Fins a 43 vacunes humanes

Daniel Martínez, president de Focus, va fer un encàrrec al dramaturg i director Jordi Casanovas. Volia que escrivís una obra sobre les cessions de llibertats arran de la pandèmia. La traslació de l’encàrrec a l’escena s’ha transformat en una mena de sessió de thriller (en part, una espècie d’ Una teràpia integral , que també es va poder veure recentment a La Villarroel, però amb un to de més confrontació dialèctica i quasi física). Tot i que el gruix de les funcions de la temporada s’hagin fet a La Villarroel (sis setmanes, amb 6.402 espectadors, segons les dades recollides per ADETCA de la temporada 2021/22) se n’han programat sis funcions més per Catalunya, les illes Balears i el País Valencià (i un grapat més per confirmar que no sumen en el còmput actual).

Treball meritori de Jordi Casanovas, amb un repartiment estel·lar format per sis actors de solvència contrastada: Mercè Pons, Vicenta Ndongo, Borja Espinosa, Òscar Muñoz, Javier Beltrán i Ann Perelló. Potser d’entrada, recorda la comèdia perversa d’ El mètode Grönholm , però en realitat respon més a l’argument de Dotze homes sense pietat. De seguida es veu que aquesta comèdia agafa uns tons més brutals, com aquell Sopar amb batalla , del mateix Casanovas, també amb un ampli repartiment. Ara, l’autor i director ha volgut entrar en la controvèrsia de la pandèmia. Sense voler qüestionar les raons del virus de la covid, posa el litigi en com es va gestionar socialment, a través d’una política entre paternalista i autoritària. Fins a quint punt clava la injecció fins al fons per treure-hi tot el pus? És imprescindible fer-ho ara? Casanovas enfronta sis personatges amb actituds diferents i que es fan trampes al solitari. El sistema, a través d’una aparent objectiva intel·ligència artificial, procura aconseguir una mena d’immunitat de grup, repetint una amenaça latent a través de la qual segueix dominant la voluntat dels individus.

La forma plantejada és la d’una mena de joc interactiu, que no té normes aparents, tot i que les van descobrint alhora que busquen l’esquerda per controlar una situació d’inferioritat humana davant els referèndums virtuals de cada prova. El perfil dels personatges permet fer caricatura de l’empresari que s’ha fet ric gràcies a les ganes de festa (“Tinc 10 metres d’eslora, però encara no entenc res”) i alhora empatitzar amb els fills de les víctimes. Casanovas flirteja amb el teatre document, tot i que en ficcionalitza els personatges (qui deu estar darrere el compte @CoronaDades de Twitter? I quin caràcter podria sorgir de la brometa constant del compte @coronaVid19?). En aquesta reunió de persones anònimes (que aniran revelant la seva identitat i projectant els seus desitjos) hi ha uns herois (encara que anònims) de la crisi. Que han guanyat una posició de poder a través de defensar una sola idea, sense qüestionar-la per enfortir-la i que acaba resultant tan inexacta com les que s’hi oposen. És una aproximació interessant, però que dificulta la identificació perquè, en realitat, la majoria de ciutadans es va limitar a acceptar les ordres i no s’hi van rebel·lar, ja fos per por del virus o de les conseqüències en forma de multa. O per mandra, o pragmatisme.

Al Grec del 2020, es va poder veure una ficció, Covid 451 , de Sergio Blanco, en què intercedien metges i sanitaris que havien viscut la pandèmia en primera línia. De fet, la temporada 2020/21, el Lliure ja havia obert amb una intensa acció als budells del teatre ( Mi nombre es alguien y cualquiera ). Ara, Casanovas aporta una mirada crítica, que supera, tot i que també flirtegi amb el sentiment de pèrdua, un aire de mig denúncia que també es va insinuar a l’storywalker Que se la mengin els coloms , del FITT 2020. És una mirada directa, valenta, però que atempta només contra els que van defensar una posició intransigent, que deixa indemnes els que van deixar-se fer. I potser caldrà plantejar-se més endavant quina responsabilitat té cadascú en aquesta passivitat, quasi tan errònia com totes les altres. El temps dirà. Immunitat respon prou bé al fet de ser un dinamitzador de converses posteriors a la funció. No deixa indiferent. El treball dels sis actors és també prou meritori. Procurant ensenyar, lentament, les motivacions de cadascú i amb unes reaccions d’odi a una certa empatia amb els altres desconeguts. Són punts de vista ficcionats, subjectius i que no poden blanquejar o culpabilitzar cada sector que representen. Perquè fer-ho seria eliminar els matisos de la realitat.

L’aventura, de moment, comptabilitza fins a quaranta-tres dosis de vacunes humanes. Perquè, més enllà d’imposar una testi, aixeca el debat constructiu i la revisió de les actituds de les autoritats (fins a tenir caràcter de compareixença militar ridícula i vergonyant)i dels mateixos ciutadans, que ens vam debatre, majoritàriament, entre el temor d’un virus sense remei i l’obediència.

Els algoritmes són els que, a partir d’uns inputs d’informació coneguts extreuen unes conclusions aparentment lògiques i justes. Poden des d’adreçar un internauta a les cerques que els interessi en funció de les darreres consultes a Google, fins a determinar quins perfils de tiktokers els interessarà seguir. El dramaturg Jordi Casanovas defineix els algoritmes com unes caixes negres. I estima que el teatre que l’interessa també respon a aquesta fórmula: els espectadors reaccionen a allò que passa a l’escena i “en surten transformats”.