Un festival amb totes les lletres

La Set­mana fa anys (40!), però la seva cele­bració no ha mono­po­lit­zat les fes­tes. Al con­trari, els orga­nit­za­dors van obrir casa seva des del pri­mer dia perquè s’hi cele­bres­sin molts altres ani­ver­sa­ris, entre els quals el que reque­ria el pastís més gros, per enca­bir-hi les 90 espel­mes que havia de bufar l’home­nat­jat, Joa­quim Carbó, i les tones d’agraïment de tants lec­tors que van començar a ser-ho gràcies als seus lli­bres. Al llarg de La Set­mana s’han cele­brat també els 20 anys d’Ara Lli­bres, els 40 del Qua­dern d’El País, els 5 de l’edi­to­rial Fla­neur; els 60 del Grup 62, i els 10 de la col·lecció de novel·la negra en català “Crims.​cat”, que en una dècada i a les por­tes de publi­car el 71è títol, ja en suma més que la mítica “Cua de Palla”.

Entre les nove­tats d’aquest any hi ha la decisió d’obrir La Set­mana els matins de dilluns a diven­dres. No és fàcil atraure el públic en aquest horari, així que els orga­nit­za­dors se les han empes­cat per con­vi­dar-hi diver­sos col·lec­tius, tot ofe­rint-los un pro­grama d’acti­vi­tats. Un d’aquests col·lec­tius amb matí dis­se­nyat a mida ha estat el de bibli­o­te­ca­ris, una peça fona­men­tal per a la pro­moció de la lec­tura. Dilluns al matí, més d’un cen­te­nar d’aquests pro­fes­si­o­nals van can­viar el seu lloc de feina habi­tual per La Set­mana, on, després d’una rebuda ins­ti­tu­ci­o­nal, van poder pas­se­jar, reme­nar i pre­gun­tar als edi­tors tant com van voler per triar les nove­tats que incor­po­ra­ran als seus catàlegs.

Siguem sin­cers: un bon lle­tra­fe­rit odia els pro­gra­mes en què la gent es tira els plats pel cap, però si li dones una bona polèmica literària, perd l’ore­mus. Qui ho vul­gui com­pro­var, que posi un peu a Twit­ter. Per treure tot el suc a aquest plaer cul­pa­ble, La Set­mana acull el dis­sabte 17 un com­bat, orga­nit­zat per la Ins­ti­tució de les Lle­tres Cata­la­nes, entre Núria Cade­nes i Marina Por­ras, per deci­dir qui és el com­me­mo­rat de l’any: Gabriel Fer­ra­ter, rei­vin­di­cat per Por­ras, o Joan Fus­ter, a qui defensa Cade­nes. Durant una hora, les dues auto­res s’enfron­ta­ran a cop de conei­xe­ment i habi­li­tat oratòria sota la super­visió d’Anna Maria Villa­longa, que arbi­trarà el duel. Por­ras o Cade­nes, Fer­ra­ter o Fus­ter? S’accep­ten apos­tes.

La Set­mana és sobre­tot una festa col·lec­tiva, però hi ha alguns noms pro­pis que cal des­ta­car. Un és el de Judith Car­rera, direc­tora del CCCB, que dis­sabte 17 a la tarda pujarà a l’esce­nari gran del fes­ti­val per reco­llir el Premi Difusió, que s’atorga a per­so­na­li­tats públi­ques que des­ta­quen per la seva con­tri­bució al foment i la pro­jecció de l’edició i la lite­ra­tura en català al seu espai pro­fes­si­o­nal. Des del CCCB, Car­rera no només ha impul­sat la presència i la reflexió sobre la lite­ra­tura i la llen­gua cata­la­nes, sinó que ha con­tribuït a enri­quir-les amb la tra­ducció al català d’obres de pen­sa­ment a través de la col·lecció “Breus”.

L’Asso­ci­ació d’Edi­tors en Llen­gua Cata­lana és qui lidera el comitè orga­nit­za­dor de La Set­mana, for­mat per una dot­zena d’enti­tats vin­cu­la­des al món del lli­bre i d’ins­ti­tu­ci­ons públi­ques.

