TESTIMONIS DE LA RETIRADA

“A Ceret, Lucienne Bès, alumna de l’escola de primària superior femenina, recorda els refugiats que, molt nombrosos, deixaven enrere la muntanya i baixaven cap a la plana. Hi havia molts nens i dones, i feia molt de fred. «La directora que hi havia aleshores, la senyora Galaup, ens va deixar sortir al carrer havent dinat per repartir entre els infants les nostres postres, una mica de pa, alguns dolços. Va ser colpidor», relata. Al cap de vuitanta anys, moguts per la mateixa empatia, els alumnes de l’escola on estudiava Lucienne Brès van anar a trobar aquells infants convertits, en molts casos, en uns octogenaris venerables.” Aquesta és la base del llibre Memòria de la retirada, dirigit pel fotoperiodista Miquel Dewerver-Plana, abanderat per Marie Sola, assessorat per Rose-Marie Faury i Maxime Escriba i, allò que resulta més remarcable, escrit pels alumnes de l’Institut Déodat de Séverac de Ceret.

Els alumnes, que es van dedicar a fer un munt d’entrevistes durant un any, reconstrueixen la història de divuit testimonis de l’èxode. Divuit relats il·lustrats amb les fotografies de Dewerver-Plana. Entre els testimonis trobem l’alcalde de Prats de Molló, Claude Ferrer, fill de republicans i que fins a l’estiu passat no va saber la “veritable història” de la seva família. Una història esfereïdora que inclou el record del seu oncle, l’alcalde d’Híjar, a qui els franquistes “van agafar i el van lligar a uns cavalls que el van arrossegar pels carrers del poble fins que el cos li va quedar en carn viva”. També es recorda el cas d’Amadeo García Bamala, un infant amb la cama amputada per una bomba i que apareix en una fotografia que ha esdevingut icònica. Al cap de setanta anys, l’Amadeo va tornar a Prats de Molló per retre homenatge a aquell pratrenc que l’havia agafat de la mà setanta anys enrere. El llibre, curosament editat per Blume, parteix d’un plantejament innovador, d’un diàleg entre generacions, entre passat i present, i ens ofereix un munt d’històries explicades amb una sensibilitat corprenedora. Es fa difícil imaginar un homenatge més idoni per als milers de ciutadans que, fa setanta anys, van haver de creuar la frontera tot fugint del feixisme.