Des de començament dels noranta, quan Josep Piera el va fitxar per a Edicions 3i4 amb Pedres de volcà, el napolità Erri de Luca (1950) s’ha convertit en un habitual de les nostres llibreries. Des d’aquell moment, Empúries i Bromera han traduït gran part de les seves nouvelles. El segell d’Alzira ha fet autèntica política d’autor amb obres com Història d’Irene, El crim del soldat, Els peixos no tanquen els ulls, El pes de la papallona, El més i el menys, El dia abans de la felicitat, La natura exposada, Impossible i aquesta La volta de l’oca, que ens arriba de nou a través d’una traducció brillant d’Albert Pejó. Les obres de De Luca recreen la fascinant ciutat del volcà, la joventut, els anys de la guerra, la misèria de les barriades i, fins i tot, la lluita política durant els anys de plom. Militant de Lotta Continua, pres de condemna llarga i amb mil oficis al currículum, De Luca és un escriptor de fons que ha reunit un selecte grup de lectors incondicionals, fins i tot quan les seves obres s’autocontemplen massa. La volta de l’oca no és el cas, perquè conté tots els elements que fan atractiva la trajectòria del napolità: la sensació de trobar-te entre la novel·la i la prosa poètica, el gust per la descripció i el record i l’intimisme amb el lector, a qui sembla adreçar una carta sobre la seva vida, coincident en tantes coses amb tots nosaltres. La volta de l’oca es podria llegir com una antologia de tots els seus llibres, perquè conté les sensacions, el record llunyà i alhora proper dels familiars més estimats, dels amors perduts, dels flaixos dels anys en què el jove De Luca corria pels carrerons perseguit per la policia.

En l’afany de compendi trobem metaliteratura, fílies i fòbies artístiques i literàries. La visió sobre l’art no dista gaire d’altres qüestions, com quan afirma sentir-se a prop dels anarquistes espanyols i italians o quan recupera un episodi en què amb els carabinieri al darrere entra en una escala de pisos amb la idea clara de tirar-se per una finestra si no aconsegueix escapar. Qui li obre la porta i li dona aixopluc és, paradoxalment, el vigilant d’una companyia privada de seguretat. De Luca et fa percebre la desesperació del noi que ho sacrifica tot per canviar el corrupte Estat italià, que juga a l’statu quo entre la degradada democràcia cristina i els eurocomunistes profundament burocratitzats.

Amb paràgrafs breus i intensos, amb la voluntat d’acostar-se a la poesia que tant admira i no dissimula, el relat té l’essència mediterrània que perfuma les obres més aconseguides d’Erri de Luca. Solemne i intimista, les descripcions són precises i tallants com les de Simenon i Handke, amb una primera persona que reforça encara més el to general d’aquestes memòries poètiques, en què la puntuació o el tractament dels paràgrafs no difereix gaire del salt dels versos. Em fa gràcia quan, al més pur estil Josep Pla, escriu: “Vaig sortir del menjador i em vaig quedar una estona a la penombra de les persianes verdes.” Genial i natural alhora.