Pantalla

DIRECTE A LA VENA

Fa qua­ranta anys, sí, qua­ranta, que Quen­tin Taran­tino ens va lli­gar a una cadira i ens va col­pe­jar amb una impac­tant pro­posta cine­ma­togràfica amb la qual es rei­vin­di­cava com un dels cine­as­tes més atre­vits i inno­va­dors del cinema actual. Va ser a Sit­ges on molts vam des­co­brir aquell talentós fat­xenda i aque­lla por­ten­tosa Reser­voir dogs, la pel·lícula que un ser­vi­dor va esco­llir per obrir aquesta secció. Per si no n’estàvem prou con­vençuts, tan sols dos anys després, va des­per­tar tot­hom del coma induït per Hollywood amb un dels films més influ­ents de la història del cinema, Pulp Fic­tion, l’obra que el va enal­tir meres­cu­da­ment i direc­ta­ment a l’Olimp dels déus del setè art.

Com l’ante­rior, Pulp Fic­tion va néixer com a con­cepte somiat en els seus dies rere el mos­tra­dor de Video Arc­hi­ves, el vide­o­club on tre­ba­llava reco­ma­nant pel·lícules i dis­cu­tint sobre la vida i la teo­ria cine­ma­togràfica. És més, con­cep­tu­al­ment, és ante­rior a la seva opera prima i algu­nes parts esta­ven escri­tes jun­ta­ment i dins d’Amor a que­mar­ropa (guió que va cosig­nar amb Roger Avary) abans no les apartés per coure-les a foc lent i pre­sen­tar-les millo­ra­des als comen­sals cinèfils en el segon ban­quet que ens tenia pre­pa­rat.

Taran­tino, com faria Fer­ran Adrià a la cuina d’El Bulli més enda­vant, va pre­sen­tar el seu pecu­liar uni­vers cul­tu­ral en for­mat fusió post­mo­derna i des­cons­truc­tiva a par­tir de les tra­di­ci­ons cine­ma­togràfiques ame­ri­ca­nes, euro­pees i ori­en­tals com no ho havia fet ningú abans. Es va ins­pi­rar en Jean-Luc Godard a l’hora de tren­car les regles del joc cine­ma­togràfic i començar a ver­te­brar una història ins­pi­rada en el seu amor per la sèrie B i les velles revis­tes del gènere pulp que lle­gia d’ado­les­cent, en què van dei­xar-hi empremta autors de la talla de Ray­mond Chand­ler, Das­hiel Ham­mett, Elmore Leo­nard i Jim Thomp­son.

En rea­li­tat són tres d’històries sobre crims a Los Ange­les, cosi­des i inter­con­nec­ta­des, que van i venen en el temps, com aquell qui can­via de dial a l’hora de sin­to­nit­zar una ràdio, entrant i sor­tint de dife­rents emis­so­res (una idea que m’agrada, extreta del meu crític de referència Ian Nat­han). Amb l’estruc­tura que tren­cava mot­lles con­ce­buda, només li va cal­dre far­cir-la d’experiències per­so­nals, esbos­sar, dibui­xar i pin­tar per­so­nat­ges poc ori­gi­nals –més aviat este­re­o­tips– amb un fons i una forma únics, dotant-los del seu enorme talent pel diàleg. Tot nar­rat a un ritme tre­pi­dant i un domini de la nar­ració com pocs saben. El resul­tat va donar peu a esce­nes que tots tenim ja com ino­bli­da­bles: l’atra­ca­ment al res­tau­rant, el ball, l’adre­na­lina injec­tada, el monòleg de Walken, la con­versa de les ham­bur­gue­ses, el segrest, els dos gàngs­ters dis­pa­rant a tort i a dret, el senyor Llop ofe­rint els seus ser­veis de neteja...

Una altra de les claus, no només aquí sinó al llarg de les seves nou pel·lícules, ha estat sens dubte tro­bar l’actor que millor s’escau per a un per­so­natge. Aquí arris­cant-ho tot i més apos­tant per un John Tra­volta en hores bai­xes, allu­nyat de la vella glòria i abo­cat a fer pel·lis de bebès que par­len, res­sus­ci­tat pel cine­asta en el paper de l’etern Vin­cent Vega i rega­lant-nos un nou ball cine­ma­togràfic amb la com­pli­ci­tat de la musa Uma Thur­man.

Que fos ni més ni menys que Clint Eastwood qui obrís el sobre que va reve­lar que Quen­tin Taran­tino era merei­xe­dor de la Palma d’Or de Canes l’any 1994 no fa més que engran­dir la lle­genda d’aquell bar­ba­mec pre­sumptuós que tenia clar que havia vin­gut per exi­gir que a par­tir d’ales­ho­res els seus films con­clou­rien amb un títol que digui: “Escrit i diri­git per Quen­tin Taran­tino“. Amén! (Ah, i si a algú no li agrada, doncs el mateix que li va etzi­bar a la dona que el va esbron­car quan va anar a reco­llir el premi: una boti­farra).

PULP FICTION Direcció: Quentin Tarantino Producció: Lawrence Bender Guió: Roger Avary, Quentin Tarantino País: Estats Units Any: 1994
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor