’enginy arte­sa­nal, que va ser marca del seu estil al llarg de la seva obra, fent del parany vir­tut: “Pel que fa a les notes, he fet una mica de trampa. De vega­des jo ja escri­via pen­sant que faria una nota sobre allò. Quan fas una edició crítica nor­mal­ment no pots tocar el text, en canvi jo ho tocava tot. I s’ana­ven desen­vo­lu­pant les notes en relació amb el text i també a l’inrevés. Aquí hi havia una temp­tació, que era donar molta per­so­na­li­tat a les notes, com al lli­bre Foc pàl·lid, de Nabokov. Alà l’ano­ta­dor està boig, i passa a ser el pro­ta­go­nista el que fa les notes, men­tre que el text passa a ser una excusa. Jo no he vol­gut caure en aquest joc i he inten­tat que les notes siguin força objec­ti­ves, tot i que, és clar, no dei­xen d’impo­sar una lec­tura. Però no és que les notes expli­quin com s’ha de lle­gir la novel·la, sinó que, jun­ta­ment amb el text, són la novel·la.” Aquesta obra havia estat pre­ce­dida per un altre lli­bre fona­men­tal, Gran­de­ses i misèries dels pre­mis lite­ra­ris, en què a par­tir de cen­te­nars de micro­en­tre­vis­tes amb els que ens dedicàvem a la lite­ra­tura cata­lana va traçar un gran fresc de la situ­ació dels pre­mis en la lite­ra­tura cata­lana. Una pin­tura al fresc crítica sobre els entre­mats i la super­vivència d’una lite­ra­tura amb poques vies de sor­tida. Col·lega durant anys del suple­ment Cul­tura del diari Avui i col·labo­ra­dor pun­tual –no supor­tava els que espe­ren fins a l’últim moment per lliu­rar l’arti­cle, com si el temps de tot­hom s’hagués de sus­pen­dre a la recerca de la ins­pi­ració suprema–, l’obra plu­ral de Pagès abasta una vin­tena de títols, amb un currículum de pre­mis com el Sant Joan, el Rodo­reda de con­tes, el Cre­xells, el Sant Jordi, el Naci­o­nal de Cul­tura i el Maria Àngels Anglada. Quan li recor­dava la visió crítica sobre els pre­mis dels seus ini­cis, Pagès sem­pre esbos­sava un som­riure men­tre repe­tia: “Si no pots amb l’ene­mic...” Ele­gant i sobri, generós i gar­repa, cos­tarà par­lar del Vicenç en pas­sat. Subs­cric el comiat de Fla­via Com­pany: “Costa de creure que hagis mar­xat. Abraçada per a l’eter­ni­tat, dolç amic de paraula pre­cisa i gest ama­ble sem­pre.”