La nova veu d’en Roger

No hi ha arti­fici en Roger Padrós: tot el que trans­met aquest jove can­tant i com­po­si­tor és real, autèntic, encara que la paraula esti­gui una mica deva­lu­ada per excés d’ús ina­pro­piat. Però en el seu cas fun­ci­ona. A la por­tada del seu pri­mer àlbum, La vida és millor (U98 Music) –després ja expli­carà per què ho és o res­pecte a què– apa­reix al mig d’una espla­nada del seu poble, Polinyà del Vallès, a prop de Saba­dell, entre her­bes i arbus­tos, tocant el piano que l’acom­pa­nya habi­tu­al­ment, un ins­tru­ment més pràctic que sofis­ti­cat. “Per a mi el piano és casa”, diu en un moment de la con­versa, durant la qual trans­met una passió i una il·lusió, sí, autènti­ques.

Roger Padrós té només 24 anys, però ja ha tin­gut temps per fer un parell de girs vitals i cre­a­tius. “L’any 2018 estava estu­di­ant admi­nis­tració i direcció d’empre­ses a la uni­ver­si­tat, però m’hi sen­tia super­de­su­bi­cat. En tot cas, va ser una experiència interes­sant: crec que haver pas­sat per la uni­ver­si­tat m’ha aju­dat a pen­sar i a enten­dre millor el món.” Padrós també ha rebut for­mació com a músic, la que ell ha con­si­de­rat necessària, però sense cap afany d’acu­mu­lar títols. “Sin­ce­ra­ment, no ho he vist neces­sari.”

El 2020, per “un impuls”, Roger Padrós es va pre­sen­tar al con­curs de talents La Voz, en la seva setena tem­po­rada, i hi va que­dar entre els vuit fina­lis­tes. “La Voz em va apor­tar dues coses: em va donar l’impuls que neces­si­tava per dedi­car-me a la música, i també em va ense­nyar a com­por­tar-me a sobre de l’esce­nari. Va ser una bona experiència. Cap queixa.”

Just abans de La Voz, Padrós havia publi­cat pel seu compte un EP de cinc cançons en cas­tellà titu­lat Mil más, en què ja mos­trava la seva pre­di­lecció per la cançó melòdica, i després del pro­grama va gra­var un àlbum, His­to­ria de una canción (2021), que no va arri­bar a publi­car-se com a tal, tot i que cinc de les cançons que con­te­nia s’han recu­pe­rat per a La vida és millor. “Vam arri­bar a fer cinc o sis con­certs per pre­sen­tar aquell disc amb la banda i una vin­tena jo sol, amb piano i veu, però el novem­bre del 2021 van sor­gir qua­tre cançons com­ple­ta­ment dife­rents i això ens va por­tar a replan­te­jar-ho tot i a apar­car aquell disc per fer-ne un altre. A més, va coin­ci­dir amb una res­posta molt ràpida d’U98, que ens va ani­mar a tirar enda­vant el nou pro­jecte”, explica Roger Padrós, acom­pa­nyat durant l’entre­vista de la seva direc­tora artística, Irene Gar­rido, una pro­fes­si­o­nal pro­vi­nent del món del tea­tre que subrat­lla la idea que “és un disc molt pen­sat, que no és fruit de cap efecte sor­presa”: “Estem molt con­vençuts del que estem fent.”

Gra­vat, mes­clat i produït entre vuit llocs dife­rents, des de l’estudi que té a Saba­dell el pro­duc­tor del disc, Jan Aygua, fins a l’habi­tació d’en Roger, pas­sant per altres estu­dis pro­fes­si­o­nals com ara el Ten Pro­duc­ti­ons de Saba­dell, el disc conté onze cançons en català i cas­tellà, onze temes “de pop clàssic però trac­tats d’una forma moderna”, pot­ser perquè Aygua ha tre­ba­llat amb algu­nes de les noves veus de les músiques urba­nes en català, com ara Pol Bor­das i Tramma. “En Jan ha entès molt bé el que jo volia plas­mar en aquest disc i m’he sen­tit molt còmode tre­ba­llant amb ell”, afirma Padrós, que reco­neix que les seves influències musi­cals no són, en prin­cipi, aque­lles que li cor­res­pon­drien gene­ra­ci­o­nal­ment: “A part de música clàssica i òpera, jo he escol­tat molta música dels anys vui­tanta i noranta, fins i tot ante­rior: Bon Jovi, Elton John, els Beat­les, Cold­play...” El seu estil està bas­tant mar­cat per alguns d’aquests noms, entre la balada i el pop dramàtic, i així es pot com­pro­var en cançons com ara Digue’m, Feri­des o la que dona nom al disc i el tanca –i en cas­tellà sobre­tot l’èpica Canción sin nom­bre–. “El fet de com­pon­dre amb el piano m’ha por­tat sovint cap a la balada, i per variar una mica he inten­tat fer-ho també amb la gui­tarra.”

I ara sí, per què la vida és millor? O millor que què? “Sem­pre em fan aquesta pre­gunta i és un títol força obert, però en defi­ni­tiva el que vull trans­me­tre és que totes les experiències o sen­ti­ments sumen i fan que la vida sigui millor, que sigui bonica, ja siguin coses bones o dolen­tes. La cançó que dona títol al disc parla de triar-se a un mateix, tin­guis els pro­ble­mes, les angoi­xes o les pors que tin­guis, perquè al final tot això és el que et fa ser com ets. Es tracta de reconèixer les pròpies feri­des i d’esti­mar-les. Però que consti que aquest no és un disc d’auto­a­juda [riu].” També remarca que l’amor no és el tema cen­tral d’un disc en què es trac­ten més aviat temes més rela­ci­o­nats amb “la intros­pecció i l’auto­co­nei­xe­ment”.

Una de les sin­gu­la­ri­tats dels con­certs de Roger Padrós és que un dels com­po­nents fixos de la seva banda, quan la porta, és un intèrpret en llen­gua de sig­nes cata­lana, Òscar Argemí, vin­cu­lat a la coral inclu­siva Pas a Pas. “Crec que com a músics hem d’apor­tar alguna cosa a la soci­e­tat. M’havia pro­po­sat fer una música molt quo­ti­di­ana i, per tant, acces­si­ble per a tot­hom, i vam pen­sar en el col·lec­tiu amb difi­cul­tats audi­ti­ves, el menys afa­vo­rit des del punt de vista musi­cal, pen­sant que d’aquesta manera també li podíem trans­me­tre el mis­satge de les cançons, no només als con­certs, sinó també als vide­o­clips adap­tats que anem pen­jant a You­Tube . Hau­ria de ser una cosa molt natu­ral i habi­tual i, per tant, gens remar­ca­ble.”