“Qui més fa pel teatre català és un grup privat com Focus”

Va ser curiós. El premi me’l van ator­gar el 2020, però no l’he rebut fins a aquest 2022 perquè estàvem con­fi­nats. Amb la cerimònia dos anys després, ha estat com si me’l tor­nes­sin a donar. És veri­tat que rebre un Pre­mio Naci­o­nal implica estar en con­tacte amb aquesta cosa tan rància que és la monar­quia i les ins­ti­tu­ci­ons espa­nyo­les. Ara bé, estic agraït i és un dels màxims honors.

No. L’única per­sona d’una ins­ti­tució cata­lana relle­vant que em va feli­ci­tar, amb una carta manus­crita, va ser el pre­si­dent d’Òmnium, Jordi Cui­xart, men­tre estava empre­so­nat. Em va fer molta il·lusió. Sí que és cert que em va sor­pren­dre que cap ins­ti­tució política cata­lana em feli­cités pel Pre­mio Naci­o­nal, que vaig rebre per una obra cata­lana estre­nada al Tea­tre Naci­o­nal. Ni un sen­zill tuit.

Des del moment que el Xavier Albertí em va encar­re­gar una obra per a la Sala Gran del TNC, vaig tenir molt pre­sent que havia de fer una obra gran. No només de dimen­si­ons, sinó també de rellevància, i que ens expliqués a nosal­tres matei­xos. Impli­cava fer una obra èpica que toqués qüesti­ons de les quals a mi m’agrada par­lar: LGTBI, política, religió, mort... Tots els dra­ma­turgs que escri­uen per a la Sala Gran han de ser ambi­ci­o­sos, posar tota la carn a la gra­e­lla, i si t’estim­bes, t’estim­bes.

L’objec­tiu era inco­mo­dar part del públic que va a la Sala Gran. Molta gent que ha anat a veure les meves obres, s’ha aixe­cat i ha mar­xat a mitja funció. Quan vam estre­nar L’Ore­neta a Madrid, que té un públic encara més ranci, la gent anava a veure Car­men Maura i quan veia que anava d’homo­se­xu­als, s’aixe­cava i mar­xava. M’encanta que passi. Jo no escric per a mi, escric per a un públic, però intento no ser com­pla­ent.

No.

Perquè no hi ha intenció de tor­nar-la a pro­duir per part del TNC.

A mi em fa molta pena. No és l’únic cas de gran espec­ta­cle que ha cos­tat molts diners i que després no s’explota en tea­tres pri­vats o gires. Es llen­cen molts diners d’aquesta manera. Això té a veure amb la precària situ­ació tea­tral de la nos­tra ciu­tat. No sé què ha pas­sat, si hi ha hagut altres pro­duc­ci­ons més interes­sants, o el canvi de direcció artística del TNC, si l’obra va moles­tar algú o és pel fet que em dones­sin el Pre­mio Naci­o­nal. Són altres per­so­nes les que han de con­tes­tar.

Vaig tre­ba­llar deu anys de peri­o­dista. Vaig entrar a la Facul­tat de Peri­o­disme perquè si t’agra­dava escriure, estu­di­a­ves peri­o­disme. No hi havia ni l’Ins­ti­tut del Tea­tre ni esco­les pri­va­des de dra­matúrgia. Deu­ria tenir 28 anys quan vaig fer un curs a l’obra­dor de la Sala Beckett, vaig escriure una obra i vaig gua­nyar el Premi Alcoi. Allà vaig veure que allò podia sor­tir bé.

Vaig com­pa­gi­nar l’escrip­tura amb el peri­o­disme cul­tu­ral, fins que vaig entrar com a guio­nista a El cor de la ciu­tat. Sort de la tele!; molts autors vam començar a escriure tele­no­vel·les, i gràcies a això ara tenim una gene­ració d’autors, perquè només del tea­tre no pots viure.

Va ser una sor­presa, perquè era la pri­mera obra que escri­via i ja vaig rebre un premi. Segu­ra­ment, si no l’hagués gua­nyat, ara mateix no esta­ria escri­vint tea­tre. Aquesta no la vam estre­nar, i no va ser fins dos anys després que vam estre­nar La pell en fla­mes. Hi ha molts pocs pre­mis i beques i són super­ne­ces­sa­ris. Neces­si­tem ajuts a la cre­ació per tenir una bona salut tea­tral.

