“Folch i Torres no ha estat prou reconegut”

El maniqueisme té a veure amb la seva col·laboració amb les autoritats franquistes mentre està destinat per la Generalitat a França. Ell manté contactes i passa informació sobre l’actualitat del patrimoni artístic al govern de Franco. Jo mateix vaig cometre aquest error quan vaig fer una breu aproximació al tema fa una pila d’anys. Tenim la tendència a pensar en termes de blanc i negre. I les coses són molt més complexes que això. Al llibre intento explicar per què en un determinat moment ell manté contactes amb les autoritats franquistes d’esquena als responsables de la Generalitat.

Després de la publicació del llibre he seguit treballant en el tema i he trobat més documentació. I el que es posa de manifest és una certa “obsessió” per custodiar en tot moment el patrimoni que estava amb ell a França. El que vol és que aquelles obres tornin a Catalunya acabi com acabi la guerra. No hem d’oblidar que estem parlant de les millors obres de l’art medieval català, des dels frescos de Sant Climent i Santa Maria de Taüll fins a La Mare de Déu dels Consellers. A més, cal tenir en compte que la gent amb qui contacta i a qui passa informació són persones a les quals ja coneixia de l’ambient cultural d’abans de la guerra, i molts d’ells són amics o col·laboradors seus, des del pintor Josep Maria Sert fins a Eugeni d’Ors, màxim responsable de belles arts del govern de Burgos. També va passar informació a gent molt propera al bisbe de Girona, Josep Cartañà. Al final, a banda de la preocupació per les obres, s’imposen les relacions personals. Ell no ho veu com una deslleialtat, perquè es tractava de gent propera a ell i alguns fins i tot amics.

No n’he trobat cap rastre documental. A banda del conseller de Cultura, que en aquell moment era Pi i Sunyer, qui més estava a sobre del tema era Ventura Gassol, que havia estat conseller durant la República, i qui era comissari general de museus, Pere Coromines. I ni l’un ni l’altre parlen d’aquest tema en cap document ni existia cap sospita. Quan torna el 1939, en tots els processos repressius que va haver de viure, ell explica detalladament el que ha fet durant els anys de la guerra i ho fa amb naturalitat, no pas per defensar-se. Cal remarcar que la informació que passa té a veure exclusivament amb el tema del patrimoni.

És un dels moments més durs que va haver de viure. Estant desplaçat allà, l’Ajuntament li envia un requeriment perquè es personi a Barcelona perquè si no perdrà tots els seus drets com a funcionari. Ell es defensa dient que té una ordre escrita del conseller de Cultura en què aquest l’envia a França per organitzar l’exposició d’art medieval català. En aquell moment ja s’havia fet l’exposició al museu del Jeu de Paume de París i ja estava en funcionament la del palau de Maisons-Laffitte. A través de la intercessió de Ventura Gassol i el conseller de Cultura, al final acaba aconseguint que no el destitueixin com a funcionari, però la realitat és que l’any 1938 li deixen de pagar el seu sou, tot i que ell continua cobrant de la Generalitat. Segurament, l’afer que va tenir amb l’Ajuntament de Barcelona és una de les coses més injustes que li van passar durant aquells anys.

És molt coneguda la tibantor entre Jeroni Martorell i Josep Gudiol. Al mateix Folch i Torres li passa una cosa semblant. L’any 1926 el destitueixen com a director general dels Museus d’Art de Barcelona. Sempre s’havia pensat que ho havien fet pel seu catalanisme i per l’afany de passar comptes per part de la dictadura de Primo de Rivera, però ara fa poc s’ha descobert que era per una cosa molt més banal, per una conxorxa muntada per Pere Bosch Gimpera, que pretenia aconseguir el control de la part d’arqueologia dels museus barcelonins.

Ell aconsegueix que declarin a favor seu gent important vinculada a l’òrbita franquista i aporta documentació sobre els contactes que estableix durant la guerra. Però una de les conclusions del llibre és que va ser el boc expiatori, perquè els càrrecs polítics que estaven per sobre d’ell o bé eren a l’exili o bé havien mort. Ell era el cap visible de la política de salvaguarda del patrimoni durant la guerra i estava tot molt programat per sentenciar-lo.

Ell explica que mai estarem prou agraïts als francesos per les gestions que van fer, i en un document que va redactar per a la seva defensa detalla una reunió que té amb un representant d’uns inversors holandesos i turcs que tenien la intenció de comprar obres que estaven a París. Ell ho atura i deixa clar que això és impossible. És la seva versió, però després de remenar molta documentació seva li dono credibilitat. Ell no acusa ningú i fins avui no he trobat cap document que en parli.

L’obliguen a jubilar-se amb només 55 anys, en plena maduresa en un àmbit com el de la història de l’art i la museologia. Segurament, si tenim en compte els contactes que ell tenia en l’àmbit internacional, hauríem tingut un museu més avançat des del punt de vista museogràfic i més reconegut internacionalment. Durant la guerra té un paper cabdal per aconseguir que totes les obres que es desplacen a París tornin. És possible pensar que sense ell alguna d’aquestes obres es podria haver destruït o que avui l’hauríem d’anar a veure a algun museu estranger.

Per molt que s’ha fet, la figura de Joaquim Folch i Torres no ha estat prou reconeguda. Sí entre el món professional, de la història de l’art i la museologia, però no popularment. El canvi de nom de l’avinguda Maria Cristina seria una bona manera d’honorar-lo, encara més tenint en compte que a la seva ciutat no té cap carrer dedicat. Tot i que el MNAC ha fet coses, com l’exposició El Museu en perill! o posar el seu nom a la biblioteca, encara es podria fer més per honorar la seva figura tenint en compte que és el formador del museu i el paper que va tenir durant la guerra.