VIURE ÉS SOBREVIURE

Si hi ha poe­tes tous i poe­tes forts, també podríem fixar que hi ha poe­tes con­crets i poe­tes impre­ci­sos, poe­tes que podem dis­per­sar el seu llen­guatge en altres regis­tres hermètics, de den­si­tat o d’alt nivell lingüístic. No és el cas d’Esteve Plan­tada, un poeta que ofe­reix una com­bi­nació de con­cep­tes, una obra mesu­rada, en certa manera col·loquial, a través d’unes situ­a­ci­ons impre­ci­ses, cap a una certa ele­vació eru­dita. Els seus poe­mes no acos­tu­men a tenir una referència clara, més enllà del títol del poema o d’alguna pista que pot donar en algun vers. És com una hermètica de la rea­li­tat, sense ele­ments que la puguin situar en un lloc o en un temps. Podríem enten­dre els seus motius. Esteve Plan­tada (Gra­no­llers, 1979) es dedica al peri­o­disme cul­tu­ral, des de ben jove, com a cap de cul­tura de Nació Digi­tal, com arti­cu­lista en diver­sos mit­jans de comu­ni­cació i actu­al­ment com a espe­ci­a­lista en cinema a la revista El Temps. Amb 17 anys, va obte­nir el Premi Ama­deu Oller per a joves, premi que té un estol de grans autors, com si fos el Tour del Pour­ve­nir. Ha publi­cat nou lli­bres de poe­sia i diver­sos pre­mis, com el dar­rer: Ras­tre Qui­mera, Premi Rosa Leve­roni 2021, publi­cat per l’edi­to­rial giro­nina Lli­bres del Segle que diri­gei­xen els ger­mans Marta Costa-Pau, des­ta­cada peri­o­dista, i Roger Costa-Pau, poeta, crític lite­rari i acti­vista cul­tu­ral.

Plan­tada ens demos­tra el seu ide­ari (memòria, espe­rança tron­cada, amor indi­recte) amb un fons que pot gene­rar abs­tracció, amb algu­nes ares­tes crípti­ques, alti­ves en el llen­guatge i que el van ten­sant com una explo­ració (perquè l’explo­ració és la vida i no pas la poe­sia). Ha vin­gut per abraçar els records, per cobrir-ho tot, a ser “la cen­dra al mirall”. Com altres poe­tes de la seva gene­ració escriu amb una certa potència, però amb un sen­tit ele­vat del sim­bo­lisme. El jo és pro­ta­go­nista d’una època en crisi. És una poe­sia que juga a diver­ses ban­des, amb una autocrítica col·lec­tiva: “Ens hem cap­bus­sat al cinisme.” Plan­tada té la par­ti­cu­la­ri­tat de fixar con­tra­ris: “És l’absència que ens uneix.” Ana­litza les acti­tuds: “L’olor de no gosar viure”, un dels grans ver­sos del lli­bre. Com si els poe­mes anes­sin seguint un fil i anes­sin dia­lo­gant entre si, hi ha un sen­ti­ment de mise­ricòrdia, d’aflicció: “Viure és nete­jar-se i tor­nar a l’argila.” Ell mateix s’hi veu com si fos les mans d’un escul­tor, obser­vant el fang del món. “Viure és sobre­viure.”

En alguns poe­mes hi ha referència al cinema. Mol­tes vega­des és un poeta con­cep­tual i el futur l’inqui­eta, perquè no el veu. És un dels frag­ments més col­pi­dors del lli­bre: “Costa de veure, el futur: sem­pre es mou, a recer, i no ens porta enlloc.” És una visió pes­si­mista, però, evi­dent­ment és una visió rea­lista, ja que és cons­ci­ent de la història de l’home. Una de les seves pecu­li­a­ri­tats són les enu­me­ra­ci­ons, la llista enca­de­nada de con­cep­tes. En altres poe­mes busca el llen­guatge, el defensa, el va modu­lant. El seu llen­guatge pre­gon, la seva forma d’emprar-lo, és com la seva manera d’enten­dre el món. Hi ha una secció del lli­bre que ens parla dels che­rokees, el títol de la secció, i ho hem d’inter­pre­tar com una lloança a la resistència, a la super­vivència d’un poble que va ocu­par un gran ter­ri­tori d’Amèrica, abans de la invasió colo­nial espa­nyola. Abans. La poe­sia és abans, abans d’escriure-la, abans de fer-la lliure.