FILOSOFIA DEL VENT TRIST

Quadrens Crema, fundada el 1979 per Jaume Vallcorba, ha publicat diversos poetes de llengua anglesa al llarg d’aquests quaranta-quatre anys de prestació lectora: Coleridge, Lord Byron, William Blake, Edgar Alan Poe, Edna St. Vincent Millay, Yeats, Auden o Robert Frost. Ha anat cuidant les seves edicions de forma exquisida, mantenint el catàleg de l’obra de J. V. Foix, a més de publicar tots els reculls poètics de Francesc Parcerisas des del 1983, amb la seva obra excelsa: L’edat d’or. Precisament, Parcerisas presenta el llibre subratllant l’aportació del poeta anglès: “El descrèdit dels moderns ideals de millora, felicitat i progrés.” La selecció i la traducció han anat a càrrec de Marcel Riera, destacat traductor i poeta reconegut amb el Premi Carles Riba 2012 (Llum d’Holanda). S’han difós moltes idees sobre la dificultat de traduir i l’erosió que acaba patint la còpia original, però abans caldria fer una lloança, un monument a tots els traductors.

Philip Larkin (1922-1985) és un dels grans poetes anglesos de la segona meitat del segle XX. Va publicar únicament quatre llibres: El vaixell del nord (1945), La menys enganyada (1955), Les noces de Pasqua (1964) i Finestrals (1974). A part, s’incorporen poemes apareguts en publicacions literàries i poemes que no es van publicar mai. Larkin desprèn una poesia inicialment suau, dòcil, per esdevenir incisiva, circumstància que acaba sent assumida pel lector de manera més plaent i lenta. Com a poeta antiretòric, acostuma a ser dràstic en el moment que ho considera. Té alguns poemes breus que et piquen el cap. Quan un poema et commou i et sacseja és que estem parlant del Poema. Exhibeix una tècnica descomunal, que sent original, sembla clàssica. No hi ha poesia sense intel·ligència, i Larkin explora aquest concepte de forma magistral. Quan escriu: “Mal fet”, el poema entra en una nova dimensió. Té moments suprems, inesperats, en què no saps a qui es refereix exactament. És igual. Aquesta també és la seva grandesa. De fons, ens parla de la lleugeresa de la pietat, del perdó domèstic, un concepte assumit individualment. La poesia no es pot jutjar de forma política; fa que les emocions s’allunyin dels humans. Larkin ens fa requeriments sobre el treball, la solitud, la peresa del pensament, el desig de fugir d’una existència acomodada, previsible, sòrdida. Són poemes modèlics, ben travats, excel·lentment estructurats, totalment incrustats, i això fa que un poema pugui perdurar. Desprèn una mística existencial, una filosofia presocràtica, pròpia dels homes moderns. El llibre conté grans poemes memorables, aclaparadors, que es poden llegir sense que s’hagi de recórrer a l’eufemisme de rellegir, com si els poemes no fossin rellegits en una primera lectura. Per exemple, hi ha un poema deliciós sobre la separació d’una parella, que compara amb dos vaixells que salpen i “es perden de vista”. Larkin planteja situacions personals, històries de l’amor com una forma d’autocompassió.

Llegint-lo podem interpretar millor una part dels grans poetes catalans d’aquestes últimes dècades. No la podem entendre sense analitzar la poesia anglesa del segle XX. La poesia catalana de l’experiència ha estat marcada de manera determinant per una certa previsió de la tristesa que Larkin preferia no preveure. El poeta anglès preferia viure la tristesa i assumir-la amb intel·ligència.