L’amic caigut del cel
Una bicicleta voladora, il·luminada a contrallum per una lluna plena que retalla la silueta d’E.T., muntat a la cistella d’Elliot. No només és el logo representatiu de la productora Amblin Entertainment, fundada per Kathleen Kennedy, Frank Marshall i Steven Spielberg, i que pren el nom del primer curt del director, sinó que és una de les imatges més reconeixibles i iconogràfiques de la història del cinema. El mateix Spielberg ho corrobora: “Crec que la pel·lícula més important que he fet és La llista de Schindler, però la més personal és E.T.” No serem nosaltres qui li rebatrem.
Va ser tant l’impacte emocional, que E.T., l’extraterrestre és d’aquelles obres projectades que la majoria recorda quan, on i amb qui la va veure. En el meu cas, en un dels cinemes més estimats, l’Ultònia de Girona, tant a vessar de gent que hi havia espectadors assentats als passadissos i famílies dispersades, ideal –com vaig descobrir– per poder plorar sol en la intimitat. I és que si una cosa ens agermana és que tots els espectadors vam contribuir a augmentar el cabal dels quatre rius de la ciutat amb les llàgrimes de pura emoció que ens va fer desfermar aquest mestre del cinema que és Steven Spielberg, un dels sospitosos habituals d’aquesta secció.
Ens hem de remuntar a l’any del Naranjito, no durant l’estiu, quan la pilota rodava, sinó pels volts de Nadal, diria. E.T., l’extraterrestre va ser un fenomen mundial, un èxit de taquilla monumental, fins al punt que va desbancar del podi –poca broma!– Star Wars. I tot perquè Mr. Midas, a diferència de Hitchcock, sí que volia treballar amb criatures, tornar a disfrutar com ho va fer amb Cary Guffey a Encontres a la tercera fase (1977). Volia repetir l’experiència a partir d’una idea que li rondava pel cap des de feia anys, quan els seus pares es van divorciar i es va inventar un amic imaginari, un extraterrestre amb qui jugava i parlava per sentir-se menys sol. El guió el va concebre durant les llargues pauses de rodatge d’A la recerca de l’arca perduda, al desert de Tunísia, amb l’ajuda inestimable de la guionista Melissa Mathison. Allà van sortir les primeres línies argumentals de Night skies, amb una trama al voltant d’un alienígena amigable que es deia Buddy i que mantenia una estreta relació amb un nen autista. Tots sabem com va acabar aquell esbós de guió, com tots sabem que E.T. –diminutiu d’extraterrestre– es convertiria per sempre més el nostre gran amic caigut del cel.
Es tracta d’una de les pel·lícules que més bé ha sabut transmetre la màgia del cinema, evocar-nos la puresa de l’amistat i reflectir com és de ferma l’experiència juvenil. El secret és que el director va aconseguir captar-ho amb una naturalitat i una versemblança que ni tan sols el pas del temps és capaç de diluir. Ho va fer reunint un gran repartiment, començant per la petita Drew Barrymore, el nen Henry Thomas i l’adolescent Robert MacNaughton, i reeixint amb la creació final del mestre Carlo Rambaldi del protagonista, E.T.: “Tan lleig que espantarà els nens”, va augurar un productor de l’època...
E.T., l’extraterrestre és el film en què Spielberg va demostrar més i millor el seu sentit musical de la posada en escena, un altre cop amb John Williams com a principal aliat, un baluard indiscutible per cimentar aquesta fita cinematogràfica que plasma la bondat de la infantesa.
No recordarem les frases mítiques (com la d’E.T. demanant trucar per telèfon a casa seva), però sí una d’aquestes picades d’ullet que fan més gran el cinema: l’escena de Halloween en què E.T. veu un nen disfressat de Yoda i es pensa que el reconeix, una picada d’ullet al creador de Star Wars, George Lucas, que li va tornar la broma incloent a Star Wars. Episodi I: L’amenaça fantasma (1999) diversos extraterrestres de l’espècie d’E.T. a l’univers de la Força. Amics al cel i a la terra.