Guerra Civil virtual
Un equip internacional format per historiadors, arqueòlegs, experts en humanitats i acadèmics ha creat el primer Museu Virtual de la Guerra Civil amb la idea que supleixi l’absència d’un museu físic
XOC DE MEMÒRIES
“Tenim un problema de memòria, al país. Hi ha dues grans memòries, la democràtica i la dels vencedors, i les dues col·lideixen”COVARDIA
“Crear un museu de la Guerra Civil planteja problemes de memòria, i determinats polítics no els volen abordar”Si no existeix físicament, almenys que hi sigui de forma virtual. És el que ha cregut un equip internacional format per historiadors, arqueòlegs, experts en humanitats i acadèmics, que han creat el primer Museu Virtual de la Guerra Civil . Finançat amb fons de recerca canadencs, vol suplir l’absència d’un museu físic que expliqui de forma global el conflicte que va demolir la societat catalana i espanyola entre el 1936 i el 1939. “Veient aquesta absència, vam pensar que una manera de suplir-la era fer un museu virtual, però sempre amb la idea que tant de bo algun dia puguem disposar d’un museu físic”, explica Joan Maria Thomàs, catedràtic d’història contemporània a la Universitat Rovira i Virgili (URV), un dels principals experts en el feixisme i en la història de la Falange, i coautor de la iniciativa juntament amb els també catedràtics Adrian Shubert (York University, Canadà) i Antonio Cazorla-Sánchez (Trent).
“Tenim una munió de petits museus, alguns de molt bons, com el Museu Memorial de l’Exili, a la Jonquera; els espais de la batalla de l’Ebre i els petits museus que hi ha en altres llocs...” Però no n’hi ha cap de global. Per què? “Penso que és conseqüència d’un problema de memòria que hi ha en aquest país. Hi ha dues grans memòries: d’una banda, la memòria democràtica, la que té a veure amb el bàndol perdedor de la guerra, i d’una altra, la memòria dels vencedors. Són les dues grans memòries, perquè després hi ha centenars de milers de memòries familiars; cadascú té la seva.” I aquestes dues memòries col·lideixen: “Cada vegada que hi ha algun fet, per exemple la retirada de les despulles del dictador del Valle los Caídos o l’aprovació de la llei de memòria històrica, hi ha dues memòries que d’alguna manera col·lideixen. Però aquest és un fet que no necessàriament ha de ser sempre així.” Thomàs creu que ha arribat el moment d’abordar una iniciativa pública de creació d’un discurs museístic que tingui en compte què va ser la guerra: “S’ha de posar sobre la taula el molt que hem avançat els historiadores en els últims quaranta anys de democràcia, fent investigació de primeríssim nivell sobre el que va ser la guerra; crec que estem en disposició d’abordar un discurs que sigui factible.” L’historiador, però, és conscient que “d’alguna manera, encara hi ha un temor i una reticència que fa que això no es tiri endavant”. Per a Thomàs, si no s’impulsa un gran museu sobre la guerra és perquè “planteja problemes de memòria, i els polítics, o determinats polítics, no els volen abordar”: “Des del punt de vista científic i acadèmic, són temes completament abordables; els abordem cada dia a classe, i no fem un discurs conflictiu, sinó d’explicar científicament i acadèmicament què va ser la guerra, quines van ser les causes, com es va desenvolupar...”
El museu, doncs, pren la forma de galeria virtual. És d’accés gratuït i, de moment, consta de 130 imatges agrupades en cinc galeries, acompanyades de textos –amb afany divulgatiu, però alhora rigorosos, escrits per especialistes–, que expliquen com es va desenvolupar el conflicte en l’àmbit militar, la situació que es va viure a les rereguardes, l’impacte de la guerra al món i els seus efectes en la vida de les persones i en la memòria històrica. La idea és proporcionar informació elaborada per experts. Al costat dels tres impulsors, també formen part de l’equip l’arqueòleg i professor del CSIC Alfredo González Ruibal i la catedràtica d’Estudis Culturals de la Warwick University (Anglaterra) Alison Ribeiro de Menezes, amb el suport tècnic d’Andrea Davis, professora de l’Arkansas State University i del bibliotecari expert en humanitats digitals Dwayne Collins (Trent).
