RIURE I CANTAR, EN CATALÀ

Golfus de Roma va ser el gran èxit de Stephen Sondheim. És una obra que no té cap pretensió, més que divertir amb un argument prim i uns personatges caricaturitzats. Que l’adaptació de Daniel Anglès i Roger Julià (de Rhum i cia.) els hagi pintat la cara de pallassos (excèntrics, August, contra-August, Carablanca...) no molesta tot i que tampoc hi aporta gaire. En realitat, el pes el carrega Jordi Bosch que triomfa com la seva divertida aparició de Spamalot i la inesperada actuació (per la malaltia d’Anna Lizaran) a La Bête. Al seu costat, es percep una nova generació d’actors al costat d’Ana San Martín (Scaramouche, darrera producció de Mar i Cel) o Eloi Gómez (El despertar de la primavera), al costat d’altres de més habituals com Mercè Martínez, que fa el paper de la mestressa i és la veritable Carablanca del muntatge, i Frank Capdet. Aquests dos actors ja compartien escenari a No són maneres de matar una dona (2004!). En realitat, no són indispensables els pallassos en la dramatúrgia però sí que funciona com a teló de fons, per justificar unes bromes i unes patacades ben sorolloses. I un Oriolo tallant el bacallà de les escenes còmiques.

El veritable mèrit de la peça, al costat d’unes actuacions que afinen i diverteixen (i s’estimen més que ballen), és el treball musical. Perquè els músics surten del fossar i calcen instants d’actors. I els intèrprets demostren habilitats amb trompeta, guitarres, teclats o, com a mínim, percussió. Golfus de Roma es vesteix de circ sota els nassos vermells i els pentinats extrems. Però on en realitat es demostra malabarisme és en el moviment dels músics (alternant tarimes, escena i, sense distreure l’acció principal, i la direcció en 23 fronts oberts de Xavier Mestres).

Celebrem que hi hagi la decisió de portar musicals ambiciosos en català, en un panorama en què els grans espectacles mediàtics arriben en castellà, des de fa pocs anys. Feia un parell de dècades que ningú s’estranyava de musicals de gran format en català, i només per la factoria Dagoll Dagom (Mar i Cel, Scaramouche, Cop de rock, Maremar... ) sinó per altres iniciatives de títols com Estan tocant la nostra cançó, o Germans de sang, per exemple. Aquell projecte ambiciós d’Onyiric va patir una dolorosa caiguda del cavall després de signar un magnífic Fun home. Tampoc van tenir gaire sort amb Rent. Ara, l’aposta de Focus (que ha decidit fer un càsting i assajos de nou en català, quan tenia la producció muntada en castellà) necessita tenir una resposta del públic. Però no només per militància sinó, sobretot, perquè és una veritable festa i es disfruta i entreté tant petits com adults.

Hi ha pel·lícules i hi ha fenòmens de la gran (i petita) pantalla. Efectivament, Pretty woman és d’aquells títols que han generat una gran acceptació i que s’han convertit en un culte al film mateix. Com a pel·li de culte, se n’ha acabat fent la versió musical, emulant fenòmens com les cançons d’Abba (Mamma mia!), el món fosc de Cabaret, o de la sèrie de televisió (Fama). El repte de portar el cinema a l’escenari és que compleixi les mínimes expectatives, sense els recursos de càmera, els salts de plans i l’habilitat de fer moltes localitzacions espectaculars. Billy Elliot va ser un exemple de com fer aquest pas i sortir-ne ben parats la temporada passada. Ara, la producció de Pretty woman atrapa el públic des del minut u, amb unes bones interpretacions, un cos de ball notable i una escenografia imaginativa (però alguns problemes insalvables).

Pretty woman funciona perquè hi ha bona química entre els protagonistes (Cristina Llorente i Roger Berruezo). També perquè el personatge del director de l’hotel creix fins a convertir-lo en una mena d’àngel de la guarda de Nova York (Ruben Yuste) i amb una amiga, que canta i es lamenta vorejant la sobreinterpretació (Erika Bleda). Les peripècies de segon pla (amb uns grums d’hotel amb gags per a cada escena li donen la frescor i l’aire alegre que necessita l’obra). El musical no defrauda perquè sap passar per tots els passatges del film i troba la solució de l’òpera incorporant dues veus líriques enmig del repartiment: a falta de jets privats, veus d’altura.