Lluint nom als tau­lells, majo­ria d’homes. Abas­se­ga­dora, en alguns casos. Dar­rere, però, pari­tat, i a l’altra banda, la dels com­pra­dors, inversió de ter­mes: majo­ria de dones. En aquest con­text, és nor­mal (i, malau­ra­da­ment, neces­sari) que es pro­gra­min acti­vi­tats com la taula rodona al vol­tant del lli­bre Com des­truir l’escrip­tura de les dones, de Joanna Rus (Raig Verd), en què el duo Oye Sher­man, Natza Farré i Míriam Cano van des­pu­llar les estratègies de la soci­e­tat hete­ro­pa­tri­ar­cal per menys­te­nir les dones, i la pre­sen­tació de La meva pri­mera guia femi­nista, d’Ana Polo. I que fun­ci­o­nin.

La cuina interessa. I no només perquè el bar i les dues food trucks hagin estat tres dels espais més con­cor­re­guts, que també, sinó perquè s’ha eri­git en un dels fils con­duc­tors de les tar­des temàtiques amb més èxit. En aques­tes ses­si­ons, els assis­tents han pogut des­co­brir la ciència que hi ha dar­rere de la cuina, conèixer recep­tes flo­rals o com­pro­var que tant la cuina com la lite­ra­tura, ben empra­des, ens poden ser­vir per repen­sar el món, com van demos­trar les veus revo­lu­cionàries de Maria Nico­lau i Pilar Codony (auto­res de Cuina o barbàrie, a Ara Lli­bres, i Distòcia, a L’Altra Edi­to­rial), que van com­par­tir esce­nari.

L’acti­vi­tat que ha triat La Set­mana per cele­brar el seu ani­ver­sari ha estat un regal per a tot­hom: qua­tre xer­ra­des, una per dècada, en què s’ha repas­sat la situ­ació de la lite­ra­tura cata­lana amb figu­res com Est­her Xar­gay i Màrius Serra (1983-1992), Miguel de Palol i Lluís-Anton Bau­le­nas (1993-2002), Núria Per­pinyà i Toni Sala (2003-2012) i Júlia Ojeda i Anna Pun­soda (2013-2022). Si con­si­de­rem que l’evo­lució de La Set­mana és un reflex de l’evo­lució del pano­rama lite­rari català, una dada ens pot aju­dar a fer-nos-en una idea: en la pri­mera edició del fes­ti­val, que es va cele­brar a l’Estació Cen­tral de Bar­ce­lona Sants, hi van par­ti­ci­par una vin­tena d’edi­to­ri­als. Enguany en són més de dues-cen­tes.

La Set­mana és una ocasió per­fecta perquè els lec­tors cone­guin els autors que escri­uen en llen­gua cata­lana, però en aquesta edició s’ha vol­gut fer un pas més i comp­tar amb la presència d’autors inter­na­ci­o­nals amb nove­tats traduïdes al català. Per començar, poca broma, un best-seller inter­na­ci­o­nal, tot i que en stre­a­ming: Ken Follett va con­ver­sar amb Mònica Ter­ri­bas sobre el seu dar­rer lli­bre, Mai (Rosa dels Vents). Pre­sents física­ment a La Set­mana, autors molt menys cone­guts però molt més interes­sants: la mol­dava Tati­ana Tibu­leac (L’estiu que la mare va tenir els ulls verds, publi­cada per Ams­ter­dam, i la més recent El jardí de vidre, a l’edi­to­rial Les Hores), Dani­e­lle Men­ca­re­lli (Tot demana sal­vació, de La Segona Perifèria) i Robert Kolker (Els nois de Valley Road, d’Edi­ci­ons del Peris­copi). Els dos dar­rers, que han abor­dat la salut men­tal, han estat a La Set­mana de bra­cet del CCCB.