Arri­bar a La Villar­roel va ser ràpid, i vaig pen­sar que el camí seria fàcil, però després no vaig tor­nar a estre­nar una obra fins al 2010. La pell en fla­mes no va fun­ci­o­nar gens bé i també me’n vaig anar a viure a Nova York. Allà vaig tro­bar un repre­sen­tant i vaig escriure una obra. Aquí tenia la sen­sació que havia tor­nat a la case­lla de sor­tida. Fins que Sergi Bel­bel no va arri­bar a la direcció del TNC, molts autors joves no vam tro­bar el tram­polí. Va ser a par­tir de l’estrena de Mar­burg (2010), a la Sala Petita, que la cosa va començar a anar millor. Lla­vors també vaig apro­fi­tar l’escletxa inter­na­ci­o­nal. De fet, la mei­tat de les meves obres s’han estre­nat abans a fora.

La meva gene­ració té dues figu­res indis­pen­sa­bles a qui estar agraïda. La pri­mera és Benet i Jor­net, per man­te­nir viva la flama del tea­tre de text en català. Era l’únic que hi va seguir escri­vint i con­fi­ant. I després Sergi Bel­bel. Els anys de Bel­bel al cap­da­vant del Tea­tre Naci­o­nal van ser indis­pen­sa­bles per a la for­mació d’una nova gene­ració d’autors. Per a mi, és el direc­tor artístic del TNC que més ha fet per la cul­tura cata­lana tea­tral.

Sergi Bel­bel el que feia era bas­tir ponts entre allò més comer­cial i el més expe­ri­men­tal. Va recon­ci­liar molts públics dife­rents. Ara tinc la sen­sació que els direc­tors artístics que tenim frag­men­ten massa els públics. Si estàs en una ins­ti­tució pública com el Tea­tre Naci­o­nal, has d’apel·lar a tot­hom, al màxim públic pos­si­ble, al de tot Cata­lu­nya, i no només al de Bar­ce­lona.

Sí. Smi­ley va ser el pri­mer feno­men, l’obra que m’ha can­viat la vida. Vam estre­nar a la Sala Fly­hard i després va estar tres anys en car­tell, gires inter­na­ci­o­nals... També em va col·locar en un lloc com a autor de comèdia. N’hem fet una ree­dició deu anys després, i ara estem tan­cant la sèrie i tot el que vindrà!

Pos­si­ble­ment sí. M’interessa explo­rar com seran els dos pro­ta­go­nis­tes quan tin­guin més de 50 anys. Jo vull sepa­rar molt l’uni­vers tea­tral de l’uni­vers sèrie. De fet, he retin­gut tots els drets tea­trals de l’obra, perquè no volia que se’ls quedés Net­flix. A la sèrie hi ha més històries, més per­so­nat­ges, i és molt bonic anar fent gran un pro­jecte com aquest.

Per pri­mera vegada vaig dei­xar de banda coses exter­nes a mi per par­lar de la meva lamen­ta­ble vida sen­ti­men­tal. Vaig voler expli­car coses de la meva vida com a home jove, gai, a Bar­ce­lona. Vaig posar el meu cor sobre la taula, sense fil­tres i rient-me’n. La gent s’hi va sen­tir iden­ti­fi­cada.

M’he sen­tit còmode amb tot. Tinc la neces­si­tat d’anar can­vi­ant de gènere i de regis­tre cons­tant­ment. Si no m’avor­reixo. Ara estic escri­vint molt per a cine.

És la meva mili. T’ense­nya mol­tes coses, no a ser un bon autor, però sí a ser reso­lu­tiu, àgil, a tenir idees cons­tant­ment... For­mes part d’un equip, i tot això són ingre­di­ents super­ne­ces­sa­ris per ser un bon autor.

Sí! [riu]. Una història que jo expli­qui a Twit­ter té menys valor que si la mateixa història l’explico al Tea­tre Naci­o­nal? Jo crec que no. La qua­li­tat artística va molt més enllà d’aquests debats estèrils. La meva pri­o­ri­tat és arri­bar al màxim nom­bre de per­so­nes, l’èxit és això. Nosal­tres no podem jut­jar quin valor tenen els fils de Twit­ter, seran els nos­tres con­tem­po­ra­nis els qui veu­ran si és trans­cen­den­tal o no.

