Simpatia pel diable

A punt de cele­brar cin­quanta anys, poques pel·lícules poden pre­su­mir d’haver enve­llit tan bé; cor­re­geixo, de man­te­nir la seva pre­missa intacta: car­dar por. I això que en rea­li­tat es tracta d’un drama, el d’una mare que viu angoi­xada i des­es­pe­rada quan la seva filla emma­lal­teix i cap metge ni psi­quia­tra sap dir-li què coi li passa. Tam­poc els científics (la ciència), ni els cape­llans (la fe). Que es basi en un cas real, encara ho fa tot més inqui­e­tant. Par­lem, si encara no ho heu ende­vi­nat, de L’exor­cista, una de les pel·lícules que con­ti­nua fent més mal rot­llo.

William P. Blatty n’és l’ànima: l’escrip­tor de la novel·la homònima (no menys extra­or­dinària i tant o més ter­rorífica) i l’autor de la seva adap­tació al cinema, que va pro­duir però no diri­gir, una tasca de la qual es va encar­re­gar William Fri­edkin, un rea­lit­za­dor talentós que aca­bava de dur a terme la pre­mi­ada French con­nec­tion. Per veure com estava d’obses­si­o­nat amb aquest relat només cal saber que Blatty es va interes­sar per aquesta història en els anys cin­quanta, arran de lle­gir sobre un cas real de pos­sessió satànica que va afec­tar un jove de 14 anys de Mary­land a prin­ci­pis de la dècada dels qua­ranta. Des de lla­vors, abans no va publi­car la seva novel·la, no va parar d’inves­ti­gar i pren­dre notes, ja que ales­ho­res poca cosa se sabia de fenòmens para­nor­mals, pos­ses­si­ons satàniques i ritus de l’exor­cisme; ni tan sols Iker Jiménez havia nas­cut –ara que ho com­provo veig que va néixer el mateix any de l’estrena de L’exor­cista, deu ser un senyal?–. Això va ser el 1971, quan va arra­sar literària­ment; cine­ma­togràfica­ment, dos anys després.

La trama nar­ra­tiva és impe­ca­ble. Des­criu molt bé i apro­fun­deix psi­cològica­ment ens els per­so­nat­ges prin­ci­pals dels quals, a mesura que apa­rei­xen en escena, va mos­trant les seves fra­gi­li­tats, temors i pors. D’una banda, tenim la mare, des­es­pe­rada i, de l’altra, la pobra nena, Regan, posseïda pel dia­ble, que es mos­tra bru­tal­ment vio­lent i obscè obse­quiant-nos amb esce­nes que com­bi­nen cru­esa i un humor negre que espanta. I un ter­cer, el pare Kar­ras (pare religiós, no patern, que està absent), un home tur­men­tat des que la seva mare va morir sola en un pis de Nova York (l’acció trans­corre al barri resi­den­cial i uni­ver­si­tari de Geor­ge­town, a Was­hing­ton). Pel que fa l’evo­lució nar­ra­tiva, cer­ta­ment és lenta, però de manera que tant el ritme com la tensió van in cres­cendo, dosi­fi­cant els esclats de ter­ror fins a un clímax final que ho fa escla­tar tot en mil i un bocins.

Tot està con­ce­but per mos­trar l’eterna lluita entre el bé i el mal, en què entra en joc la religió (o l’espi­ri­tu­a­li­tat). I tant si ets cre­ient com si no, tant si ets ateu com agnòstic, el que vols és des­per­tar d’aquest mal­son. Més que els espants tru­cu­lents i a l’estil del Grand Guig­nol, aug­men­tats en la versió tar­dana del mun­tatge del direc­tor –que va far­cir el film ori­gi­nal, més espartà però alhora sug­ge­ri­dor– inqui­eta més la intuïció que el mal és arreu: en una escala incli­nada, fosca i amenaçadora sota la fines­tra de Regan; en uns gos­sos que es bara­llen sal­vat­ge­ment; en la fos­cor d’una cova; en la cara d’un roda­mon que fita l’espec­ta­dor... I què podem dir de la magis­tral ober­tura, quan el pare Mer­rin (Max von Sydow) indaga en unes exca­va­ci­ons d’un jaci­ment de l’Iraq i el seu temor intan­gi­ble se’ns cala als ossos?

La irrupció de L’exor­cista va ser con­tun­dent i va mar­car un estil i una tendència, fins al punt que encara avui tota pel·lícula sobre pos­ses­si­ons infer­nals hi té algun deute. Mai superada, amb un gra­pat de seqüeles (la millor, la ter­cera, escrita i diri­gida pel mateix Blatty) i un no parar d’imi­ta­ci­ons (en des­taca Vero­nica, de Paco Plaza), que la nena dis­fres­sada de Regan a Port Aven­tura es posi a can­tar Des­pechá de Rosalía sí que és una pro­fa­nació. Del film, no de la can­tant.