El jovent és el futur, així que un fes­ti­val que tre­ba­lla per fer créixer dia a dia la lite­ra­tura en català no pot dei­xar d’apos­tar-hi. En aquesta edició ho ha fet amb força: a més de dedi­car un matí a les esco­les i ins­ti­tuts, amb més de sis-cents alum­nes ins­crits, ha incre­men­tat l’oferta des­ti­nada a les famílies, que han tin­gut un espai propi, i ha pre­pa­rat dos dies a mida dels joves, amb pre­sen­ta­ci­ons dels temes que més els interes­sen (femi­nisme, lite­ra­tura japo­nesa, tec­no­lo­gia, còmic, rela­ci­ons huma­nes...) i tallers per ali­men­tar la seva cre­a­ti­vi­tat, com el de cre­ació de per­so­nat­ges de manga i el de lite­ra­tura eròtica.

Conèixer-los, saber què els agrada i què no, quins títols o autors tro­ben a fal­tar en el pano­rama lite­rari català, qui­nes por­ta­des els atra­uen... La Set­mana és una ocasió per­fecta perquè els edi­tors detec­tin quins espais poden cobrir encara, i a fe que hi posen el coll per apro­fi­tar-ho. De cada Set­mana, els edi­tors mar­xen amb pro­pos­tes per atraure els lec­tors amb més força. Al cap i a la fi, ells són els que donen sen­tit a la fei­nada no només d’aquests deu dies, sinó de tot l’any. En aquesta edició s’espera arri­bar a la xifra rècord de 50.000.

La Set­mana es com­pro­met cada any amb una causa solidària. La d’aquest any podria sem­blar redun­dant, tenint en compte el sen­tit mateix de l’existència del fes­ti­val, però la pre­o­cu­pació és tan gran que valia la pena córrer el risc. Així que el tema amb què els orga­nit­za­dors han vol­gut expli­ci­tar el seu com­promís és la defensa de l’escola en català i la rei­vin­di­cació de l’ús de la nos­tra llen­gua en tots els àmbits soci­als. Al mani­fest que va lle­gir l’escrip­tora i pro­fes­sora Clara Que­raltó, es denun­cia la mino­rit­zació crei­xent del català –que la sentència del 25% pretén agreu­jar–, amb dades com que només un 10% de les reso­lu­ci­ons judi­ci­als són en aquesta llen­gua, que el cas­tellà ocupa el 67% de l’hora del pati a secundària, i una que ateny espe­ci­al­ment el col·lec­tiu de La Set­mana: a Cata­lu­nya, de cada deu lli­bres que es venen, només tres són en català.

Prop de 150, se n’han pre­sen­tat en aquesta edició. Vet aquí una pro­posta espi­go­lada d’una llista en què és molt difícil (i molt per­so­nal) triar noms: Muriel Villa­nu­eva (Amb fil de seda, Sem­bra Lli­bres), Damon Gal­gut (La pro­mesa, Les Hores), Jordi Arru­fat (La Via Bàltica, Sal­do­nar), Angela Davis (Dones, raça i classe, Tigre de paper), Pier Paolo Pas­so­lini (Una vida vio­lenta, L’Agu­lla Dau­rada), Don Mee Choi (Colo­nia DMZ, Raig Verd), Mercè Falcó (La mun­ta­nya líquida, Mai Més), Wu Ming-Yi (L’home dels ulls com­pos­tos, Chro­nos), Joan de Déu Domènec (Un plat d’escu­de­lla. La Bar­ce­lona menes­tral a la taula d’Emili Vila­nova, L’Avenç) i Jaume Figue­ras (Fets caldo, Crims.​cat). Tots ells tenen en comú for­mar part del catàleg de l’asso­ci­ació d’edi­to­ri­als inde­pen­dents Lle­gir en Català.

