Crítica
LA ROSA DE PASOLINI
Quan la cultura encara tenia un pes en els diaris de l’època, José Agustín Goytisolo (1928-1999) va escriure un extens article al suplement de Diario 16 sobre les seves trobades amb Pier Paolo Pasolini (1922-1975): “Preguntava per tot, i en canvi era molt concís al respondre; mantenia un aire una mica trist, absent o preocupat algunes vegades.” Si la tristesa va ser la base dels seus poemes, escrits inicialment en friülà, l’acció humana va ser el punt central de les seves pel·lícules. Com a lliurepensador, visionari de la història, filòsof i creador de consciència crítica, va tractar la visualització del cos de forma descarnada. Patia la censura i els judicis com qualsevol creador dissident, dins un ambient repressiu, postfeixista. Era un expressor, un intermediari de la realitat. Va esdevenir un gran teòric del cinema, fixant una semiologia.
“Quan em vaig trobar davant la càmera i vaig començar a filmar no vaig constatar una diferència tan gran com escriure”, declarava. Pasolini, per damunt de tot, era poeta, amb una visió que incomodava. El seu llenguatge és exuberant, generós. Escrivia com un magatzem ple d’esponges. El llibre és encapçalat per una cançó d’Adriano Celentano sobre la tristesa d’un nen que deixa el seu poble per anar a la ciutat. Edicions Poncianes ja va editar Poeta de les Cendres (2015), segurament un dels seus millors llibres, un poema llarg i autobiogràfic que va escriure el 1966 i que esdevé un testimoni colpidor de tot el que va viure, el seu trasllat amb la seva mare a Roma, fugint d’un pare feixista. Poema en forma de rosa és una ampliació de tot aquest dolor, concebut com un dietari poètic, despullat, escrit entre 1961 i 1964, enmig de processos judicials. Va ser un testimoni inquietant, amb molts conflictes oberts, familiars, polítics i artístics. Pasolini tampoc era un sant, ja que era reconeguda les seves sortides nocturnes pels barris, buscant nois de la vida, rebent denúncies per pedofília.
Poema en forma de rosa és un llibre extens, i segons el meu criteri, massa extens. Hi ha poemes que semblen tractats humanistes. “Jo em moro, i això també em fa mal.” Era un rebel renaixentista, amb moltes inquietuds històriques, socials i ecològiques. El primer poema comença amb una pregunta. No hi ha poesia sense preguntes. És un poema tendre i dur, dedicat a les mares: “Mares vils, pobretes, preocupades perquè els fills coneguin la vilesa.” Un dels millors poemes, precisament, està dedicat a la seva mare. Hi ha contenció, hi ha passió mesurada. Al llarg del llibre es mostra com una persona turmentada, afligida per un buit existencial. “Cada dia el dolor més mortal.” “I, mentrestant, estic sol. Perdut en el passat.”
Entenia el conflicte, el motiu de les cadenes humanes. “Em moriré sense haver conegut el profund sentit de ser home.” La seva lluita resumeix molts conflictes històrics, oberts: “Res no és més terrible que la diferència.” Hi havia poemes que li apareixen durant el rodatge d’una pel·lícula. “Jo sóc una força del Passat.” Aquella era la seva febre creadora. “Penso amb pau en el meu esquelet, en la meva pols, pels mil·lennis.” La seva confessió existencial és el que més destacaria. Acaba el llibre amb un vers demolidor: “La Revolució ja és només un sentiment.” Quin visionari, quin revolucionari.