L’obra té dos elements que no arriben al nivell de satisfacció de la majoria de departaments. L’escenografia és original perquè, com si fos una ceba, van apareixent i desapareixent els sets per viatjar de l’àtic d’hotel de l’executiu a les oficines de treball o, sobretot, restaurants, botigues i llotges d’òpera. Però la seva estructura tapa les accions que succeeixen al fons de l’escena, si no es tenen entrades molt centrades. També sorprèn un utillatge de Srta. Pepis (tauletes camilla amb rodes nyigui nyogui, banyeres amb escuma de cotó fluix...) que contrasta amb la brillantor que vol aparentar. Davant la impossibilitat de portar el mobiliari a l’escena hi ha el recurs de fer-ho veure o, si no s’aconseguix la imatge imaginada (com és el cas) optar per fer-ne una caricatura que estalvia i resol aquella incomoditat de «voler però no poder»

El musical no pretén gaire més que divertir i fer ballar el públic (evidentment, en l’escena final i les salutacions). I ho aconsegueix sobradament. Ara, les cançons són un valor afegit al film que sempre trenca estadístiques a les audiències televisives.

El musical de Ghost agafa el relleu de Pretty woman, El guardaespaldas o Fama (i encara esperem el retorn de Grease, en breu). En el cas de Ghost, calen els efectes especials que són ben limitats a l’escena, sense chroma, talls de gravació o jocs de càmeres. La solució passa per elements físics que es resolen principalment amb jocs de llums, executats a la perfecció. Així és com es fa l’efecte de travessar portes, persones (propietat dels fantasmes) i també l’arribada dels mals esperits per arrossegar els dolentots cap a l’infern i el protagonista cap al cel.

Ghost, de fet, ja va jugar amb un repartiment de luxe (Patrick Swayze, Demi Moore i Whoopi Gooldberg). En la producció estatal van estrenar-la Cristina Llorente i Roger Berruezo. Ara, aquesta parella estan protagonitzant Pretty woman a l’Apolo, mentre que els substitueixen, com a titulars, David Bustamante i Ricky Merino al Tívoli. Del muntatge cal celebrar-ne la veu de la protagonista, l’humor amb què es tracten les germanes espiritistes i un espai escènic que, en consonància amb els efectes especials, juga a variar l’efecte d’unes parets laterals que passen de loft americà (tipus Company) a oficina bancària o galeria d’art i, encara en els laterals apareix el portal del criminal que rep un encàrrec i el departament de policia on fer una denúncia, més aviat surrealista. La coreografia no brilla i les interpretacions (sobretot en la primera part) es limiten a reproduir l’argument amb la màxima velocitat possible, sense cap matís ni construcció de personatge. Sí que hi ha una mica més d’aire (amb la mítica escena del torn de fang), alguna petita complexitat de la trama que, amb el desplegament d’efectes, ajuda a fer-la, si més no, distreta.

Quan en una pel·lícula es destaquen els efectes especials o la fotografia, vol dir que les bases principals grinyolen. A Los miserables la desaparició de Javert és espectacular però no fa ombra a la trama i els personatges d’aquest clàssic de Victor Hugo. Dit això, Ghost compleix la necessitat dels espectadors que vulguin veure l’obra de thriller romàntic adaptada a l’escena, que és el que vol la majoria de la platea que assisteix a aquestes funcions, pel que acaben aplaudint al final.

Mont Plans i Oriol Genís ens conviden a percebre la complexitat d’un projecte escènic perquè arribi a port. Quants cafès a la Laie són necessaris. Quants favors fotocopiats per triar la millor versió i de Les cadires de Ionesco. Al final, són els actors parlant d’ells mateixos, evocant somnis, maleint estigmatitzacions i parlant de mil anècdotes i de camerinos sense lavabo. Tenien clar que en l’espectacle hi havia d’haver música, un punt de frivolitat, i per això hi engalten, es vulgui o no, un breu repertori de cuplets del Paral·lel. Ben bé és com colar-se a l’hora del cafè d’una llar. O recordar com aquella tieta llunyana reia tot emulant el Fumando espero i el Rosor, llum de la meva vida. El que és popular casa amb la intenció poètica i tendra de dos avis que es revisen els mals i els somnis. Tendre i generós. Sense presses.