Com­promís i pro­moció de la lec­tura van junts a la col·lecció de con­tes que publica La Galera amb l’ONG Open Arms, titu­lada “Con­tes a la deriva”, en què autors com Lolita Bosch i Míriam Hatibi expli­quen als nens (i als que no ho són tant) les històries reals de refu­gi­ats res­ca­tats en alta mar per aquesta orga­nit­zació. La pre­sen­tació dels lli­bres que en for­men part s’ha dut a terme, durant La Set­mana, al vai­xell Aus­tral, anco­rat al Moll de la Fusta, just al cos­tat del recinte de la fira. Encara us hi podeu pas­sar, tant dis­sabte com diu­menge, prèvia ins­cripció al web de La Set­mana.

Dimarts al ves­pre, a les vuit toca­des i amb un cel que havia amenaçat pluja tota la tarda, La Set­mana sem­blava, com a mínim, ador­mida. I lla­vors va arri­bar Josep Pedrals i la va des­per­tar. Qui diu que cal ser un expert per gau­dir de la poe­sia, que el gènere no con­necta amb el gruix dels lec­tors? Algú que no ha sen­tit mai Pedrals, òbvi­a­ment. A la pre­sen­tació del seu dar­rer lli­bre, Con­fessió del Goli­ard (Bivop), el poeta i rap­sode es va encar­re­gar de demos­trar-ho. I no va ser l’únic: La Set­mana ha pro­gra­mat molts reci­tals de poe­sia i ha mos­trat per què mereix molta més atenció de la que rep. Laia Prat, Antoni Clapés, Esteve Plan­tada, Mikel Soto, Jaume C. Pons Alorda o Ivette Nadal, a més d’en Pedrals, han de ser als nos­tres pres­tat­ges.

Pas­sar per la immensa parada que l’Asso­ci­ació de Publi­ca­ci­ons Periòdiques en Català ins­tal·la, edició rere edició, a La Set­mana és no poder dei­xar de sor­pren­dre’s amb la quan­ti­tat i la qua­li­tat de l’oferta que tenim: s’hi poden tro­bar mes de dues-cen­tes capçale­res d’una tren­tena de temàtiques dife­rents. Ara bé, ni gota de cofo­isme: massa sovint, la passió dels que hi tre­ba­llen és el que les fa via­bles, ja que les ven­des no sem­pre acom­pa­nyen. Con­clusió: per man­te­nir-les, cal que pas­sem per caixa. I La Set­mana és un bon lloc per fer-ho.

L’allau de publi­ca­ci­ons que arriba cada any a les lli­bre­ries és tan gran que moltíssi­mes obres no acon­se­guei­xen ni la mil·lèsima part de l’atenció que es merei­xen. Per això, a més de pre­sen­tar-hi nove­tats, la majo­ria d’edi­to­ri­als posen molta ener­gia en la recu­pe­ració de títols, que poden expli­car direc­ta­ment als lec­tors, sense la inter­me­di­ació dels mit­jans de comu­ni­cació, que sovint sor­de­gen. En aquest sen­tit, val la pena des­ta­car la (re)pre­sen­tació del lli­bre de Jordi Fer­nando La negreta i altres veus emmu­di­des, una joia amb set heroïnes anònimes silen­ci­a­des per la història, que publica El Cep i la Nansa.

Un dels moments cul­mi­nants per a molts lec­tors: endur-se dedi­cat el lli­bre que han com­prat, espe­ci­al­ment si són d’aquells que no han vin­gut a reme­nar títols espe­rant els cants de sirena, sinó a bus­car el que sigui que hagi publi­cat aquell autor de qui lle­gi­rien amb delit fins i tot la llista del súper. Al llarg d’aquests deu dies hi ha hagut un cen­te­nar llarguíssim de plo­mes pre­pa­ra­des per dedi­car volums, i, com passa per Sant Jordi, les han vis­tes de tots colors: alguns han hagut de mirar el mòbil per pas­sar l’estona i d’altres, per dema­nar hora al fisi­o­te­ra­peuta.