Par­tim d’un moment irre­gu­lar post­pandèmic. La pandèmia va fer molt mal: van tan­car tea­tres, ban­car­ro­tes de com­pa­nyies... La gent va per­dre l’hàbit d’anar al tea­tre, i recu­pe­rar-lo és molt difícil. Ara bé, tam­poc ens enga­nyem, mai hem tin­gut una gran salut d’ocu­pació de les pla­tees. Amb el boom immo­bi­li­ari, vam tocar sos­tre, i sem­pre ens com­pa­rem amb aque­lla època. Cos­tarà arri­bar-hi de nou. A banda, el tea­tre no és una pri­o­ri­tat ni en l’àmbit de la cul­tura ni en el de l’edu­cació. No té cap rellevància ni social, ni cul­tu­ral, ni política. A les esco­les o se li gira l’esquena, o s’aborda d’una manera equi­vo­cada, des de la lite­ra­tura, quan el tea­tre és una experiència.

Hi ha pocs tea­tres i una oferta molt dese­qui­li­brada. Hi ha una gran oferta pública, una de pri­vada impul­sada pel Grup Focus i poca cosa més. Això fa que no hi hagi una diver­si­tat d’espec­ta­cles perquè cadascú trobi el seu. Som un país de grans pro­duc­ci­ons, et ve Can­tando bajo la llu­via i saps que ompliràs, però estem matant la classe mit­jana dels tea­tres, les sales mit­ja­nes estan des­a­pa­rei­xent, i el tea­tre comer­cial no té cabuda més enllà de La Villar­roel. És una llàstima, perquè allà és on es fa el xup-xup, el gran públic; si algú va a veure una comèdia i li agrada, pot­ser s’anima a anar al Tea­tre Naci­o­nal o al Lliure.

Tinc la sen­sació que hi ha direc­tors artístics que pro­gra­men segons el que els agrada a ells o per al públic que vol­drien tenir, i no per al públic que tenim. Hem de fer una reflexió, ser molt humils, que no som Berlín ni Lon­dres! Que hi hem d’aspi­rar? I tant, però abans hem de fer petits pas­sos. Hi ha certs tea­tres a Bar­ce­lona on s’està pro­gra­mant per rebre pre­mis, tenir la crítica encan­tada i treure algun bolo a Avinyó l’any vinent, però tenen qua­tre gats de públic. Això no és el que ha de fer el direc­tor artístic d’un tea­tre públic, s’equi­voca.

He vis­cut molts anys a Madrid i em fas­ti­gueja, però hi ha coses que fan bé. Venen d’una tra­dició tea­tral que es va cui­dar molt més, men­tre que Bar­ce­lona es moria de gana. La gent va al tea­tre comer­cial i popu­lar amb nor­ma­li­tat, i aquí ens l’hem mirat sem­pre una mica per sobre de l’espat­lla. No ens han de caure els anells per fer tea­tre per al gran públic.

Segu­ra­ment. No pot ser que el Lliure, el Tea­tre Naci­o­nal i el Grup Focus vagin cadascú per la seva banda. Tots tenim el mateix pro­blema i l’hem d’afron­tar tots junts. És molt neces­sari fer una taula sec­to­rial amb les admi­nis­tra­ci­ons, els tea­tres, ADETCA (Asso­ci­ació d’Empre­ses de Tea­tre de Cata­lu­nya) i abor­dar el pro­blema. Pot­ser hem de can­viar la política d’aju­des públi­ques, la política cul­tu­ral de gires... Ara mateix cadascú fa el que pot. Al final t’ado­nes que qui més està fent pel tea­tre català és una empresa pri­vada com el Grup Focus, assu­mint fun­ci­ons que hau­ria de fer el Tea­tre Naci­o­nal o el Lliure.

És un error, i sobre­tot que es potenciï des dels tea­tres públics. Com pot ser que el Tea­tre Naci­o­nal pro­grami una obra només tres dies? Que t’asse­gu­res tenir la pla­tea plena? És clar!, però no és sos­te­ni­ble, és total­ment irre­gu­lar. Són estratègies que bene­fi­cien els espais, però no les pro­duc­to­res i com­pa­nyies. Amb L’Ore­neta hem estat dos mesos i escaig en car­tell, s’ha con­si­de­rat un èxit, però és que hau­ria de ser el mínim. Abans una obra si tenia demanda, estava al tea­tre molt de temps. Pepe Rubi­a­nes va estar deu anys al Capi­tol!

