Debuts al Temporada Alta

Des de fa una pila d’anys, la tar­dor cul­tu­ral arriba a Cata­lu­nya quan arrenca el Tem­po­rada Alta. Una de les poques crítiques que li fan al fes­ti­val és que juga amb una estruc­tura molt apresa i en què repe­tei­xen una nòmina d’intèrprets i direc­ci­ons amb molta freqüència. Sense voler treure mèrit a la com­pli­ci­tat a què s’ha arri­bat amb noms com Oska­ras Kor­su­no­vas i Chris­ti­ane Jatahy (Girona i Salt han estat, pràcti­ca­ment, la seva porta d’entrada al tea­tre euro­peu), Angélica Lid­dell i Romeo Cas­te­llucci (que veuen el Tem­po­rada Alta com un còmplice per copro­duir molts dels seus tre­balls amb ambició inter­na­ci­o­nal), en aquest arti­cle expli­ca­rem algu­nes de les innom­bra­bles nove­tats del fes­ti­val. Per no par­lar de Cabo­san­ro­que, La Vero­nal, El Conde de Tor­re­fiel o Lali Ayguadé, que han pogut pro­jec­tar-se a Europa des d’aquest apa­ra­dor. Un cop ana­lit­zat, es com­prova que el Tem­po­rada Alta manté un equi­li­bri entre allò que el reco­neix i el posa en valor (a través de fir­mes con­tras­ta­des) i el fet de donar opor­tu­ni­tats a nous valors (de Cata­lu­nya però també de tot el món).

Marta Bar­celó i Marina Otero, radi­cal­ment opo­sa­des, són dues cre­a­do­res que debu­ten al fes­ti­val amb peces escèniques. És cert que la dra­ma­turga mallor­quina es va estre­nar gua­nyant el Tor­neig de Dra­matúrga del 2016 (i, poste­ri­or­ment, també va gua­nyar el Tor­neig de Bue­nos Aires amb la mateixa obra). Ara, aque­lla Tocar mare, degu­da­ment allar­gada, s’ha pro­gra­mat a La Pla­neta. Sota la direcció de Jordi Casa­no­vas (un autor i direc­tor inquiet, res­pon­sa­ble de la cre­ació del Tor­neig de Dra­matúrgia, quasi com una broma, ara ja fa 12 edi­ci­ons!), l’obra la inter­pre­ten Lluïsa Cas­tell i Geor­gina Latre. Després de La Pla­neta, la peça farà tem­po­rada a la Sala Beckett. Bar­celó és una dra­ma­turga amb sort, perquè ha estre­nat les seves cinc peces. A Bar­ce­lona, va debu­tar amb Quan arribi l’ale­many (la peça gua­nya­dora del Tor­neig de Dra­matúrgia de les Bale­ars del 2015, que li va donar dret a par­ti­ci­par al Tor­neig del Tem­po­rada Alta, l’any següent). Va fer tem­po­rada a La Seca (avui, Fun­dació de les Arts Lliu­res). Otero és una per­for­mer argen­tina que també debuta al fes­ti­val. Fuck me (El Canal, 11 de desem­bre) és una core­o­gra­fia que com­par­teix amb cinc balla­rins i que navega entre la ficció i el docu­men­tal sobre com el pas del temps impri­meix ras­tre als cos­sos. També debu­ten els Piel de Lava. Amb la com­pli­ci­tat de Red Escena, es pre­senta l’espec­ta­cle Petróleo. De fet, és una de les per­les del fes­ti­val: qua­tre actrius es trans­for­men en homes d’una petro­li­era marina a punt de des­mun­tar per fer un dur retrat del mas­clisme que hi ha a la pla­ta­forma. (Tea­tre de Salt, 4 de novem­bre). Si par­lem de l’Argen­tina (històrica­ment el fes­ti­val ha impul­sat les car­re­res de Daniel Vero­nese, Javier Daulte i Clau­dio Tol­cac­hir) sobta que sigui la pri­mera visita de Les Lut­hi­ers (més habi­tu­als en esta­des cur­tes en tea­tres de gran afo­ra­ment a Bar­ce­lona). Gran reserva, el seu con­cert espec­ta­cle, que es pot lle­gir com la gira de comiat (de fet, ja ha mort alguns dels seus com­po­nents ori­gi­nals, es repre­sen­tarà a L’Audi­tori de Girona (11 i 12 d’octu­bre). Entre la llista de noms que debu­ten hi ha, indub­ta­ble­ment, el del crític i peri­o­dista Santi Fon­de­vila. La gran farsa (els jutge no por­ten botons ver­mells a la toga) té la flaire d’aquell Mac­bett d’Eugene Ionesco que Ramon Simó va diri­gir a la Sala Petita del TNC l’abril pas­sat. Ara, Simó diri­geix un car­tell amb Jordi Martínez, David Bagés, Xavier Ripoll i Santi Ricart a l’escena. L’obra es podrà veure, poste­ri­or­ment, a la Sala d’adalt de la Beckett. El Tem­po­rada Alta sem­pre té espec­ta­cles de circ, sovint en car­pes que s’ins­tal·len a la Devesa. Aquest cop també repe­teix, però ho fa amb dos noms sin­gu­lars que, fins ara, mai havien estat al fes­ti­val: Johann Le Gui­llem, del Cir­que d’Ici (Ter­ces, del 17 al 20 de novem­bre) i Ras­poso de Marie Molli­ens (La Dévorée, del 8 a l’11 de desem­bre).

