VIURE ÉS SOBREVIURE

Si hi ha poetes tous i poetes forts, també podríem fixar que hi ha poetes concrets i poetes imprecisos, poetes que podem dispersar el seu llenguatge en altres registres hermètics, de densitat o d’alt nivell lingüístic. No és el cas d’Esteve Plantada, un poeta que ofereix una combinació de conceptes, una obra mesurada, en certa manera col·loquial, a través d’unes situacions imprecises, cap a una certa elevació erudita. Els seus poemes no acostumen a tenir una referència clara, més enllà del títol del poema o d’alguna pista que pot donar en algun vers. És com una hermètica de la realitat, sense elements que la puguin situar en un lloc o en un temps. Podríem entendre els seus motius. Esteve Plantada (Granollers, 1979) es dedica al periodisme cultural, des de ben jove, com a cap de cultura de Nació Digital, com articulista en diversos mitjans de comunicació i actualment com a especialista en cinema a la revista El Temps. Amb 17 anys, va obtenir el Premi Amadeu Oller per a joves, premi que té un estol de grans autors, com si fos el Tour del Pourvenir. Ha publicat nou llibres de poesia i diversos premis, com el darrer: Rastre Quimera, Premi Rosa Leveroni 2021, publicat per l’editorial gironina Llibres del Segle que dirigeixen els germans Marta Costa-Pau, destacada periodista, i Roger Costa-Pau, poeta, crític literari i activista cultural.

Plantada ens demostra el seu ideari (memòria, esperança troncada, amor indirecte) amb un fons que pot generar abstracció, amb algunes arestes críptiques, altives en el llenguatge i que el van tensant com una exploració (perquè l’exploració és la vida i no pas la poesia). Ha vingut per abraçar els records, per cobrir-ho tot, a ser “la cendra al mirall”. Com altres poetes de la seva generació escriu amb una certa potència, però amb un sentit elevat del simbolisme. El jo és protagonista d’una època en crisi. És una poesia que juga a diverses bandes, amb una autocrítica col·lectiva: “Ens hem capbussat al cinisme.” Plantada té la particularitat de fixar contraris: “És l’absència que ens uneix.” Analitza les actituds: “L’olor de no gosar viure”, un dels grans versos del llibre. Com si els poemes anessin seguint un fil i anessin dialogant entre si, hi ha un sentiment de misericòrdia, d’aflicció: “Viure és netejar-se i tornar a l’argila.” Ell mateix s’hi veu com si fos les mans d’un escultor, observant el fang del món. “Viure és sobreviure.”

En alguns poemes hi ha referència al cinema. Moltes vegades és un poeta conceptual i el futur l’inquieta, perquè no el veu. És un dels fragments més colpidors del llibre: “Costa de veure, el futur: sempre es mou, a recer, i no ens porta enlloc.” És una visió pessimista, però, evidentment és una visió realista, ja que és conscient de la història de l’home. Una de les seves peculiaritats són les enumeracions, la llista encadenada de conceptes. En altres poemes busca el llenguatge, el defensa, el va modulant. El seu llenguatge pregon, la seva forma d’emprar-lo, és com la seva manera d’entendre el món. Hi ha una secció del llibre que ens parla dels cherokees, el títol de la secció, i ho hem d’interpretar com una lloança a la resistència, a la supervivència d’un poble que va ocupar un gran territori d’Amèrica, abans de la invasió colonial espanyola. Abans. La poesia és abans, abans d’escriure-la, abans de fer-la lliure.