FILOSOFIA DEL VENT TRIST

Qua­drens Crema, fun­dada el 1979 per Jaume Vall­corba, ha publi­cat diver­sos poe­tes de llen­gua anglesa al llarg d’aquests qua­ranta-qua­tre anys de pres­tació lec­tora: Cole­ridge, Lord Byron, William Blake, Edgar Alan Poe, Edna St. Vin­cent Millay, Yeats, Auden o Robert Frost. Ha anat cui­dant les seves edi­ci­ons de forma exqui­sida, man­te­nint el catàleg de l’obra de J. V. Foix, a més de publi­car tots els reculls poètics de Fran­cesc Par­ce­ri­sas des del 1983, amb la seva obra excelsa: L’edat d’or. Pre­ci­sa­ment, Par­ce­ri­sas pre­senta el lli­bre subrat­llant l’apor­tació del poeta anglès: “El descrèdit dels moderns ide­als de millora, feli­ci­tat i progrés.” La selecció i la tra­ducció han anat a càrrec de Mar­cel Riera, des­ta­cat tra­duc­tor i poeta reco­ne­gut amb el Premi Car­les Riba 2012 (Llum d’Holanda). S’han difós mol­tes idees sobre la difi­cul­tat de tra­duir i l’erosió que acaba patint la còpia ori­gi­nal, però abans cal­dria fer una lloança, un monu­ment a tots els tra­duc­tors.

Phi­lip Larkin (1922-1985) és un dels grans poe­tes angle­sos de la segona mei­tat del segle XX. Va publi­car única­ment qua­tre lli­bres: El vai­xell del nord (1945), La menys enga­nyada (1955), Les noces de Pas­qua (1964) i Fines­trals (1974). A part, s’incor­po­ren poe­mes apa­re­guts en publi­ca­ci­ons literàries i poe­mes que no es van publi­car mai. Larkin desprèn una poe­sia ini­ci­al­ment suau, dòcil, per esde­ve­nir inci­siva, cir­cumstància que acaba sent assu­mida pel lec­tor de manera més pla­ent i lenta. Com a poeta anti­retòric, acos­tuma a ser dràstic en el moment que ho con­si­dera. Té alguns poe­mes breus que et piquen el cap. Quan un poema et com­mou i et sac­seja és que estem par­lant del Poema. Exhi­beix una tècnica des­co­mu­nal, que sent ori­gi­nal, sem­bla clàssica. No hi ha poe­sia sense intel·ligència, i Larkin explora aquest con­cepte de forma magis­tral. Quan escriu: “Mal fet”, el poema entra en una nova dimensió. Té moments suprems, ines­pe­rats, en què no saps a qui es refe­reix exac­ta­ment. És igual. Aquesta també és la seva gran­desa. De fons, ens parla de la lleu­ge­resa de la pie­tat, del perdó domèstic, un con­cepte assu­mit indi­vi­du­al­ment. La poe­sia no es pot jut­jar de forma política; fa que les emo­ci­ons s’allu­nyin dels humans. Larkin ens fa reque­ri­ments sobre el tre­ball, la soli­tud, la peresa del pen­sa­ment, el desig de fugir d’una existència aco­mo­dada, pre­vi­si­ble, sòrdida. Són poe­mes modèlics, ben tra­vats, excel·lent­ment estruc­tu­rats, total­ment incrus­tats, i això fa que un poema pugui per­du­rar. Desprèn una mística exis­ten­cial, una filo­so­fia pre­socràtica, pròpia dels homes moderns. El lli­bre conté grans poe­mes memo­ra­bles, acla­pa­ra­dors, que es poden lle­gir sense que s’hagi de recórrer a l’eufe­misme de relle­gir, com si els poe­mes no fos­sin relle­gits en una pri­mera lec­tura. Per exem­ple, hi ha un poema deliciós sobre la sepa­ració d’una pare­lla, que com­para amb dos vai­xells que sal­pen i “es per­den de vista”. Larkin plan­teja situ­a­ci­ons per­so­nals, històries de l’amor com una forma d’auto­com­passió.

Lle­gint-lo podem inter­pre­tar millor una part dels grans poe­tes cata­lans d’aques­tes últi­mes dècades. No la podem enten­dre sense ana­lit­zar la poe­sia anglesa del segle XX. La poe­sia cata­lana de l’experiència ha estat mar­cada de manera deter­mi­nant per una certa pre­visió de la tris­tesa que Larkin pre­fe­ria no pre­veure. El poeta anglès pre­fe­ria viure la tris­tesa i assu­mir-la amb intel·ligència.