CAURE I APRENDRE A VOLAR

Girar/Caure, un llibre amb doble títol, ha està publicat en la col·lecció de poesia d’Edicions del Buc que dirigeixen un grup de poetes i amics del País València des del 2014 i que van saltar a les pàgines dels diaris en ser l’única editorial que tenia llibres publicats en català de la poeta Louise Glück, Premi Nobel de Literatura 2020. Vicent Botella (1985), doctorat en física i original de la província d’Alacant, ha treballat en neurociència computacional per a universitats, amb destacades publicacions en revistes científiques. Estem parlant d’un poeta de la física. Fins a aquell moment havia publicat dos llibres de poesia, també premiats: Residu de pluges (PUV, 2005), Premi Universitat de València, i La llàstima (Ed. 96, 2015), Premi de Poesia Marc Granell.

Botella explora el significat i el sentit de la caiguda. Ho compara amb el pas del temps, amb la forma que tenen els dies de caure, amb els camins que es van fent, amb el vent que va assecant les llàgrimes, amb el moviment que tot ho oblida. Són versos buscats que l’ajuden a sobreviure. “Aprens a volar”. La seva caiguda ens parla de l’angoixa, del treball, de la por, del patiment, de l’atzar, dels estímuls per buscar nous camins i noves històries. Són poemes de l’obvietat, rasos i, en alguns casos, no gaire treballats. Els seus millors poemes són els breus, com la reflexió que descriu sobre la mesura d’un segon en què es trasllueix la seva visió científica i dimensional. Un altre poema breu que s’eleva és quan descriu una casa que cau “obertament a terra”. La imatge queda esbatanada i esdevé un poema lúcid, com si fos la mateixa claror del poema que provoca la brevetat de la imatge. En el poema següent torna a la solidesa, amb “tots els llibres, les plantes, els solcs del bancal”, que lliga amb el desig de morir. La seva poesia sona així.

La mort esdevé la part central del llibre, amb la insistència “la por no canvia de parer”, i altres poemes que mantenen el lligam de “la caixa de les sabates on somriuen els morts”, i el seu anunci final: “Morir-se és una activitat saníssima.” La brevetat té un efecte i també té un risc. Sense impacte, la brevetat perd el seu efecte. També té alguns poemes lloables, com el dedicat a un funcionari austríac que treballava al palau de Schönbrunn, o el poema que dedica a la ignorància, com si t’estigués dilucidant el Tractat de la Ignorància de JMa Uyà.

Hi ha tantes maneres de llegir poesia com tantes maneres d’interpretar-la. Si la crítica esdevé una altra forma de literatura, es pot crear un abisme cada vegada més gran entre la poesia i els individus, entre l’analítica i la difusió. Els poemes s’han de llegir lliurament, sense cops, sense prejudicis. Llegir un llibre de poesia és com entrar dins d’un museu. Hi ha un moment que et satures de tantes composicions, de tantes mirades que t’arriben. És el moment de sortir-ne, de tancar el llibre, per tornar-hi al cap d’una estona. La poesia no s’hauria de plantejar com una obligació, com un estigma. Hi ha molts prejudicis contra la poesia. No podem entendre la poesia sense el plaer, sense l’aprenentatge, sense la transformació personal. Si es pretén difondre la poesia com una nosa, com una llosa, seria millor deixar-la quieta i no destruir-la. No destruir la seva bellesa.