Total­ment. Jo sem­pre advoco perquè n’hi hagi més. A més, a Madrid es valora molt el talent català, i molts autors i actors cata­lans hi aca­ben anant. En canvi, al revés no passa. No només per la llen­gua, sinó perquè la indústria està a Madrid. S’hau­ria de faci­li­tar un inter­canvi més fluid, perquè aquí ens estem per­dent mol­tes coses. Aquest estiu ha vin­gut tres dies al Lliure Pablo Remón, Pre­mio Naci­o­nal de Lite­ra­tura Dramática 2021, i ningú se’n va assa­ben­tar. És el millor autor tea­tral espa­nyol viu que tenim. De vega­des tinc la sen­sació que s’està donant l’esquena a Madrid expres­sa­ment, per motius polítics.

L’Ore­neta ja venia ava­lada per cinc anys d’èxits en molts llocs. De fet, ja ha fet més que Smi­ley i tot. La vaig estre­nar a Lon­dres, tres set­ma­nes després a Ate­nes, i a Madrid hi va arri­bar un any després. Al prin­cipi em moles­tava molt estre­nar abans a fora que a casa, a Bar­ce­lona. És con­seqüència de la pre­ca­ri­e­tat del sec­tor, perquè no hi ha lloc per a tot­hom. Ara t’has de for­jar el pres­tigi estre­nant a fora.

No espe­rava que a Tur­quia es volgués pro­gra­mar aquesta obra. No serà una obra qual­se­vol, segu­ra­ment pro­vo­carà un impacte.

Ho he anat apre­nent al llarg dels anys. A les pri­mers obres me n’ama­gava una mica, no va ser fins a Smi­ley que ja vaig ser més explícit, i a par­tir de lla­vors, sem­pre. També perquè crec que tinc una gran res­pon­sa­bi­li­tat com a autor: amb molt poc pots fer molt. Només posant un per­so­natge del col·lec­tiu LGTBI, ja li estàs donant visi­bi­li­tat. No cal expli­car una història LGTBI, cal nor­ma­lit­zar-la dins la trama.

Molt. Crec que durant molts anys hem estat massa com­pla­ents, sobre­tot des de l’apro­vació del matri­moni igua­li­tari. Ho estàvem acon­se­guint tot, que fàcil, no? Des del col·lec­tiu LGTBI, des de l’anti­ra­cisme o des del femi­nisme, s’estan qüesti­o­nant els pilars de la nos­tra soci­e­tat capi­ta­lista libe­ral. S’estan qüesti­o­nant coses tan bàsiques com què és ser home o dona, i això no ho poden tole­rar. Té con­seqüències greus, perquè no són qua­tre fat­xes enfa­dats, són gent molt pode­rosa dis­po­sada a reta­llar drets fona­men­tals per man­te­nir els seus pri­vi­le­gis. Ja ens podem anar calçant, perquè pot pas­sar qual­se­vol cosa.

Ho volia fer visi­ble i nor­ma­lit­zar-ho. No només que estic pre­nent la PrEP, que tinc una vida sexu­al­ment activa i que és una bona manera de pre­ve­nir el VIH, sinó que el que volia era valo­rar els avanços mèdics. Quan jo vaig començar a follar, et mories, d’això; el meu des­per­tar sexual va ser amb pànic al VIH. Em sem­bla gai­rebé màgia que ara puguis pren­dre’t una pas­ti­lla i pro­te­gir-te con­tra això. Estem en un moment de nega­ci­o­nisme científic, amb els anti­va­cu­nes... Doncs la ciència ens està sal­vant cons­tant­ment.

Han tri­gat tres segons a tit­llar-la de malal­tia gai. Estic veient titu­lars que no veia des dels anys vui­tanta.

Els anys a Madrid van ser excep­ci­o­nals, molt bons, però la pandèmia em va can­viar mol­tes pri­o­ri­tats, volia estar al cos­tat de la meva família i tro­bava a fal­tar Bar­ce­lona. Ara m’hi he com­prat un pis, em quedo aquí.