Crítica
LA REALITAT POÈTICA DE SANTI BORRELL
Realitat és una paraula que apareix sovint en la poesia de Santi Borrell. Hi és esmentada amb una certa desesperança, convençut com està el poeta que resulta poc menys que una quimera intentar de capturar-ne un bocí significatiu. Massa diversa, massa atabaladora en el seu foll desplegament. Em fa l’efecte que les interrogacions retòriques que ocupen tants versos del vilafranquí responen a aquesta aspiració i, a la vegada, renúncia. I també, al meu entendre, la naturalesa de la seva poesia, que no converteix el jo en matèria d’exclusivitat poètica, sinó que, si de cas, en parteix. I ho fa amb el desig de projectar-lo a aquesta realitat tan atomitzada, tan rica en contrastos. Tan inaprehensible, en definitiva.
Poemes 1997-2010 recull, com indica el títol, tretze anys d’escriptura lírica. Hi són representats cinc llibres, dos dels quals editats (i ara revisats): Els dies a les mans i Fragments d’una pedra, i tres d’inèdits: Poemes de la llum, Camins i núvols i Primavera a París. Per tant, l’autor ha fet una selecció severa de tot el seu corpus poètic i ha fixat un volum que dona compte dels orígens i primers anys de la seva creació.
Fixem-nos, d’entrada, en la coberta, dissenyada per Alonso Castellanos. Diríeu que la paraula poemes, que hi apareix de manera destacada, forma part d’un poema visual de Joan Brossa. Hi ha molts exemples de poemes conceptuals que també remeten a l’autor de Passat festes. Per exemple, el titulat Santi Borrell, d’un únic vers: “1972-20_ _.” O Elegia a Kafka, que explota l’atracció de la lletra k d’una manera pictòrica. També Indicis, que, entre altres versos, inclou els següents: “Restaurant Salat. / Verdures Gras. / Farmàcia Sans.” Més amunt em referia a la realitat: el dubte és una de les actituds que fa prendre la ploma al poeta. De vegades, hi ha una ironia palesa, també molt brossiana o perequartiana, en aquesta primera poesia de Borrell. És una lírica de l’exploració, i aquesta activitat pot tenir l’origen en la sorpresa del llenguatge o en aspectes generalment desconcertants de la vida quotidiana.
Borrell fa una poesia diàfana, que prescindeix de la majoria de recursos retòrics que ens ha llegat la tradició. La dicció és clara, sense enrevessaments: “Després de tants anys de silenci, / la teva mirada encara em fa mal.” En contrast amb aquelles poesies que apuntava suara, tan lacòniques i de sentit reconcentrat, n’hi ha moltes de més narratives, amb eventuals digressions, que m’han recordat l’escriptura de Szymborska o, fins i tot, de Zagajewski. Sovint parteixen d’un pretext nimi: la titulada La carabassa, posem per cas, n’és un exemple. Una carabassa és l’únic element que acompanya algú que escriu en un bar. Tot a l’entorn –desori i cridòria– convida al tedi. Els dos versos finals són tan definitius com lluminosos: “Cada dia que passa m’estimo més aquesta carabassa. / Entendre per què l’estimo seria no entendre res.” La carabassa en qüestió, doncs, s’ha convertit en un símbol, potser un símbol menor, diferent del que encarna el protagonista d’El meu roure: “Sento el so sec, / l’espetec pertorbador, paorós de les arrels, / el cruiximent de la fusta, el desembús de la foscor, / la memòria rompuda de la terra.” En altres ocasions, el to és naïf, però, potser per això mateix, arriba a commoure: “Vas pintar el sol a la finestra / i tota l’habitació es va encendre.” O, una mica més endavant: “La llum porta foscor i la foscor porta miracles. / Camino i entro dins d’un arbre.”
La poesia de Borrell ens parla de la solitud (de la nostra), però també de la solitud de Déu (la bella poesia Santes Creus n’és l’exponent més reeixit, però no pas l’únic). Ho fa, també, i molt, del temps: “Amb les pedres podria escoltar la lentitud del temps?” Com en l’obra de Prévert, aquí els records del nen semblen la font de tanta reflexió evocativa sobre el pas dels anys: “Totes les imatges que vaig sentir de nen / expliquen les relacions que tenim amb totes les realitats.” I ja tornem a ser al cap del carrer: la realitat diversa de què el vers de Borrell intenta fer-se mirall (encara que sigui un mirall entelat de metàfores).
