Un festival amb totes les lletres

La Setmana fa anys (40!), però la seva celebració no ha monopolitzat les festes. Al contrari, els organitzadors van obrir casa seva des del primer dia perquè s’hi celebressin molts altres aniversaris, entre els quals el que requeria el pastís més gros, per encabir-hi les 90 espelmes que havia de bufar l’homenatjat, Joaquim Carbó, i les tones d’agraïment de tants lectors que van començar a ser-ho gràcies als seus llibres. Al llarg de La Setmana s’han celebrat també els 20 anys d’Ara Llibres, els 40 del Quadern d’El País, els 5 de l’editorial Flaneur; els 60 del Grup 62, i els 10 de la col·lecció de novel·la negra en català “Crims.cat”, que en una dècada i a les portes de publicar el 71è títol, ja en suma més que la mítica “Cua de Palla”.

Entre les novetats d’aquest any hi ha la decisió d’obrir La Setmana els matins de dilluns a divendres. No és fàcil atraure el públic en aquest horari, així que els organitzadors se les han empescat per convidar-hi diversos col·lectius, tot oferint-los un programa d’activitats. Un d’aquests col·lectius amb matí dissenyat a mida ha estat el de bibliotecaris, una peça fonamental per a la promoció de la lectura. Dilluns al matí, més d’un centenar d’aquests professionals van canviar el seu lloc de feina habitual per La Setmana, on, després d’una rebuda institucional, van poder passejar, remenar i preguntar als editors tant com van voler per triar les novetats que incorporaran als seus catàlegs.

Siguem sincers: un bon lletraferit odia els programes en què la gent es tira els plats pel cap, però si li dones una bona polèmica literària, perd l’oremus. Qui ho vulgui comprovar, que posi un peu a Twitter. Per treure tot el suc a aquest plaer culpable, La Setmana acull el dissabte 17 un combat, organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes, entre Núria Cadenes i Marina Porras, per decidir qui és el commemorat de l’any: Gabriel Ferrater, reivindicat per Porras, o Joan Fuster, a qui defensa Cadenes. Durant una hora, les dues autores s’enfrontaran a cop de coneixement i habilitat oratòria sota la supervisió d’Anna Maria Villalonga, que arbitrarà el duel. Porras o Cadenes, Ferrater o Fuster? S’accepten apostes.

La Setmana és sobretot una festa col·lectiva, però hi ha alguns noms propis que cal destacar. Un és el de Judith Carrera, directora del CCCB, que dissabte 17 a la tarda pujarà a l’escenari gran del festival per recollir el Premi Difusió, que s’atorga a personalitats públiques que destaquen per la seva contribució al foment i la projecció de l’edició i la literatura en català al seu espai professional. Des del CCCB, Carrera no només ha impulsat la presència i la reflexió sobre la literatura i la llengua catalanes, sinó que ha contribuït a enriquir-les amb la traducció al català d’obres de pensament a través de la col·lecció “Breus”.

L’Associació d’Editors en Llengua Catalana és qui lidera el comitè organitzador de La Setmana, format per una dotzena d’entitats vinculades al món del llibre i d’institucions públiques.

Lluint nom als taulells, majoria d’homes. Abassegadora, en alguns casos. Darrere, però, paritat, i a l’altra banda, la dels compradors, inversió de termes: majoria de dones. En aquest context, és normal (i, malauradament, necessari) que es programin activitats com la taula rodona al voltant del llibre Com destruir l’escriptura de les dones, de Joanna Rus (Raig Verd), en què el duo Oye Sherman, Natza Farré i Míriam Cano van despullar les estratègies de la societat heteropatriarcal per menystenir les dones, i la presentació de La meva primera guia feminista, d’Ana Polo. I que funcionin.

La cuina interessa. I no només perquè el bar i les dues food trucks hagin estat tres dels espais més concorreguts, que també, sinó perquè s’ha erigit en un dels fils conductors de les tardes temàtiques amb més èxit. En aquestes sessions, els assistents han pogut descobrir la ciència que hi ha darrere de la cuina, conèixer receptes florals o comprovar que tant la cuina com la literatura, ben emprades, ens poden servir per repensar el món, com van demostrar les veus revolucionàries de Maria Nicolau i Pilar Codony (autores de Cuina o barbàrie, a Ara Llibres, i Distòcia, a L’Altra Editorial), que van compartir escenari.

L’activitat que ha triat La Setmana per celebrar el seu aniversari ha estat un regal per a tothom: quatre xerrades, una per dècada, en què s’ha repassat la situació de la literatura catalana amb figures com Esther Xargay i Màrius Serra (1983-1992), Miguel de Palol i Lluís-Anton Baulenas (1993-2002), Núria Perpinyà i Toni Sala (2003-2012) i Júlia Ojeda i Anna Punsoda (2013-2022). Si considerem que l’evolució de La Setmana és un reflex de l’evolució del panorama literari català, una dada ens pot ajudar a fer-nos-en una idea: en la primera edició del festival, que es va celebrar a l’Estació Central de Barcelona Sants, hi van participar una vintena d’editorials. Enguany en són més de dues-centes.

