Lletres

Crítica

CAURE I APRENDRE A VOLAR

Llegir un llibre de poesia és com entrar dins d’un museu. Hi ha un moment que et satures de tantes composicions, de tantes mirades que t’arriben. És el moment de sortir-ne

Girar/Caure, un lli­bre amb doble títol, ha està publi­cat en la col·lecció de poe­sia d’Edi­ci­ons del Buc que diri­gei­xen un grup de poe­tes i amics del País València des del 2014 i que van sal­tar a les pàgines dels dia­ris en ser l’única edi­to­rial que tenia lli­bres publi­cats en català de la poeta Louise Glück, Premi Nobel de Lite­ra­tura 2020. Vicent Bote­lla (1985), doc­to­rat en física i ori­gi­nal de la província d’Ala­cant, ha tre­ba­llat en neu­rociència com­pu­ta­ci­o­nal per a uni­ver­si­tats, amb des­ta­ca­des publi­ca­ci­ons en revis­tes científiques. Estem par­lant d’un poeta de la física. Fins a aquell moment havia publi­cat dos lli­bres de poe­sia, també pre­mi­ats: Residu de plu­ges (PUV, 2005), Premi Uni­ver­si­tat de València, i La llàstima (Ed. 96, 2015), Premi de Poe­sia Marc Gra­nell.

Bote­lla explora el sig­ni­fi­cat i el sen­tit de la cai­guda. Ho com­para amb el pas del temps, amb la forma que tenen els dies de caure, amb els camins que es van fent, amb el vent que va asse­cant les llàgri­mes, amb el movi­ment que tot ho oblida. Són ver­sos bus­cats que l’aju­den a sobre­viure. “Aprens a volar”. La seva cai­guda ens parla de l’angoixa, del tre­ball, de la por, del pati­ment, de l’atzar, dels estímuls per bus­car nous camins i noves històries. Són poe­mes de l’obvi­e­tat, rasos i, en alguns casos, no gaire tre­ba­llats. Els seus millors poe­mes són els breus, com la reflexió que des­criu sobre la mesura d’un segon en què es tras­llu­eix la seva visió científica i dimen­si­o­nal. Un altre poema breu que s’eleva és quan des­criu una casa que cau “ober­ta­ment a terra”. La imatge queda esba­ta­nada i esdevé un poema lúcid, com si fos la mateixa claror del poema que pro­voca la bre­ve­tat de la imatge. En el poema següent torna a la soli­desa, amb “tots els lli­bres, les plan­tes, els solcs del ban­cal”, que lliga amb el desig de morir. La seva poe­sia sona així.

La mort esdevé la part cen­tral del lli­bre, amb la insistència “la por no can­via de parer”, i altres poe­mes que man­te­nen el lli­gam de “la caixa de les saba­tes on som­ri­uen els morts”, i el seu anunci final: “Morir-se és una acti­vi­tat saníssima.” La bre­ve­tat té un efecte i també té un risc. Sense impacte, la bre­ve­tat perd el seu efecte. També té alguns poe­mes llo­a­bles, com el dedi­cat a un fun­ci­o­nari austríac que tre­ba­llava al palau de Schönbrunn, o el poema que dedica a la ignorància, com si t’estigués dilu­ci­dant el Trac­tat de la Ignorància de JMa Uyà.

Hi ha tan­tes mane­res de lle­gir poe­sia com tan­tes mane­res d’inter­pre­tar-la. Si la crítica esdevé una altra forma de lite­ra­tura, es pot crear un abisme cada vegada més gran entre la poe­sia i els indi­vi­dus, entre l’analítica i la difusió. Els poe­mes s’han de lle­gir lliu­ra­ment, sense cops, sense pre­ju­di­cis. Lle­gir un lli­bre de poe­sia és com entrar dins d’un museu. Hi ha un moment que et satu­res de tan­tes com­po­si­ci­ons, de tan­tes mira­des que t’arri­ben. És el moment de sor­tir-ne, de tan­car el lli­bre, per tor­nar-hi al cap d’una estona. La poe­sia no s’hau­ria de plan­te­jar com una obli­gació, com un estigma. Hi ha molts pre­ju­di­cis con­tra la poe­sia. No podem enten­dre la poe­sia sense el plaer, sense l’apre­nen­tatge, sense la trans­for­mació per­so­nal. Si es pretén difon­dre la poe­sia com una nosa, com una llosa, seria millor dei­xar-la qui­eta i no des­truir-la. No des­truir la seva bellesa.

GIRAR / CAURE Autor: Vicent Botella Editorial: Edicions del Buc / Pruna Llibres. Premi de Poesia Ciutat d’Alcoi Pàgines: 86 Preu:15 euros
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.