TEORIA I PRÀCTICA DEL FRAGMENT

L’any 2013 el poeta Francesc Parcerisas va publicar el dietari La primavera a Pequín, que inaugurava un nou vessant en la seva obra: el de la prosa assagística. Reflexions sobre el viatge concret –l’estada xinesa– o, més genèricament, sobre el viatge al·legòric de la vida, omplien les pàgines d’aquella obra: “He fet com els gats que venien sota la meva finestra: observar gandulejant.” Cinc anys més tard, treia Un estiu, una nova incursió en un gènere que, darrerament, es coneix com la literatura del jo.

La tardor em sobta es presenta com un recull de fragments sense aspiració de conformar un conjunt harmònic: “El més paradoxal és que, quan vull aplegar les impressions que he escrit de manera fragmentària, intento convertir aquestes engrunes en un tot que tingui una mica de sentit, perquè no goso pensar que calgui aspirar a una consistència més transcendent.” L’autor insisteix molt en aquesta idea: aquí dins hi ha textos trobats, anotats en bocins de paper de procedència diversa, que sovint inclouen llampeguejos enlluernadors. El llibre es llegeix amb fruïció i, ben sovint, revela allò que, en paraules del poeta, podríem qualificar com a estructura de connexions. Un substrat analògic que es troba, també, en la base de la seva escriptura poètica, una de les més rigoroses del panorama nacional, sobretot d’ençà del 1983, quan va veure la llum el llibre L’edat d’or.

La sorpresa és la qualitat principal d’aquestes proses que es basen en l’observació de la vida diària o en el record, en la pràctica habitual de l’escriptura o en la valoració moral del pas del temps. Hi ha reflexions d’una gran acuïtat, com és ara la que incideix en l’“element cultural” de l’“educació musical”: quin pes té?, es demana Parcerisas. La pregunta resulta d’allò més pertinent, i venia d’una qüestió prèvia: quins elements físics intervenen en l’emoció que ens produeix una obra musical. Una mica més endavant, l’autor disserta –tot qüestionant-la– sobre la famosa màxima cartesiana que vincula existència amb consciència. Al costat d’aquests textos d’una estimable altura intel·lectual, n’hi ha molts altres de més lúdics, fins amb un punt d’entremaliadura. Però el lector no té mai la impressió de llegir “idees de caveguet”, sinó més aviat de pala fonda.

El vincle entre l’art i la vida és un dels assumptes de l’obra: “L’art té, de tant en tant, aquestes meravelles: ens fa entrar en una dimensió de vida ideal, inassequible, però paradoxalment íntima, excitant i pròxima.” Escèptic per naturalesa, senequista per convicció, Parcerisas abraça la teoria del fragment amb una certa coqueteria, gairebé excusant-se’n. Desconfia d’una certa línia teòrica francesa, que, segons ell, abusa de l’abstrusitat retòrica. Un text sobre Víctor Català –en realitat, sobre la recerca d’un llibre de l’escriptora escalenca– exemplifica els equívocs de determinades impressions relacionades amb la memòria. Un altre que descriu parelles que passen vora un cafè hamburguès inclou aquesta pertorbadora asseveració: “Se m’acut que els esgarips entusiastes de les primeres relacions sexuals són una promesa biològica mal dissimulada de les raneres incontrolades amb què s’anuncia la mort.” Són proses de llargada variable, però d’una severa tensió. La paraula francesa mœurs, que significa ‘costums’, encapçala molts dels textos. Si, com diu el refrany, tota pedra fa paret, tot fragment ha de fer, per força, llibre.

En algunes pàgines Parcerisas recupera el crític de poesia que va ser durant tants anys: ara i adés, es plany d’una certa poesia fluixa –allò que un company seu de generació en va dir l’estètica tova–; en un passatge, furga, àcidament, en el darrer llibre de versos de Salvador Oliva. En la defensa que fa del col·leccionisme, llegim un text magnífic sobre “vitrines buides”. Els anys fan que acumulem papers i llibres: Francis Bacon, Jean Piaget i Joan Brossa van ser, tots tres, autors que van treballar en estudis desbordants d’objectes. Parcerisas també en diu alguna cosa. En altres fragments, relaciona existències diverses. La terregada de la vida, delicadament artitzada, doncs. I el temps: “Cada any, quan arriba l’equinocci, la tardor em sobta.”