EL POETA FRANCISCO FORTUNY

“«O frate», disse, «questi ch’io ti cerno / col dito», e additò un spirto innanzi,/ «fu miglior fab­bro del par­lar materno»”, diu il Dante d’Arnaut Daniel, sem­bla que inven­tor de la sex­tina, que segles més tard T.S. Eliot s’apro­pia per apli­car a Pound. L’apre­nent autor d’aques­tes línies ha tin­gut la immensa sort de conèixer i fer amis­tat amb grans poe­tes de gèneres diver­sos, i no ha gosat mai prac­ti­car de ter­cera mà cor­te­sia de tal cali­bre. L’obra del mala­gueny, d’arrels cata­la­nes, Fran­cisco For­tuny per­met ren­dir el compte pen­dent.

Entre altres coses, i depe­nent de l’aspecte que es con­si­deri, la poe­sia és l’art d’escriure seguint un ritme, que pot ser de natu­res diver­ses, i això i el color de les imat­ges l’acosta a la música i a la pin­tura. La dis­ci­plina d’aquest ritme, vul­gar­ment cone­guda com a mètrica, és el que for­mal­ment dife­ren­cia la poe­sia de la prosa, tot i que la fron­tera és objecte d’un variat espec­tre de des­di­bui­xa­ments, i en casos radi­cals però gens infreqüents s’arriba a dir que no hi ha tal fron­tera.

L’ús de la mètrica té un aspecte fas­ci­nant, segu­ra­ment el nucli de l’essència de la poe­sia: la con­junció amb la sin­taxi. Els grans poe­tes es conei­xen per ser capaços de fer que lec­to­res i lec­tors sur­tin dels seus tex­tos trans­for­mats –per enri­qui­ment, con­sol o tras­bals–. I també per l’habi­li­tat –pel do?– de fon­dre mètrica i sin­taxi en una sola ope­ració.

En aquests dos trets, Fran­cisco For­tuny es revela magis­tral. Pos­se­eix la tècnica dels grans mes­tres del Segle d’Or espa­nyol, i els con­tin­guts són d’una actu­a­li­tat que s’endinsa en l’anti­ci­pació. De forma estra­nya­ment cons­tant exhi­beix la fas­ci­nant habi­li­tat per con­ci­liar savi­esa del vers tra­di­ci­o­nal amb espas­mes i funam­bu­lis­mes de post­mo­der­nis­mes, tar­do­hu­ma­nis­mes i altres eco­sis­te­mes sor­gits de la ciència i el pen­sa­ment. Els accents li res­pi­ren amb les idees, amb les imat­ges. La seva poe­sia té arrels tan pro­fun­des i es pro­jecta tan enda­vant que no sem­bla arris­cat dir-ne intem­po­ral.

Nietz­sche, regi­ra­dor sense pie­tat del pen­sa­ment occi­den­tal, era pro­fes­sor de filo­lo­gia clàssica; For­tuny ver­seja com Góngora i parla fins i tot de física de partícules. Dei­xem constància dels lli­bres de poe­sia Casan­dra mau­dite, Sapere aude raps, Horación, Fata Mor­gana o los efec­tos de la causa, Fuera de sí y otros poe­mas exten­sos i Gaya cien­cia y otros poe­mas ante­ri­o­res; de la novel·la Ven­tura Egea, i de l’obra de tea­tre Tres dra­mas sub­ver­si­vos.

Es pot dub­tar de l’existència del tot i de qual­se­vol. Si es resol en afir­ma­tiu, For­tuny és il miglior fab­bro, cer­ta­ment.