DIRECTE A LA VENA
Fa quaranta anys, sí, quaranta, que Quentin Tarantino ens va lligar a una cadira i ens va colpejar amb una impactant proposta cinematogràfica amb la qual es reivindicava com un dels cineastes més atrevits i innovadors del cinema actual. Va ser a Sitges on molts vam descobrir aquell talentós fatxenda i aquella portentosa Reservoir dogs, la pel·lícula que un servidor va escollir per obrir aquesta secció. Per si no n’estàvem prou convençuts, tan sols dos anys després, va despertar tothom del coma induït per Hollywood amb un dels films més influents de la història del cinema, Pulp Fiction, l’obra que el va enaltir merescudament i directament a l’Olimp dels déus del setè art.
Com l’anterior, Pulp Fiction va néixer com a concepte somiat en els seus dies rere el mostrador de Video Archives, el videoclub on treballava recomanant pel·lícules i discutint sobre la vida i la teoria cinematogràfica. És més, conceptualment, és anterior a la seva opera prima i algunes parts estaven escrites juntament i dins d’Amor a quemarropa (guió que va cosignar amb Roger Avary) abans no les apartés per coure-les a foc lent i presentar-les millorades als comensals cinèfils en el segon banquet que ens tenia preparat.
Tarantino, com faria Ferran Adrià a la cuina d’El Bulli més endavant, va presentar el seu peculiar univers cultural en format fusió postmoderna i desconstructiva a partir de les tradicions cinematogràfiques americanes, europees i orientals com no ho havia fet ningú abans. Es va inspirar en Jean-Luc Godard a l’hora de trencar les regles del joc cinematogràfic i començar a vertebrar una història inspirada en el seu amor per la sèrie B i les velles revistes del gènere pulp que llegia d’adolescent, en què van deixar-hi empremta autors de la talla de Raymond Chandler, Dashiel Hammett, Elmore Leonard i Jim Thompson.
En realitat són tres d’històries sobre crims a Los Angeles, cosides i interconnectades, que van i venen en el temps, com aquell qui canvia de dial a l’hora de sintonitzar una ràdio, entrant i sortint de diferents emissores (una idea que m’agrada, extreta del meu crític de referència Ian Nathan). Amb l’estructura que trencava motlles concebuda, només li va caldre farcir-la d’experiències personals, esbossar, dibuixar i pintar personatges poc originals –més aviat estereotips– amb un fons i una forma únics, dotant-los del seu enorme talent pel diàleg. Tot narrat a un ritme trepidant i un domini de la narració com pocs saben. El resultat va donar peu a escenes que tots tenim ja com inoblidables: l’atracament al restaurant, el ball, l’adrenalina injectada, el monòleg de Walken, la conversa de les hamburgueses, el segrest, els dos gàngsters disparant a tort i a dret, el senyor Llop oferint els seus serveis de neteja...
Una altra de les claus, no només aquí sinó al llarg de les seves nou pel·lícules, ha estat sens dubte trobar l’actor que millor s’escau per a un personatge. Aquí arriscant-ho tot i més apostant per un John Travolta en hores baixes, allunyat de la vella glòria i abocat a fer pel·lis de bebès que parlen, ressuscitat pel cineasta en el paper de l’etern Vincent Vega i regalant-nos un nou ball cinematogràfic amb la complicitat de la musa Uma Thurman.
Que fos ni més ni menys que Clint Eastwood qui obrís el sobre que va revelar que Quentin Tarantino era mereixedor de la Palma d’Or de Canes l’any 1994 no fa més que engrandir la llegenda d’aquell barbamec presumptuós que tenia clar que havia vingut per exigir que a partir d’aleshores els seus films conclourien amb un títol que digui: “Escrit i dirigit per Quentin Tarantino“. Amén! (Ah, i si a algú no li agrada, doncs el mateix que li va etzibar a la dona que el va esbroncar quan va anar a recollir el premi: una botifarra).
