EL LLAC COM A METÀFORA

Al llac és una novel·la curta, una nouvelle. Només té 155 pàgines, però, a parer meu, són les millors que ens ha donat mai Maria Barbal: molt ben escrites, no hi ha res de sobrer, i tot allò que es deixa intuir pesa gairebé tant com el que, al capdavall, es revela. M’ha fet pensar en Natalia Ginzburg, i, segons com, també en Pavese; mestres, tots dos, de la novel·la curta de prospecció psicològica. I, de passada, en Un estiu al llac, d’Alberto Vigevani, que descrivia les “últimes vacances de la infantesa” del protagonista, Giacomo, no gaire més jove que la protagonista del relat que comento –la Nora, de dotze anys–. El personatge de Barbal comparteix amb el de l’escriptor milanès el fet que “se sentia gairebé com un espectador del seu desvetllament”. El llibre és el testimoni d’aquest desvetllament.

El llac del títol no és, en rigor, un llac, sinó el pantà de Sant Antoni, prop de Tremp, que és on passa la història. Joan Coromines va escriure que, al nostre país, no hi ha llacs, sinó, a tot estirar, estanys. En la novel·la, però, la denominació té a veure amb el procés d’embelliment d’una situació: la dels estius a la vora de l’aigua embassada, en terres d’interior (un llac, per descomptat, compta amb molta més prosàpia literària que no un trist i funcional pantà). L’acció transcorre, principalment, en un dia d’estiu, i aplega set personatges: dues parelles, el fill d’una de les dues, una dona vella i la Nora. I el gos, Llamp. La bella Lídia, una trentina de la Barceloneta que s’ha casat a Tremp, acompanya la Nora, filla d’una cosina del seu marit, en Toni, i la parella formada per en Joaquim –que treballa com a dependent a la sabateria familiar– i la Marieta. La Milagros és la mare d’en Joaquim. En Quim, el nen, manifesta aquella tendència de tants marrecs de voler cridar sempre l’atenció. En Toni arriba al llac en cotxe, a l’hora de dinar. La resta del grup s’hi ha desplaçat en tren.

La novel·la combina dos eixos narratius. El primer –en primera persona i destacat en cursiva– reprodueix els records de la Nora, com si es tractés d’un diari personal. L’altre, el principal –en tercera persona i lletra rodona–, correspon a la veu d’un narrador omniscient. Un narrador que ho sap tot, però que no es veu en la necessitat d’explicar-nos-ho tot. El dia que centra el relat passaran un munt de coses, i n’hi ha una que precipita el final d’aquests sojorns dominicals. Però els fets narrats conviuen amb altres elements suggerits. Hi ha un moment de la novel·la en què es diu que el record tendeix a eliminar allò que, en la realitat viscuda, no era tan agradable. Clavat! La primera frase del llibre –en cursiva: és la veu de la Nora– ja resulta molt definitòria: “Recordar aquell estiu és com girar-se a mirar el paradís abans de traspassar una porta que l’allunyarà per sempre.” Al llac és, doncs, la narració d’un paradís perdut. No pas, únicament, per a la Nora –el llibre és la seva novel·la de formació–. També, per exemple, per a en Joaquim, tan tocat i posat, un punt hipòcrita, secretament enamorat de la Lídia. I, en una proporció diferent, ho és també per a la parella formada per aquesta i en Toni.

No hi ha clarícies sobre el temps en què passen els fets, però una referència a Resplandor en la hierba (1961) –una pel·lícula que ha entusiasmat la Lídia i la Teresa, la seva cosina política– ens remet a la primeria dels seixanta del segle passat. La frase de Barbal és curta i evocadora, amb uns efectes lírics que no embafen. El personatge –en aparença, secundari– de la Marieta em sembla formidable: veu en l’ús del diminutiu una mena de menyspreu cap a la seva persona (la sort, finalment, li somriurà). Barbal introdueix sàviament alguns elements simbòlics: la sang per la ferida que es fa la Lídia el dia narrat; la llet vessada pel nen un dia a l’hora d’esmorzar... Lacustre és un adjectiu que fa referència als llacs. Vinyoli té una breu poesia, Hora lacustre, que parla d’un banc on “passaríem / llargues hores parlant / o bé llegint algun poeta”. Un dels xops que enfonsen la soca a l’aigua del llac d’aquesta història fa la forma d’un seient. Tota la novel·la està tenyida d’una llum crepuscular, lacustre.