Hi ha tres emplaçaments, com a mínim, que són nove­tat al fes­ti­val. D’una banda, per pri­mer cop, es pro­gra­marà una funció (única) al Tea­tre Romea de Bar­ce­lona: Rit­ter, Denne, Voss, un cru retrat de Bern­hard que ja es va poder veure al fes­ti­val el 2006. Ara Krys­tian Lupa el recu­pera per cele­brar el seu pri­mer mun­tatge, fa 25 anys, al Tea­tre Stary de Cracòvia. És cert que el Tem­po­rada Alta ha pro­vat d’ampliar com­pli­ci­tats (va fer algu­nes actu­a­ci­ons al cen­tre cul­tu­ral de Sant Cugat del Vallès, per exem­ple, fa uns anys), però encara mai havia entrat a Bar­ce­lona. Per cert, que també farà tem­po­rada en aquesta sala el mun­tatge que ha inau­gu­rat el fes­ti­val: L’adver­sari, a par­tir de la novel·la homònima d’Emma­nuel Carrère, pro­ta­go­nit­zada per Pere Arqui­llué i Car­les Martínez.

El segon nou emplaçament del fes­ti­val és relle­vant a la ciu­tat. Jaume Car­re­ras inter­preta Con­fes­si­ons de Sant Agustí (21 i 23 d’octu­bre) a la cate­dral de Girona. Fins ara, sí que s’havia actuat a les esca­les de la cate­dral o en emplaçaments reli­gi­o­sos de la ciu­tat, com Sant Pere de Galli­gants, però mai s’havia cre­uat la porta de la cate­dral. Si no es fa funció el 22, de fet, és perquè coin­ci­dirà amb la cele­bració d’una missa, deia fa uns dies el direc­tor del fes­ti­val, Sal­va­dor Sunyer. El ter­cer espai és la Fun­dació l’Oli­var (Ven­talló). L’escul­tor i per­for­mer vigatà Enric Pla­de­vall pre­senta la ins­tal·lació Cripta, del 15 al 30 d’octu­bre. Se suma a altres acci­ons com les de Cabo­san­ro­que, que aquest cop fa una apro­xi­mació plàstica i sonora a l’uni­vers de Mercè Rodo­reda, apar­tant-la dels jar­dins de flors i apro­pant-la a la bru­ta­li­tat dels cos­sos esven­trats (Flors i viat­ges, al Muni­ci­pal, del 10 al 20 de novem­bre, en hora­ris i dates pun­tu­als).

