Aforismes de l’estupor

En un gremi en què les editorials cada setmana presenten un bon grapat d’obres mestres, sobta al lector trobar narracions sense afany comercial i amb l’únic objectiu de la qualitat i la introspecció. Aquest és el cas d’Els irredempts, de Cristina Garcia Molina, un nou descobriment de l’editorial literària laBreu. Molina, nascuda a Granollers el 1975 i resident a Girona, ja havia obtingut el Premi Ciutat de Badalona pel recull de contes Silenci a taula, que també destacava com a exercici formal pel treball de síntesi, l’elaboració amb paciència i l’economia de llenguatge. Amb Els irredempts fa un pas endavant i se’ns presenta, encara jove per a la novel·la, com una de les realitats més estimulants de la narrativa actual.

Què és Els irredempts? Difícil sintetitzar-ho sense xocar contra un mur de paraules. La novel·la, en la línia d’escriptors d’alt voltatge com Peter Handke i Thomas Bernhard, s’interroga sobre la vida des de la mateixa arrel del llenguatge. Això ens ho presenta a través d’una prosa sintètica, en què la frase breu se sustenta amb l’al·literació per construir una mena de poemes en prosa sobre l’angoixa de viure i la desesperació. No s’alarmin perquè tot això ho fa amb una gran naturalitat i domini de l’espai temps. Mai no resulta carregosa, mai cansa, perquè la seva proposta és un exercici de llum en què els personatges davallen i s’eleven.

Dividit en tres parts, el llibre és ple d’estampes quotidianes de gran bellesa, en què les descripcions s’acaben convertint en el reflex d’una lent mullada o les llums en un ull miop. Hi ha, però, l’element distorsionador, la pulsió de la brutalitat de l’espai, que contrasta amb la recreació de l’aforisme enmig de les situacions, en què els personatges poden volar o simplement caure: “Carregats de psicodèlia, de drama i de comèdia bufa, de desballestament de totes les coses que coneixíem i controlàvem d’abans.” Les imatges poderoses obren els clímaxs, com quan ens ofereix aquest vers pescat, rescatat dins la prosa: “Córrer per anestesiar el dolor de l’esquer clavat a la llengua.” Només pels llampecs poètics, els textos, aparentment inconnexos de Garcia Molina ja ens omplen els pulmons, ja ens permeten de nou sentir-nos orgullosos de llegir. La narradora en primera persona es confessa contínuament, ens posa a l’abast les seves cuites i vicissituds, sobretot dins la mateixa literatura, que és, en definitiva, el tema del llibre: “He llegit molt. També he oblidat molt. Podríem dir que no m’ha servit de res. El món és el que és. Un exercici continu de desmemòria. Impossible suportar el pes de tantes construccions sobre nostre formant piles...” Tot és així, incandescent, ple de racons on l’ànima prega desesperada com als relats de Bernhard. Molina ens ofereix un relat esfilagarsat, però embastat amb cura. L’argument és el mateix dring de les paraules, o el seu xoc fatídic contra la realitat, sempre per sobre del lament.