És la T de Tra­jectòria perquè així es diu el premi, però podria ser de tòtem per­fec­ta­ment, encara que ell arru­fa­ria el nas amb l’elogi. Joan Fran­cesc Mira va rebre dime­cres el reco­nei­xe­ment de La Set­mana i l’ovació dels assis­tents a l’acte de lliu­ra­ment, que van ser molts i molt entu­si­as­tes. Mira, de 82 anys, no hi va poder ser, però des de València va expres­sar el seu agraïment pel premi, que reco­neix el seu com­promís amb el sec­tor lite­rari en català i la importància de la seva obra: una qua­ran­tena de lli­bres de gèneres diver­sos i més de 2.000 arti­cles que han fet escola.

La lite­ra­tura de gènere ha vis­cut durant dècades fent equi­li­bris entre l’accep­tació del públic i la des­con­fiança de l’acadèmia. Afor­tu­na­da­ment, l’estímul de la pri­mera ha estat més fort que el desànim que podria cau­sar la segona, i la feina de les edi­to­ri­als que s’hi dedi­quen, ja sigui apos­tant per uni­ver­sos alter­na­tius (gènere fantàstic) o san­gui­no­lents (gènere negre), està acon­se­guint vèncer els pre­ju­di­cis dels que con­si­de­ren que si la lite­ra­tura porta adjec­tius és menys lite­ra­tura. La Set­mana hi ha posat el seu gra de sorra dedi­cant una tarda temàtica al gènere fantàstic, per on han pas­sat edi­to­ri­als com Chro­nos, Raig Verd, Obs­cura, L’Arcà i Mai Més. El noir català ha estat ben repre­sen­tat per Lli­bres del Delicte, Pagès, Calam­bur/Xan­dri i Crims.​cat.

Entrada pròpia per a la guar­do­nada amb el Premi d’Honor de les Lle­tres Cata­la­nes 2022, que va fer el pregó inau­gu­ral de La Set­mana. L’autora mallor­quina va il·lumi­nar l’esce­nari prin­ci­pal recor­dant com la lec­tura i l’escrip­tura li havien can­viat la vida, pre­sen­tant-li nous mons i per­me­tent-li esqui­var la gri­sor d’un règim, el fran­quista, que feia mans i mànigues per negar la iden­ti­tat al seu poble. La Magrana tot just acaba d’edi­tar el volum Quasi un mira­cle, amb tots els con­tes de Vicens, que no ha escrit res de nou des del poe­mari Pare què fem amb la mare morta, publi­cat per LaBreu.

La Set­mana és l’imperi de les lle­tres, però per veure com ha cres­cut val la pena atu­rar-se en alguns números: 8.000 metres qua­drats de superfície, 3 esce­na­ris, 1 espai fami­liar, 2 espais de lec­tura i des­cans davant del mar, 84 case­tes que acu­llen 259 expo­si­tors, entre els quals hi ha 206 edi­to­ri­als, 25 lli­bre­ries, 13 ins­ti­tu­ci­ons, 11 uni­ver­si­tats/enti­tats, 3 asso­ci­a­ci­ons i 1 dis­tribuïdora. S’hi han pro­gra­mat 300 acti­vi­tats, s’han donat a conèixer 150 nove­tats i s’espera rebre la visita de 50.000 per­so­nes. Tot, de rècord.

Vet aquí un altre angli­cisme, con­nec­tat amb l’ante­rior. I és que la capa­ci­tat de mobi­lit­zació dels per­so­nat­ges que es con­ver­tei­xen en cares popu­lars és inne­ga­ble. Els actes que van comp­tar amb figu­res tele­vi­si­ves van cri­dar amb més faci­li­tat l’atenció del públic. Una anècdota il·lus­tra molt bé la influència que tenen. Durant la pre­sen­tació de la novel·la Ben­vol­guda, Empar Moli­ner va reco­ma­nar de pas­sada el lli­bre Inqui­ets, escrit per Linn Ull­mann, filla dels cine­as­tes Ing­mar Berg­man i Liv Ull­mann. En els deu minuts poste­ri­ors a l’acte, es van ven­dre vuit exem­plars d’aquest lli­bre, pot­ser tants com la seva edi­tora, Maria Sem­pere (Les Hores), a qui és un plaer escol­tar, havia venut durant tot el dia.