L’AMOR NO ENS TRENCARÀ A TROSSOS

Com és habitual cada cop que presenta llibre, Anorrear és la novel·la de la temporada. Ho és perquè pràcticament és l’únic autor de qui es pot parlar amb els amics, ja que ha sabut crear una estranya xarxa de fidelitats, cosa que permet saber punts de vista, com passava abans amb Milan Kundera, Umberto Eco o els sud-americans. El poeta Michel Houellebecq ha aconseguit crear un gruix de novel·les, gairebé uns cicles, en què els comentaristes poden parlar d’una o d’una altra com si fossin metonímies. Totes es poden identificar amb l’autor; com en un solo de guitarra de Carlos Santana o una melodia de Keith Jarrett, tot resulta detectable, però alhora diferent. És el cas d’Anorrear, un novel·lot fascinant de gairebé sis-centes pàgines imbricades en un personatge central, però cedint també el punt de vista central del relat als seus germans, especialment al petit, que pateix una caiguda a l’abisme tremenda, o el mateix protagonista, que va perdent el control de la vida mentre la recupera. El pessimisme de la trama ens porta a terrenys obscurs. El protagonista, assessor d’un important ministre del govern francès, afronta un període d’eleccions enmig d’una crisi profunda del seu matrimoni i amb una aturada cerebral del seu pare –antic espia governamental– que provoca un reagrupament de la seva família, com la majoria, prou desestructurada.

A partir d’aquí, Houellebecq crea subtrames sucoses, però també pesants circumloquis que provoquen una sensació d’excés en el lector. Autèntics articles d’opinió laterals, que podrien haver moderat l’extensió de la novel·la, a la qual li sobren ben bé dues-centes planes de brossa. Tant se val, però, perquè el lector recupera l’esma amb tot el que va passant: uns atemptats precedits de missatges que són jeroglífics, el naufragi de membres de la família, la recuperació de la relació matrimonial i el determinisme tan característic de les seves obres. La paraula anorrear apareix periòdicament, com ho fan els somnis, que condicionen la trama i que atorguen al lector la possibilitat de penetrar en aquesta novel·la intimista de Houellebecq, on l’amor té, així mateix, un paper fonamental, tant en la reconstrucció esmentada del protagonista, com en la segona dona del pare, que s’ocupa de l’home malmès, com en el germà petit, que intenta un canvi amb una jove emigrant que treballa a la residència on internen el pare.

Les referències literàries –sobretot a Balzac, que surt arreu–, els paisatges francesos del TGV –tant del barri de Bercy com de la regió central, on resideix la germana, catòlica practicant– i la carrera política del ministre –magistralment retratat– atorguen al llibre un aplom magistral, que es distingeix d’obres més càustiques i sexuals de l’autor. El gran fresc de la decadència recorda les novel·les anteriors, Serotonina i Submissió, però aquest cop amb l’amor en primer pla.