L’AMOR NO ENS TRENCARÀ A TROSSOS

Com és habi­tual cada cop que pre­senta lli­bre, Anor­rear és la novel·la de la tem­po­rada. Ho és perquè pràcti­ca­ment és l’únic autor de qui es pot par­lar amb els amics, ja que ha sabut crear una estra­nya xarxa de fide­li­tats, cosa que per­met saber punts de vista, com pas­sava abans amb Milan Kun­dera, Umberto Eco o els sud-ame­ri­cans. El poeta Mic­hel Houe­lle­becq ha acon­se­guit crear un gruix de novel·les, gai­rebé uns cicles, en què els comen­ta­ris­tes poden par­lar d’una o d’una altra com si fos­sin metonímies. Totes es poden iden­ti­fi­car amb l’autor; com en un solo de gui­tarra de Car­los San­tana o una melo­dia de Keith Jar­rett, tot resulta detec­ta­ble, però alhora dife­rent. És el cas d’Anor­rear, un novel·lot fas­ci­nant de gai­rebé sis-cen­tes pàgines imbri­ca­des en un per­so­natge cen­tral, però cedint també el punt de vista cen­tral del relat als seus ger­mans, espe­ci­al­ment al petit, que pateix una cai­guda a l’abisme tre­menda, o el mateix pro­ta­go­nista, que va per­dent el con­trol de la vida men­tre la recu­pera. El pes­si­misme de la trama ens porta a ter­renys obs­curs. El pro­ta­go­nista, asses­sor d’un impor­tant minis­tre del govern francès, afronta un període d’elec­ci­ons enmig d’una crisi pro­funda del seu matri­moni i amb una atu­rada cere­bral del seu pare –antic espia gover­na­men­tal– que pro­voca un rea­gru­pa­ment de la seva família, com la majo­ria, prou deses­truc­tu­rada.

A par­tir d’aquí, Houe­lle­becq crea sub­tra­mes suco­ses, però també pesants cir­cum­lo­quis que pro­vo­quen una sen­sació d’excés en el lec­tor. Autèntics arti­cles d’opinió late­rals, que podrien haver mode­rat l’extensió de la novel·la, a la qual li sobren ben bé dues-cen­tes pla­nes de brossa. Tant se val, però, perquè el lec­tor recu­pera l’esma amb tot el que va pas­sant: uns atemp­tats pre­ce­dits de mis­sat­ges que són jeroglífics, el nau­fragi de mem­bres de la família, la recu­pe­ració de la relació matri­mo­nial i el deter­mi­nisme tan carac­terístic de les seves obres. La paraula anor­rear apa­reix periòdica­ment, com ho fan els som­nis, que con­di­ci­o­nen la trama i que ator­guen al lec­tor la pos­si­bi­li­tat de pene­trar en aquesta novel·la inti­mista de Houe­lle­becq, on l’amor té, així mateix, un paper fona­men­tal, tant en la recons­trucció esmen­tada del pro­ta­go­nista, com en la segona dona del pare, que s’ocupa de l’home malmès, com en el germà petit, que intenta un canvi amb una jove emi­grant que tre­ba­lla a la residència on inter­nen el pare.

Les referències literàries –sobre­tot a Bal­zac, que surt arreu–, els pai­sat­ges fran­ce­sos del TGV –tant del barri de Bercy com de la regió cen­tral, on resi­deix la ger­mana, catòlica prac­ti­cant– i la car­rera política del minis­tre –magis­tral­ment retra­tat– ator­guen al lli­bre un aplom magis­tral, que es dis­tin­geix d’obres més càusti­ques i sexu­als de l’autor. El gran fresc de la decadència recorda les novel·les ante­ri­ors, Sero­to­nina i Sub­missió, però aquest cop amb l’amor en pri­mer pla.