Un udol poètic i visceral

“Aquest és el meu disc més com­plet i més jo”, diu la can­tant i com­po­si­tora cata­la­no­bra­si­lera Natàlia Miró do Nas­ci­mento, Namina per a les arts, sobre el seu quart tre­ball dis­cogràfic, Un udol, una obra “cui­nada a foc lent” durant dos anys de pandèmia que com­par­teix amb els seus pre­de­ces­sors la vocació de “bar­reja d’orígens estilístics, de colors, de llengües, etc.” A més de les gui­tar­res i la gran veu de Namina, rica en mati­sos i recur­sos, també són ingre­di­ents bàsics del seu pro­jecte els músics Pep Gol (trom­peta, melòdica i car­gol de mar, entre d’altres), Xevi Mata­mala (bate­ria, piano i trom­peta, amb ella des del pri­mer disc) i Pep Rius (con­tra­baix). Pep Gol també s’ha encar­re­gat de la pro­ducció musi­cal i dels arran­ja­ments, i fins i tot de les foto­gra­fies que il·lus­tren la por­tada i l’inte­rior del disc, dis­se­nyat per Namina en una ben com­pe­ne­trada auto­gestió. Al marge de la banda, només hi ha una apor­tació externa: les gui­tar­res que toca Josep Tra­ver en dos dels temes del disc, Cho­co­late Jesus i I’m your man, ver­si­ons dels insig­nes Tom Waits i Leo­nard Cohen, res­pec­ti­va­ment. De fet, sis dels dotze temes del disc són ver­si­ons. “Les ver­si­ons gai­rebé les con­si­dero cançons meves, perquè pas­sen per la meva història. És diver­tit donar una altra volta a una cosa que tu pen­ses que ja està ben expli­cada”, afirma la can­tant, que també ha adap­tat qua­tre cançons pro­vi­nents de l’immens lle­gat de la música popu­lar bra­si­lera: Nanã: Coisa n. 5, de Mario Telles i Moa­cir San­tos; Canto de Ossanha, de Baden Powell i Vinícius de Moraes; O morro não tem vez, una altra joia sor­gida de la fructífera col·labo­ració entre Vinícius i Anto­nio Car­los Jobim, i Asa branca, d’Hum­berto Tei­xeira i Luiz Gon­zaga, que va ser el seu pri­mer i prin­ci­pal intèrpret abans de ser adap­tada per dese­nes d’artis­tes. Són relec­tu­res dels il·lus­tres ori­gi­nals que Namina i els seus còmpli­ces por­ten al nami­nisme, un estil propi i, òbvi­a­ment, únic.

Pep Gol també signa la música de M’ho venc tot per un petó, i Arbres és una poe­sia de Cle­men­tina Arde­riu (Bar­ce­lona, 1889-1976) musi­cada per Namina, que és l’autora de totes les altres lle­tres i músiques del disc. Arbres va ser un dels poe­mes musi­cats semi­fi­na­lis­tes de la cator­zena edició del cer­ta­men Terra i Cul­tura, con­vo­cat pel Celler Vall Llach. De fet, la poe­sia sem­pre ha estat pre­sent d’alguna manera a l’obra de Namina.

“A Un dol, hi ha jazz, música bra­si­lera, fins i tot blues, tot i que això últim no s’apre­cia tant en el disc com en el directe”, explica Namina, que per si de cas acla­reix: “Evi­dent­ment, no inter­preto cap estil d’una manera orto­doxa, tam­poc el jazz.” També des­taca que aquest és un disc amb una ins­tru­men­tació més rica que els ante­ri­ors i que “està més con­nec­tat pel que fa a sonor­ti­tat amb el pri­mer, Orlando (2014)”, que no pas amb Ígnia (2017) i Ens endu­rem el vent (2019), un EP edi­tat en for­mat de lli­bre disc, amb poe­sies i il·lus­tra­ci­ons d’auto­ria pròpia, gràcies a la col·labo­ració entre Edi­ci­ons Tre­men­des i el Segell Micros­copi.

“La música gua­reix, i amb aquesta volun­tat de com­par­tir el que fa bé és com us volem fer arri­bar aquest udol”, s’afirma a namina.net . Un udol que vol ser com la imatge poètica d’un “crit molt vis­ce­ral” davant de tot el que està pas­sant en aquesta soci­e­tat malalta. De fet, els músics van començar a donar forma al disc durant el con­fi­na­ment, “inter­can­vi­ant arxius sonors en la distància”. Un bon tes­ti­moni d’aquell moment és el vide­o­clip d’Un udol –versió Demo con­fi­ned– que van gra­var als seus res­pec­tius domi­ci­lis i que es va pen­jar a You­Tube el 24 d’abril del 2020, amb una atmos­fera entre màgica i claus­trofòbica.

En els últims mesos, aque­lla feina feta amb escàs con­tacte humà ja s’ha pogut tras­lla­dar a la cali­desa d’alguns esce­na­ris. “El disc és un ins­tant con­cret, però després cada con­cert és dife­rent i les cançons van mutant nit rere nit, i m’adono que fa temps que estem en tran­sició, però encara no se sap molt bé cap a on”, narra Namina amb més dub­tes que cer­te­ses, però amb la deter­mi­nació de no parar. Tam­poc en el món vir­tual: ha anat rea­lit­zant i llançant nous vide­o­clips d’I’m your man, Nanã: Coisa n. 5 i Arbres , amb un pri­mi­tiu però molt efec­tiu tre­ball d’ani­mació a càrrec de la mateixa Namina i la rea­lit­zació del com­pe­tent i poli­va­lent Pep Gol. “Intento ser força activa en el món digi­tal, però m’ho prenc amb molt d’humor. No soc cap influ­en­cer”, remarca Namina per si algú encara en tenia algun dubte.

Ara bé, on es veu l’autèntica dimensió de Namina i el seu equip és en el directe. Per al mes d’octu­bre tenen un parell de cites con­cer­ta­des a Bar­ce­lona: el 27 d’octu­bre actuarà com a solista a l’Àgora Poètica de La Bonne, el Cen­tre de Cul­tura de Dones Fran­cesca Bon­ne­mai­son, i el 29 d’octu­bre ho farà amb la seva banda en un altre espai de la ciu­tat, no con­cre­tat a la seva agenda de con­certs. El 17 desem­bre també toca­ran a Calaf.

A més de la seva tra­jectòria més per­so­nal com Namina, Natàlia Miró do Nas­ci­mento també par­ti­cipa en altres espec­ta­cles, amb dife­rents equips artístics, com ara Maleïdes les guer­res, Va d’Ovidi i Volem (si volem), un con­cert reci­tal que es pre­senta com “música i paraula per al com­bat”. Són pro­jec­tes que mos­tren una altra cara de Namina: la soci­al­ment com­pro­mesa.