Greu problema per als que ens agrada subratllar els llibres. Amb l’últim de Marguerite Duras, Escriure, o no podrem o l’haurem d’empastifar totalment. Presentat com un testament, el volum, dividit en cinc capítols, és una poètica plena d’encerts, no només sobre el fet literari, sinó sobre la dificultat de viure; en definitiva, el tema que va tocar Duras en la majoria de les seves novel·les, amb un peu en l’existencialisme, l’altre en el nouveau roman i, sobretot, amb aquest estil despullat característic que va esdevenir la seva marca. Si no ha estat la narradora més important del segle XX, que ens diguin qui ho ha estat.

Signat el 1993, tres anys abans de la seva desaparició, Duras explica en una introducció breu que tres dels textos procedeixen de quaderns preparats per fer pel·lícules. No hem d’oblidar que al costat de la cinquantena de llibres que va publicar, també va participar en més de vint films. L’estil fragmentari, les notes, revelen que eren quaderns d’idees, però també amb notes de dietari i reflexions a prop de l’aforisme i l’epigrama. El fet central és la soledat i l’escriptura, eixos vitals d’una creadora que ho va sacrificar tot per tirar endavant el seu projecte. O que el projecte la va fer tirar endavant: “Vaig entendre que jo era una persona sola amb la meva escriptura, sola molt lluny de tot.” El testimoni és com sempre impactant, amb els mateixos recursos de la ficció no ficcionada que va proposar en llibres de xoc com L’amant, que no va deixar indiferent cap lector.

Les referències que fa a llibres o pel·lícules ens permeten situar-nos en períodes determinats, amb colpidors comentaris sobre el preu de la independència de l’escriptor, lluny dels escriptors de fireta que es passen el dia de festa en festa: “La solitud no es troba, es fa. La solitud es fa sola. Jo la vaig fer. Perquè vaig decidir que era allà que havia d’estar sola, que estava sola per escriure llibres.” En una societat ridícula, en què la soledat es presenta com un dels grans mals, el testimoni de Duras té encara més valor. Presenta dolor, plaer, soledat i creació dins d’un paquet indissoluble, un xoc per a la nostra societat anestesiada.

El mètode per aconseguir-ho té les instruccions adequades: “Trobar-se dins un forat, al fons d’un forat, en una solitud gairebé total i descobrir que només et salvarà l’escriptura.” Aquest salvament va més enllà de la vida. Duras ho presenta d’una manera dramàtica, tal com és ella, però la confessió té efectes terapèutics, i sabem el que implica estar sol per als partidaris del plaer d’escriure. Cela deia que la soledat és el preu de la independència. I Duras la descriu en el que ella anomena “un estat de dolor sense patiment”, sense que comporti cap contradicció. La ferocitat i l’esperit llibertari del llibre es manifesten quan diu “un llibre obert també és la nit”. Els capítols vinculats als guions són més fluixos, però també resulten una mina. Escriure és de lectura obligatòria no només per als solitaris.