LA SAGRADA UNITAT D’ESPANYA

El 3 d’octubre del 2017, dos dies després del referèndum d’independència, el rei Felip VI es va dirigir a la ciutadania amb un discurs que ha passat a la història. En el missatge, el monarca expressava el compromís de la corona “amb la Constitució i la democràcia” i es posicionava en contra d’aquells que “han volgut trencar la unitat d’Espanya i la sobirania nacional”. Aquest i molts altres documents i discursos apareixen analitzats en el darrer llibre d’Antoni Simon i Tarrés (Girona, 1956), catedràtic d’història moderna de la Universitat Autonòma de Barcelona, membre de l’Institut d’Estudis Catalans i un dels millors coneixedors de la història moderna del nostre país.

El llibre rastreja, amb el rigor científic i el devessall documental característics de l’autor, els antecedents en la utilització d’aquest sintagma de la “unitat d’Espanya” que, tal com adverteix en la introducció, “no tan sols és un concepte quasi omnipresent i central en els discursos ideològics, sinó que moltes vegades s’hi atorga un valor transcendent i metapolític”. I ho fa amb la idea d’oferir “una eina per lluitar contra els “mals usos” històrics que serveixen per justificar su@bjeccions del passat, del present i del futur projectat, les quals són incompatibles amb els valors fonamentals de la convivència col·lectiva lliure i democràtica”. Al llarg de les 456 pàgines, el lector podrà resseguir els orígens del relat, la metamorfosi d’una “part” (Castella) en el “tot” (Espanya), el valor de la unitat en la vertebració de l’estat nació durant el segle XIX o en el moment en què es produeix l’eclosió de les ideologies o la refundació del nacional unitarisme durant el franquisme. Tal com afirma Simón: “La indivisibilitat de la unitat nacional, a més de ser una idea ben arrelada en la cultura política espanyola, constituí el principal llegat ideològic del franquisme; un llegat que durant la Transició triomfà tant a nivell jurídic, com a nivell polític i, conseqüentment, es projectà en l’etapa democràtica.”