Més de vuitanta anys després del final de la guerra, encara arrosseguem moltes lloses que no ens deixen avançar. “Quan va acabar la guerra, els franquistes van fer tota una política de memòria relacionada amb els seus morts. I van fer una cruz de los caídos a cada poble, van donar pensions, van donar facilitats per a les oposicions a l’administració... Amb la democràcia es van fer algunes coses: van donar pensions a militars republicans, a vídues, etc., però no es va abordar tot el tema de les fosses. No només de les fosses de la Guerra Civil, sinó –i jo crec que tan important com aquestes–, de les fosses de la repressió franquista. Tot això continua sent un tema conflictiu, i realment crec que s’ha d’abordar”, diu Thomàs. Aquest no és un problema exclusiu de la Guerra Civil espanyola: “En altres llocs on hi ha hagut guerres civils, les memòries continuen existint i continuen col·lidint. Per exemple, als Estats Units, si vas als estats del sud, et pots trobar amb moltes estàtues de generals del sud, esclavistes, etc. Precisament ara hi ha un moviment que ho qüestiona, la qual cosa vol dir que fins ara ha estat present. No són temes fàcils, però nosaltres creiem molt en la iniciativa pública per prendre mesures per resoldre aquestes qüestions.”
El museu és només una primera fase del que vol arribar a ser. La previsió és anar ampliant les galeries, incorporant més textos i més fons fotogràfics, sonors i fílmics, sempre “en defensa de la democràcia i la promoció de l’humanisme”. El contingut només està disponible en anglès i en castellà, però pròximament ho estarà en català, basc, gallec i francès. “També abordarem una qüestió que considerem molt important: el vessant pedagògic. Volem que el museu el visitin estudiants, mestres i professors de tots els nivells. Volem crear materials pedagògics que siguin accessibles. Fa cinc anys que hi treballem”, assenyala el catedràtic de la URV, que confia rebre nous fons, “no només del govern del Canadà, sinó també fons espanyols”. “I qui sap si això, algun dia, pot arribar a constituir la part virtual d’un museu físic.” Una de les tasques més costoses ha estat aconseguir els permisos per exposar les imatges. “Aquí sí que hem tingut l’ajuda del govern espanyol i d’arxius estatals, que han facilitat alguns tràmits; i també hi ha hagut institucions de tot el món que ens n’han cedit els drets”, explica.
El Museu Virtual de la Guerra Civil ja està col·laborant amb altres museus i memorials del país i de fora, com ara el Centre Documental de Memòria Històrica, el Memorial Democràtic de la Generalitat i el Museu de la Pau de Guernika, entre d’altres, i ja es plantegen el muntatge d’una exposició física. “La col·laboració amb el Memorial Democràtic serà molt important, perquè té una base de dades de testimonis de la Guerra Civil gravats, àudios, vídeos, i segurament arribarem a un acord per tal que també sigui accessible a través del museu. Aspirem a crear una xarxa que permeti arribar amb molta facilitat a materials d’alta qualitat. A internet pots trobar de tot, però amb visions absolutament esbojarrades, i no te’n pots refiar. El nostre museu, en estar en mans d’especialistes, dona una altra garantia”, assegura Joan M. Thomàs, que és autor de nombrosos llibres sobre el feixisme i la Falange i que ara està a punt de publicar el dotzè, que se centrarà en la figura del ministre secretari general del Movimento José Luis de Arrese. Thomàs explica que quan va acabar la carrera, mentre els seus companys de lluita antifranquista investigaven sobre el bàndol dels perdedors, ell va voler incidir en la història de la Falange: “Hi havia molt més interès a estudiar la lluita antifranquista que no el franquisme per dins. Jo em vaig inclinar per aquesta altra banda perquè crec que era absolutament necessari. Tot i que no són temes agradables, volia esbrinar com era possible que la dictadura hagués tingut la incidència que havia tingut, hagués durat el que havia durat..., perquè no només havia durat per la repressió, sinó per més coses”.