La Setmana és una ocasió perfecta perquè els lectors coneguin els autors que escriuen en llengua catalana, però en aquesta edició s’ha volgut fer un pas més i comptar amb la presència d’autors internacionals amb novetats traduïdes al català. Per començar, poca broma, un best-seller internacional, tot i que en streaming: Ken Follett va conversar amb Mònica Terribas sobre el seu darrer llibre, Mai (Rosa dels Vents). Presents físicament a La Setmana, autors molt menys coneguts però molt més interessants: la moldava Tatiana Tibuleac (L’estiu que la mare va tenir els ulls verds, publicada per Amsterdam, i la més recent El jardí de vidre, a l’editorial Les Hores), Danielle Mencarelli (Tot demana salvació, de La Segona Perifèria) i Robert Kolker (Els nois de Valley Road, d’Edicions del Periscopi). Els dos darrers, que han abordat la salut mental, han estat a La Setmana de bracet del CCCB.

El jovent és el futur, així que un festival que treballa per fer créixer dia a dia la literatura en català no pot deixar d’apostar-hi. En aquesta edició ho ha fet amb força: a més de dedicar un matí a les escoles i instituts, amb més de sis-cents alumnes inscrits, ha incrementat l’oferta destinada a les famílies, que han tingut un espai propi, i ha preparat dos dies a mida dels joves, amb presentacions dels temes que més els interessen (feminisme, literatura japonesa, tecnologia, còmic, relacions humanes...) i tallers per alimentar la seva creativitat, com el de creació de personatges de manga i el de literatura eròtica.

Conèixer-los, saber què els agrada i què no, quins títols o autors troben a faltar en el panorama literari català, quines portades els atrauen... La Setmana és una ocasió perfecta perquè els editors detectin quins espais poden cobrir encara, i a fe que hi posen el coll per aprofitar-ho. De cada Setmana, els editors marxen amb propostes per atraure els lectors amb més força. Al cap i a la fi, ells són els que donen sentit a la feinada no només d’aquests deu dies, sinó de tot l’any. En aquesta edició s’espera arribar a la xifra rècord de 50.000.

La Setmana es compromet cada any amb una causa solidària. La d’aquest any podria semblar redundant, tenint en compte el sentit mateix de l’existència del festival, però la preocupació és tan gran que valia la pena córrer el risc. Així que el tema amb què els organitzadors han volgut explicitar el seu compromís és la defensa de l’escola en català i la reivindicació de l’ús de la nostra llengua en tots els àmbits socials. Al manifest que va llegir l’escriptora i professora Clara Queraltó, es denuncia la minorització creixent del català –que la sentència del 25% pretén agreujar–, amb dades com que només un 10% de les resolucions judicials són en aquesta llengua, que el castellà ocupa el 67% de l’hora del pati a secundària, i una que ateny especialment el col·lectiu de La Setmana: a Catalunya, de cada deu llibres que es venen, només tres són en català.

Prop de 150, se n’han presentat en aquesta edició. Vet aquí una proposta espigolada d’una llista en què és molt difícil (i molt personal) triar noms: Muriel Villanueva (Amb fil de seda, Sembra Llibres), Damon Galgut (La promesa, Les Hores), Jordi Arrufat (La Via Bàltica, Saldonar), Angela Davis (Dones, raça i classe, Tigre de paper), Pier Paolo Passolini (Una vida violenta, L’Agulla Daurada), Don Mee Choi (Colonia DMZ, Raig Verd), Mercè Falcó (La muntanya líquida, Mai Més), Wu Ming-Yi (L’home dels ulls compostos, Chronos), Joan de Déu Domènec (Un plat d’escudella. La Barcelona menestral a la taula d’Emili Vilanova, L’Avenç) i Jaume Figueras (Fets caldo, Crims.cat). Tots ells tenen en comú formar part del catàleg de l’associació d’editorials independents Llegir en Català.

Compromís i promoció de la lectura van junts a la col·lecció de contes que publica La Galera amb l’ONG Open Arms, titulada “Contes a la deriva”, en què autors com Lolita Bosch i Míriam Hatibi expliquen als nens (i als que no ho són tant) les històries reals de refugiats rescatats en alta mar per aquesta organització. La presentació dels llibres que en formen part s’ha dut a terme, durant La Setmana, al vaixell Austral, ancorat al Moll de la Fusta, just al costat del recinte de la fira. Encara us hi podeu passar, tant dissabte com diumenge, prèvia inscripció al web de La Setmana.

Dimarts al vespre, a les vuit tocades i amb un cel que havia amenaçat pluja tota la tarda, La Setmana semblava, com a mínim, adormida. I llavors va arribar Josep Pedrals i la va despertar. Qui diu que cal ser un expert per gaudir de la poesia, que el gènere no connecta amb el gruix dels lectors? Algú que no ha sentit mai Pedrals, òbviament. A la presentació del seu darrer llibre, Confessió del Goliard (Bivop), el poeta i rapsode es va encarregar de demostrar-ho. I no va ser l’únic: La Setmana ha programat molts recitals de poesia i ha mostrat per què mereix molta més atenció de la que rep. Laia Prat, Antoni Clapés, Esteve Plantada, Mikel Soto, Jaume C. Pons Alorda o Ivette Nadal, a més d’en Pedrals, han de ser als nostres prestatges.