Mario Gas és un con­su­mat direc­tor que ha por­tat Sond­heim en diver­ses oca­si­ons a la car­te­llera bar­ce­lo­nina, madri­le­nya i, també, a Pera­lada. Ara pre­para una funció única, Son­de­him x Sond­heim, amb molta flaire a aquell Little night music (Tem­po­rada Alta 2000). El repte d’aquest mun­tatge (Muni­ci­pal, 9 i 10 de desem­bre) és que hi inter­vin­dran actors i actrius dels repar­ti­ments ori­gi­nals. De Vicky Peña (Swe­e­ney Todd) a Àngel Llàcer, Teresa Valli­crosa i Carme Conesa. Per cert, a l’estiu també es va fer un altre home­natge al com­po­si­tor (mort recent­ment)a l’Amfi­te­a­tre Grec (A Sond­heim night music), però amb un altre repar­ti­ment d’adap­ta­ci­ons i d’intèrprets. La Barni Tea­tre és una com­pa­nyia de musi­cals de petit for­mat. Ara debuta a Girona amb La filla del mar, un llarg pro­jecte que ha fet tem­po­rada al Con­dal i que es va estre­nar el Grec del 2021 (Muni­ci­pal, 11 d’octu­bre).

Al car­tell de noves apos­tes del fes­ti­val des­taca la com­pa­nyia Entrance, que signa una nota­ble dra­matúrgia (només es va veure dos dies a la Nau Iva­now) i que farà tem­po­rada a la Fun­dació de les Arts Lliu­res de Bar­ce­lona. La casa sin Ber­narda (La Pla­neta, 5 de desem­bre) és una adap­tació valenta i eficaç de Paula Errando del clàssic de Lorca. Del dol es passa a la llum de les filles pre­nent el sol al pati. Però es des­co­brirà que totes por­ten a dins una part de la repres­sora de la seva mare, que, sense ser-hi, les enca­dena a no poder gau­dir de l’amor. També for­men part del car­tell Las Hue­cas, amb Aque­llas que no deben morir, un mun­tatge que es va estre­nar al Ter­rassa Noves Tendències (TNT) del 2021 i que també s’ha pro­gra­mat a l’Antic Tea­tre. La com­pa­nyia fa una mirada des­dra­ma­tit­zada i lliure de la mort i cri­tica el negoci que es fa de la des­a­pa­rició d’una per­sona esti­mada. Per la seva banda, la com­pa­nyia José y sus her­ma­nas (habi­tu­als en cada Tem­po­rada Alta) han diri­git el seu pri­mer taller amb alum­nes de l’Ins­ti­tut Sal­va­dor Sunyer i Aime­ric. Una des­co­berta que cele­brava fa uns dies una de les alum­nes que hi havia par­ti­ci­pat (tot res­pi­rant alleu­jada perquè ella no sor­tirà a l’esce­nari). El fes­ti­val també manté la con­fiança amb Juana Dolo­res (ara estrena peça escènica, després del tre­ball en línia Miss Uni­vers de l’edició pas­sada) i dona l’opor­tu­ni­tat als dra­ma­turgs i direc­tors Oriol Mora­les i Aleix Plana: Com des­truir una casa (La Pla­neta, del 2 al 4 de desem­bre). La peça fa un retall vital de les estratègies de qua­tre joves (a través del ver­ba­tim, de nou)per acon­se­guir una llar esta­ble.

El Tem­po­rada Alta és, efec­ti­va­ment, un dels fes­ti­vals que més s’allarga en el temps. Va arren­car el diven­dres 7 d’octu­bre i la dar­rera funció està pre­vista per al 12 de desem­bre. La majo­ria de fes­ti­vals estratègics de Cata­lu­nya es desen­vo­lu­pen en un allar­gas­sat cap de set­mana. El Grec pro­cura con­cen­trar-se entre la revet­lla de Sant Joan i finals de juliol (aquest any, alguns títols del Grec Ciu­tat s’han esti­rat fins a mit­jans agost, excep­ci­o­nal­ment). Són molt poques les obres que tenen una llarga exhi­bició (i si ho són, estan pen­sa­des per a afo­ra­ments molt reduïts).