Opinió
MAIGRET, DE VACANCES?
El comissari Jules Maigret no té temps de fer vacances ni de jugar al bridge a les paradisíaques platges de Les Sables-d’Olonne. Només arribar-hi la seva dona ha de ser operada d’urgència en un peculiar hospital de monges. Mentrestant, una jove pacient –que li havia ficat una nota d’auxili a la butxaca sense que l’investigador se n’adonés– apareix salvatgement assassinada.
A Les vacances de Maigret (1948) trobem l’investigador allunyat de la seva jurisdicció habitual –la comissaria central del Quai des Orfèvres–, on haurà de col·laborar amb el policia Mansuy per mirar de resoldre un embullat cas amb tot de sospitosos ben pintorescos. Els lectors hi trobaran tots els ingredients de la sèrie que ha fet cèlebre aquest personatge: un investigador modest, discret i malhumorat, amant de la bona cuina (bé, aquí dels musclos), fumador empedreït de pipes i tremendament humà. Una excel·lent narració, a mig camí entre l’aventura i la quotidianitat, amb unes acurades descripcions paisatgístiques, des dels passejos marítims, els carrerons estrets i foscos, fins a les inclemències meteorològiques. Aquest llibre tingué diverses adaptacions, entre les quals sobresurt la televisiva dirigida per Pierre Joassin i protagonitzada per Bruno Cremer amb títol homònim.
Val a dir que la figura de Georges Simenon ja és tot un referent de la novel·la policíaca europea, model de bona part dels autors de la franja mediterrània, com ara Jaume Fuster, Manuel Vázquez Montalbán, Andrea Camilleri o Petros Màrkaris. La prolífica sèrie Maigret consta de setanta-cinc títols i una trentena de relats amb un èxit exorbitant de vendes arreu del món. A Catalunya, però, la presència de l’escriptor belga no deixa de ser la d’una història editorial contrariada. Val la pena esmentar –tot i que va ser en castellà– el primer intent per part de l’editorial Albor l’any 1942, que, en plena ocupació alemanya a París, va contractar-ne el primer traductor, Ferran Canyameres, que va haver de demanar als seus amics Rafael Tasis, Sebastià Gasch i Just Cabot que l’ajudessin a traduir perquè no podia seguir el seu ritme d’escriptura. En català, Maigret s’estrenà a la mítica “La Cua de Palla”, dirigida per Manuel de Pedrolo, que el definia com “un home que sabia escriure, que sabia crear, que quan descriu els ambients és magnífic; quan naveguem pels canals d’Holanda, pels ports boirosos del nord de França”: “En Maigret té un esperit petitburgès, és un home de la llar, de taverna de veïnat, sense tics deformadors, un jugador de belotte… No és un persecutor. És una cosa prodigiosa que en Simenon hagi aconseguit d’imposar aquest policia que no s’assembla als policies… És la màgia d’un saber fer, noi.” No és estrany, doncs, que Simenon fos el més publicat i venut d’aquella mítica col·lecció. L’elevada xifra de vendes i el gust dels lectors catalans, que trobaven una lectura més propera i uns referents més coneguts que no pas en els autors nord-americans, en justifiquen l’èxit. Després vingueren Luis de Caralt i, més tard, Noguer i Queralt, fins als intents editorials d’Àrea Contemporània, amb el segell “Àrea Simenon”, que en va publicar setze títols, o de Quaderns Crema, que n’ha publicat només tres.
Així doncs, esperem que l’editorial Navona es prengui més seriosament la iniciativa. De moment, un primer títol inusual, prou desconegut, amb una acurada traducció d’Emili Manzano. El millor de tot és que les seves novel·les sempre són una garantia de qualitat, en aquest cas amb un personatge que simpatitza amb el públic lector, i que en aquests darrers anys ha tingut excel·lents adaptacions televisives i cinematogràfiques com la protagonitzada per Rowan Atkinson –sí, sí, el de L’escurçó negre i Mr. Bean–, i també la de Gerard Depardieu, que l’interpreta de manera sublim. A veure si aconseguim trencar aquest mal d’ull i situar aquest escriptor on realment li correspon.