Passar per la immensa parada que l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català instal·la, edició rere edició, a La Setmana és no poder deixar de sorprendre’s amb la quantitat i la qualitat de l’oferta que tenim: s’hi poden trobar mes de dues-centes capçaleres d’una trentena de temàtiques diferents. Ara bé, ni gota de cofoisme: massa sovint, la passió dels que hi treballen és el que les fa viables, ja que les vendes no sempre acompanyen. Conclusió: per mantenir-les, cal que passem per caixa. I La Setmana és un bon lloc per fer-ho.

L’allau de publicacions que arriba cada any a les llibreries és tan gran que moltíssimes obres no aconsegueixen ni la mil·lèsima part de l’atenció que es mereixen. Per això, a més de presentar-hi novetats, la majoria d’editorials posen molta energia en la recuperació de títols, que poden explicar directament als lectors, sense la intermediació dels mitjans de comunicació, que sovint sordegen. En aquest sentit, val la pena destacar la (re)presentació del llibre de Jordi Fernando La negreta i altres veus emmudides, una joia amb set heroïnes anònimes silenciades per la història, que publica El Cep i la Nansa.

Un dels moments culminants per a molts lectors: endur-se dedicat el llibre que han comprat, especialment si són d’aquells que no han vingut a remenar títols esperant els cants de sirena, sinó a buscar el que sigui que hagi publicat aquell autor de qui llegirien amb delit fins i tot la llista del súper. Al llarg d’aquests deu dies hi ha hagut un centenar llarguíssim de plomes preparades per dedicar volums, i, com passa per Sant Jordi, les han vistes de tots colors: alguns han hagut de mirar el mòbil per passar l’estona i d’altres, per demanar hora al fisioterapeuta.

És la T de Trajectòria perquè així es diu el premi, però podria ser de tòtem perfectament, encara que ell arrufaria el nas amb l’elogi. Joan Francesc Mira va rebre dimecres el reconeixement de La Setmana i l’ovació dels assistents a l’acte de lliurament, que van ser molts i molt entusiastes. Mira, de 82 anys, no hi va poder ser, però des de València va expressar el seu agraïment pel premi, que reconeix el seu compromís amb el sector literari en català i la importància de la seva obra: una quarantena de llibres de gèneres diversos i més de 2.000 articles que han fet escola.

La literatura de gènere ha viscut durant dècades fent equilibris entre l’acceptació del públic i la desconfiança de l’acadèmia. Afortunadament, l’estímul de la primera ha estat més fort que el desànim que podria causar la segona, i la feina de les editorials que s’hi dediquen, ja sigui apostant per universos alternatius (gènere fantàstic) o sanguinolents (gènere negre), està aconseguint vèncer els prejudicis dels que consideren que si la literatura porta adjectius és menys literatura. La Setmana hi ha posat el seu gra de sorra dedicant una tarda temàtica al gènere fantàstic, per on han passat editorials com Chronos, Raig Verd, Obscura, L’Arcà i Mai Més. El noir català ha estat ben representat per Llibres del Delicte, Pagès, Calambur/Xandri i Crims.cat.

Entrada pròpia per a la guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2022, que va fer el pregó inaugural de La Setmana. L’autora mallorquina va il·luminar l’escenari principal recordant com la lectura i l’escriptura li havien canviat la vida, presentant-li nous mons i permetent-li esquivar la grisor d’un règim, el franquista, que feia mans i mànigues per negar la identitat al seu poble. La Magrana tot just acaba d’editar el volum Quasi un miracle, amb tots els contes de Vicens, que no ha escrit res de nou des del poemari Pare què fem amb la mare morta, publicat per LaBreu.

La Setmana és l’imperi de les lletres, però per veure com ha crescut val la pena aturar-se en alguns números: 8.000 metres quadrats de superfície, 3 escenaris, 1 espai familiar, 2 espais de lectura i descans davant del mar, 84 casetes que acullen 259 expositors, entre els quals hi ha 206 editorials, 25 llibreries, 13 institucions, 11 universitats/entitats, 3 associacions i 1 distribuïdora. S’hi han programat 300 activitats, s’han donat a conèixer 150 novetats i s’espera rebre la visita de 50.000 persones. Tot, de rècord.

Vet aquí un altre anglicisme, connectat amb l’anterior. I és que la capacitat de mobilització dels personatges que es converteixen en cares populars és innegable. Els actes que van comptar amb figures televisives van cridar amb més facilitat l’atenció del públic. Una anècdota il·lustra molt bé la influència que tenen. Durant la presentació de la novel·la Benvolguda, Empar Moliner va recomanar de passada el llibre Inquiets, escrit per Linn Ullmann, filla dels cineastes Ingmar Bergman i Liv Ullmann. En els deu minuts posteriors a l’acte, es van vendre vuit exemplars d’aquest llibre, potser tants com la seva editora, Maria Sempere (Les Hores), a qui és un plaer escoltar, havia venut durant tot el dia.