Fins a 43 vacunes humanes

Daniel Martínez, pre­si­dent de Focus, va fer un encàrrec al dra­ma­turg i direc­tor Jordi Casa­no­vas. Volia que escrivís una obra sobre les ces­si­ons de lli­ber­tats arran de la pandèmia. La tras­lació de l’encàrrec a l’escena s’ha trans­for­mat en una mena de sessió de thri­ller (en part, una espècie d’ Una teràpia inte­gral , que també es va poder veure recent­ment a La Villar­roel, però amb un to de més con­fron­tació dialèctica i quasi física). Tot i que el gruix de les fun­ci­ons de la tem­po­rada s’hagin fet a La Villar­roel (sis set­ma­nes, amb 6.402 espec­ta­dors, segons les dades reco­lli­des per ADETCA de la tem­po­rada 2021/22) se n’han pro­gra­mat sis fun­ci­ons més per Cata­lu­nya, les illes Bale­ars i el País Valencià (i un gra­pat més per con­fir­mar que no sumen en el còmput actual).

Tre­ball meri­tori de Jordi Casa­no­vas, amb un repar­ti­ment estel·lar for­mat per sis actors de solvència con­tras­tada: Mercè Pons, Vicenta Ndongo, Borja Espi­nosa, Òscar Muñoz, Javier Beltrán i Ann Perelló. Pot­ser d’entrada, recorda la comèdia per­versa d’ El mètode Grönholm , però en rea­li­tat res­pon més a l’argu­ment de Dotze homes sense pie­tat. De seguida es veu que aquesta comèdia agafa uns tons més bru­tals, com aquell Sopar amb bata­lla , del mateix Casa­no­vas, també amb un ampli repar­ti­ment. Ara, l’autor i direc­tor ha vol­gut entrar en la con­trovèrsia de la pandèmia. Sense voler qüesti­o­nar les raons del virus de la covid, posa el litigi en com es va ges­ti­o­nar soci­al­ment, a través d’una política entre pater­na­lista i auto­ritària. Fins a quint punt clava la injecció fins al fons per treure-hi tot el pus? És impres­cin­di­ble fer-ho ara? Casa­no­vas enfronta sis per­so­nat­ges amb acti­tuds dife­rents i que es fan tram­pes al soli­tari. El sis­tema, a través d’una apa­rent objec­tiva intel·ligència arti­fi­cial, pro­cura acon­se­guir una mena d’immu­ni­tat de grup, repe­tint una amenaça latent a través de la qual segueix domi­nant la volun­tat dels indi­vi­dus.

La forma plan­te­jada és la d’una mena de joc interac­tiu, que no té nor­mes apa­rents, tot i que les van des­co­brint alhora que bus­quen l’esquerda per con­tro­lar una situ­ació d’infe­ri­o­ri­tat humana davant els referèndums vir­tu­als de cada prova. El per­fil dels per­so­nat­ges per­met fer cari­ca­tura de l’empre­sari que s’ha fet ric gràcies a les ganes de festa (“Tinc 10 metres d’eslora, però encara no entenc res”) i alhora empa­tit­zar amb els fills de les vícti­mes. Casa­no­vas flir­teja amb el tea­tre docu­ment, tot i que en fic­ci­o­na­litza els per­so­nat­ges (qui deu estar dar­rere el compte @Coro­na­Da­des de Twit­ter? I quin caràcter podria sor­gir de la bro­meta cons­tant del compte @coro­na­Vid19?). En aquesta reunió de per­so­nes anònimes (que ani­ran reve­lant la seva iden­ti­tat i pro­jec­tant els seus desit­jos) hi ha uns herois (encara que anònims) de la crisi. Que han gua­nyat una posició de poder a través de defen­sar una sola idea, sense qüesti­o­nar-la per enfor­tir-la i que acaba resul­tant tan ine­xacta com les que s’hi opo­sen. És una apro­xi­mació interes­sant, però que difi­culta la iden­ti­fi­cació perquè, en rea­li­tat, la majo­ria de ciu­ta­dans es va limi­tar a accep­tar les ordres i no s’hi van rebel·lar, ja fos per por del virus o de les con­seqüències en forma de multa. O per man­dra, o prag­ma­tisme.

Al Grec del 2020, es va poder veure una ficció, Covid 451 , de Ser­gio Blanco, en què inter­ce­dien met­ges i sani­ta­ris que havien vis­cut la pandèmia en pri­mera línia. De fet, la tem­po­rada 2020/21, el Lliure ja havia obert amb una intensa acció als budells del tea­tre ( Mi nom­bre es alguien y cual­qui­era ). Ara, Casa­no­vas aporta una mirada crítica, que supera, tot i que també flir­tegi amb el sen­ti­ment de pèrdua, un aire de mig denúncia que també es va insi­nuar a l’storywalker Que se la men­gin els coloms , del FITT 2020. És una mirada directa, valenta, però que atempta només con­tra els que van defen­sar una posició intran­si­gent, que deixa indem­nes els que van dei­xar-se fer. I pot­ser caldrà plan­te­jar-se més enda­vant quina res­pon­sa­bi­li­tat té cadascú en aquesta pas­si­vi­tat, quasi tan errònia com totes les altres. El temps dirà. Immu­ni­tat res­pon prou bé al fet de ser un dina­mit­za­dor de con­ver­ses poste­ri­ors a la funció. No deixa indi­fe­rent. El tre­ball dels sis actors és també prou meri­tori. Pro­cu­rant ense­nyar, len­ta­ment, les moti­va­ci­ons de cadascú i amb unes reac­ci­ons d’odi a una certa empa­tia amb els altres des­co­ne­guts. Són punts de vista fic­ci­o­nats, sub­jec­tius i que no poden blan­que­jar o cul­pa­bi­lit­zar cada sec­tor que repre­sen­ten. Perquè fer-ho seria eli­mi­nar els mati­sos de la rea­li­tat.

L’aven­tura, de moment, comp­ta­bi­litza fins a qua­ranta-tres dosis de vacu­nes huma­nes. Perquè, més enllà d’impo­sar una testi, aixeca el debat cons­truc­tiu i la revisió de les acti­tuds de les auto­ri­tats (fins a tenir caràcter de com­pa­rei­xença mili­tar ridícula i ver­go­nyant)i dels matei­xos ciu­ta­dans, que ens vam deba­tre, majo­ritària­ment, entre el temor d’un virus sense remei i l’obediència.

Els algo­rit­mes són els que, a par­tir d’uns inputs d’infor­mació cone­guts extre­uen unes con­clu­si­ons apa­rent­ment lògiques i jus­tes. Poden des d’adreçar un inter­nauta a les cer­ques que els interessi en funció de les dar­re­res con­sul­tes a Goo­gle, fins a deter­mi­nar quins per­fils de tik­tokers els interes­sarà seguir. El dra­ma­turg Jordi Casa­no­vas defi­neix els algo­rit­mes com unes cai­xes negres. I estima que el tea­tre que l’interessa també res­pon a aquesta fórmula: els espec­ta­dors reac­ci­o­nen a allò que passa a l’escena i “en sur­ten trans­for­mats”.