Crítica
VIDA EXEMPLAR D’UN GAT
Potser el més fascinant d’aquesta nova novel·la de Jordi Coca és que, amb molt pocs elements, l’autor aconsegueix de commoure’ns. En essència, hi ha només tres personatges –el narrador, la seva dona, Gemma, i Núvol, un gat–, dos espais: el poble empordanès de Tirós (Coca combina noms reals amb altres d’inventats, com és el cas) i Barcelona, i uns quants anys descrits –la residència empordanesa s’allarga gairebé un quart de segle–. Coneixerem altres personatges del poble, però són ben secundaris. Com és secundari tot allò que no concerneix els deu anys de vida en comú entre en Núvol i els seus amos.
La tensió del relat és admirable. Comença quan la parella protagonista reforma la rectoria del poble, sense gaire comprensió de part del bisbat, que n’és el propietari. (Al final, aquesta escassa comprensió degenerarà en un inequívoc afany especulador.) I acaba, justament, quan la parella s’allunya d’aquest refugi rural, temps després que el gat, el protagonista silent de la història, hagi emprès el seu viatge definitiu. “Segurament el darrer dia seria difícil. Veia el meu Nuvolet consumit per la malaltia; era un ésser dolç, un amic, un fill, segons com també era un pare, una ànima bessona.” És probable que qui no hagi tingut mai animals de companyia trobi exagerades certes consideracions del relat, excessivament ensucrades. Qui no n’hagi tingut –hi insisteixo– o qui no n’hagi experimentat la convivència, d’una manera o altra. A mi, les pàgines finals de la nouvelle, magnífiques, m’han recordat un relat bellíssim de Proses bàrbares, de Prudenci Bertrana –“Dick”–, dedicat a un gos perdiguer el capteniment del qual, “quasi humà [...], atreia les carícies de tothom”.
Coca és un home de teatre i un lector rigorós, sobretot de clàssics. Aquí les referències a Txékhov, Beckett, Camus, Pavese, Maeterlinck, Sartre, Bergson, Duras o Jünger no tenen mai la lluïssor de quincalla de la pedanteria. El “darrer dia” fa referència al de la vida del gat (i, en l’última frase, també al de la vida del narrador). L’animal és un personatge gegantí que l’autor ens convida a explorar. I es torna, per a l’amo, una mena de maître-à-vivre: “Havia incorporat a la meva vida uns sentiments desconeguts, una emoció nova, i una tendresa vulnerable que probablement sempre havia tingut oculta”. Crec que aquí hi ha la mare dels ous de la història: de fet, en diversos passatges llegim que, de tant en tant, els amos no veuen l’animal com un gat. És una presència que de vegades sembla humana; això sí, sense els inconvenients i la probabilitat de decepció que associem, sovint, a la companyia humana.
El darrer dia és una bella història sobre la companyia, sobre la cura dels altres, sobre la tria de determinades opcions, sobre l’adveniment de la forastera i, finalment, sobre la mort. Coca sap donar a determinats episodis del relat un dring august. El poeta colombià Darío Jaramillo –nascut el 1947, el mateix any que l’escriptor barceloní– té una breu poesia que comença dient: “Los estados de la materia son cuatro: / líquido, sólido, gaseoso y gato.” Posaria la mà al foc que el narrador subscriu aquest quart estat de la matèria, el gat. Més enllà de les descripcions físiques, tan precises, hi ha la narració de l’aprenentatge compartit entre l’home i el gat, basat en un diàleg subtil. Hi ha els remordiments d’ell, de l’home, per alguns errors comesos quan encara no domina el llenguatge dels fèlids. El sentiment de culpa. En aquest sentit, pren un sever protagonisme una nafra al clatell del felí que acabarà desencadenant el drama. La cura, infructuosa, més aviat acreix el mal i accelera el final. Coca té una sensibilitat molt agusada per saber instal·lar diverses vedrunes simbòliques als seus llibres. En aquest, la cicatriu n’és una de principal. Tot recordant Stanislaw Jerzy Lec, podríem apuntar que “les ferides cicatritzen, però les cicatrius creixen amb nosaltres”. Finalment, com en una tragèdia grega, “un oriol groc i negre des d’un arbre” va repetint al narrador: “Ja és el darrer dia, ja és el darrer dia...” Un goig d’història!
