CRIATURES ADORABLES
Qui no s’ha fet un tip de riure amb Mel Brooks? No ens vam poder aguantar amb aquells vaquers de l’oest nord-americà que cavalcaven en Selles de muntar calentes, amb alguns dels passatges de la seva particular Història del món ni tampoc amb L’esbojarrada història de les galàxies, per molt que se’n fotés de l’aleshores encara sagrat univers Star Wars (abans que Disney no hi posés les grapes al damunt, l’infantilitzés i obrís la veda a fer-ho). I per cargolar-se de riure, què podem dir de les desventures televisives de Maxwell Smart, aquell Superagent 86 que tenia com a mòbil una sabata. No obstant això, segur que la majoria coincidirem que mai hem rigut tant com amb El jove Frankenstein (Young Frankenstein), la seva pel·lícula més rodona, en què l’enginy arriba a cotes que mai va superar, amb una posada en escena a l’altura i una direcció d’actors suprema. I, a diferència de la resta de la seva filmografia, de vulgaritat, la justa. Ho reconeix fins i tot ell mateix.
Indiscutible rei de la paròdia (pare de mestres com el trio David Zucker, Jim Abrahams i Jerry Zucker), Brooks va assumir un guió de l’actor Gene Wilder amb la condició de poder-lo retocar al seu gust, i tot just acabat el rodatge de Selles de muntar calentes es van posar mans a l’obra per tirar endavant un projecte per al qual van haver de convèncer més d’un productor. No sense reticències, la Fox es va avenir a rodar-la en blanc i negre, una condició indispensable per retre un tribut a les pel·lícules clàssiques de James Whale i Boris Karloff, que van adaptar la cèlebre novel·la de Mary Shelley amb el modern Prometeu com a protagonista. La fidelitat era tan extrema que fins i tot van poder comptar amb bona part de l’atrezzo del laboratori original creat per Kenneth Strickfaden per a El doctor Frankenstein del 1931.
Per començar, la presentació del protagonista és exemplar. Aquí amb el mad doctor, Frederick Frankenstein (esplèndid Gene Wilder), que ja deixa clar que vol que el seu nom es pronuncii Fronkonsteen, per distanciar-se del seu avi. Que es traslladi a Transilvània (ep!, això és territori de Dràcula, però no passa res) i, a més, que s’hi desplaci en tren des dels Estats Units (?!) tan tranquil·lament, no és res més que un aperitiu del festival de l’humor a què ens transporten. Tot just baixar, ja apareix Igor, que es fa dir Aigor, interpretat pel genial còmic britànic Marty Feldman, característic pels seus ulls guerxos, no més peculiars que la gepa (aquesta sí, fictícia) que canvia d’un costat a l’altre segons l’escena i que fa anar de corcoll el doctor: “No voldria ser impertinent, però soc bastant bon cirurgià. Potser podria ajudar-lo amb aquesta gepa”, li comenta en una ocasió Frankenstein (perdó, Fronkonsteen). “Quina gepa?!”, li contesta Igor (perdó, Aigor).
Diàlegs surrealistes com aquest fan gran la pel·lícula, així com també la fan gran personatges secundaris com ara Inga (Teri Garr) i Frau Blücher (Cloris Leachman), aquella dona que fa tant respecte que quan el seu nom és pronunciat en veu alta, llamps i trons ressonen i els cavalls renillen espantats. I què podem dir de Peter Boyle en el paper de l’adorable criatura monstruosa, compartint amb tots escenes memorables com la que té amb el cec (Gene Hackman)?
Tot funciona a El jove Frankenstein. La maquinària està molt ben greixada, amb desenes de gags visuals i diàlegs esbojarrats amb els quals és impossible aguantar-se el riure, un bé escàs aquests dies. Per tot plegat, la pel·lícula es manté com una de les més delirants, enginyoses i divertides de tots els temps.
