“L’ÀNIMA ES QUEIXA DE NO HAVER SIGUT CARN”

Les primeres poesies d’aquest llibre –aplegades sota el títol Amb la punta dels dits– posen l’accent en “una franja on la llum / decideix la fractura”. No són gaires versos, però sembla com si la poeta hi hagués volgut deixar l’esquelet d’una ontologia personal: “Ens hem permés el món / sobre una superfície / que no hem triat.” Es tracta, doncs, de l’espai on es produeix i desplega l’ésser (els versos m’han dut a la memòria un aforisme de Ramón Andrés: “La tierra acoge y el mundo expulsa”). La suite inicial aprofundeix, encara, la comesa de l’ésser humà en aquesta franja, on té lloc el miracle del llenguatge: “En ella hem completat / l’escriptura dels llavis; hem pressentit el so.” A tots aquests versos, hi escau la citació de Josep Maria Esquirol del frontispici, que lliga “reflexió i vulnerabilitat”. Hi ha dues citacions més, de Marina Tsvetàieva i Gilles Deleuze. La poesia de Pascual sempre s’ha desenvolupat a la riba del pensament.

L’entrada en l’obra, per tant, demana un cert esforç. La valenciana fa una poesia d’una gran densitat, en què el concepte sempre sembla a punt d’esdevenir símbol. La següent composició, Forn, magnífica, ens parla del pes de la mort: “Ho sabíem tu i jo, que estaves morta.” Més que saber-ho, se’n té el pressentiment: “Ens hem mirat, t’arrimes al meu muscle; / va ser-ne a penes un, un sol segon. / Res diferent. Però sí el pes, el pes.” El títol ens recorda, d’una manera extrema, la consumpció. Les dues protagonistes de la poesia es troben habitualment en una fleca, però el pes final ens permet d’imaginar l’opció del crematori. Efectes es refereix a la consciència de la desaparició: el color lila en sembla un avís (“aquell lila / que pren alguna cosa de les flors”), però, sobretot, els tres versos finals: “I la terra de sobte entre els cabells, / i de nou encegar-te com la terra / que es desborda i se n’entra dins dels ulls.” Imatge diàfana de la mort, aquesta terra evoca uns versos de Quasimodo, traduïts per Ponç Pons, que tinc sempre molt presents: “Et veig: tens violes entre les mans / creuades, tan pàl·lides, i líquens / devora els ulls. Per tant, ets morta.”

La poesia de Pascual és una reflexió sobre la ferida del viure, la ferida mortal. Tornem a la filosofia d’Esquirol –de manera particular, al seu darrer llibre: Humà, més humà– i, abans que a la del penedesenc, a la de Levinas: “Si hagués tingut ferida [...] / amb uns punts de sutura / hauria unit les capes. // Però l’ànima es queixa / de no haver sigut carn”, escriu Pascual. On, una altra de les peces majúscules del llibre, dibuixa un encadenament per la darrera paraula de cada estrofa, que insinua, a parer meu, l’atzarosa sintaxi de la vida i la memòria. Aquest procediment es reprèn –però ara les baules s’ajunten vers a vers– en el sonet blanc, final, titulat Coda: “Cada lloc, els espais i una llibreta; / la llibreta, l’escala i un retorn; / cada retorn, la casa i la morera.”

La gravetat dels assumptes tractats troba una expressió allunyada de recargolaments barrocs. En un article sobre el llibre Vertical (2019), definia la poesia de Pascual com a “essència de l’inefable”. Aquí, però, els versos sobre la mort són d’una concreció més severa. A vegades, una extrema senzillesa sembla abeurar-se en la tradició oriental: “Amb el sol de novembre, / el llampec de les fulles / és d’un roig avellana.” El vermell –el roig, tota la gamma de terres– és el color definitori d’una obra que aborda la claror crepuscular: “Les rectes vermell òxid de les bigues”, llegim en Pantalà a la casa del riu.

En un assaig recent –Inclinacions. Crítica de la rectitud–, la filòsofa piemontesa Adriana Cavarero sosté que la història de la filosofia s’ha fonamentat en la verticalitat, autàrquica i orgullosament masculina, mentre que la inclinació representa el tarannà femení, sol·lícit, que té cura de l’altre. Pascual sembla respondre-hi amb De l’infinit al plec, tot defensant la línia corba. Tornar a casa parla, de bell nou, de la mort: “Hui tornen ells, / els nostres morts.” Com el títol, tan suggeridor, Tot passa baix, que jo llegeixo d’una manera similar al de Màrius Sampere Ens trobarem a fora. En tots dos, els conceptes espacials prenen una volada transcendental.