Una truita de sis ous

El final de l’estiu i l’inici de la tardor han arribat carregats de novetats literàries, tantes, que es fa gairebé impossible per a cap mitjà de comunicació parlar de totes. Per això mirarem de ser pràctics i fer una truita de sis ous, amb una bona base d’ingredients variats. Una truita unificada pel gènere, el criminal, transitat de maneres diverses.

Començarem per quatre obres premiades i n’hi afegirem dues més, de colofó. El fet és que totes sis són ben diferents, cadascuna amb els seus matisos i peculiaritats, i mostren la tendència d’ambientar les obres en espais geogràfics més enllà de l’habitual Barcelona. Només una està ambientada a la capital, una altra en una ciutat sense concretar i les altres quatre en espais rurals. Per tant, més que una truita, potser seria un pastís de truites, amb sis capes. Però deixem-nos de truites i comencem a trencar i deixatar els ous literaris.

Raquel Gámez-Serrano (Barcelona, 1973) va guanyar el 31è premi Ferran Canyameres amb Malabèstia (Pagès Editors). Gámez-Serrano recupera el personatge de Gal·la Antich, protagonista del seu debut, A la seva pell (2016), i també hi fa aparèixer personatges de No diguis res (2018), en aquesta obra que concentra moltes temàtiques de fons social: dones maltractades, precarietat laboral, ocupació de cases a les urbanitzacions (en aquest cas del Maresme), corrupció policial, màfies de l’est, tràfic de marihuana amb denominació d’origen catalana, veïns mobilitzats contra la inseguretat... Tot amb un ritme alt a base de capítols breus, un treball de llengua elaborat (en algun moment pirotècnic), un trenat de temes dens però no caòtic i bons personatges, tot i algunes decisions tècniques, del punt de vista de la protagonista, discutibles.

“Tenia els temes molt clars. Els dos principals, si més no: d’una banda, les ocupacions i els robatoris i de l’altra la violència masclista. Vaig estar vivint en una urbanització molt semblant a les colònies forestals on està ambientada Malabèstia i al meu carrer hi havia cinc cases ocupades. Just al davant hi vivia una Jessi, un Dilan i un bon Perla [tots tres personatges de l’obra]. Va acabar sent una plantació interior de marihuana amb un ball de traficants, patrulles veïnals i cotxes policials amunt i avall. Un dia fins i tot els Mossos ens van prohibir sortir de les cases. Quin espectacle! Només havia de parar l’orella i estar atenta per saber que allò acabaria sent una de les meves històries”, comenta l’autora, que no va haver de furgar gaire per documentar-se.

Comparada amb les obres anteriors de Gámez-Serrano, a Malabèstia es pot notar un estil més segur, més sòlid. Amb tot, assegura que l’estil no és el més important, per a ella. “El que pesa més és el tema. Després penso la manera més adient d’abordar-lo i això afecta no només l’estil, sinó també el subgènere que acabaré triant. En la primera novel·la parlava de presons, on el temps s’atura i es crea un cert estaticisme, així que vaig pensar que el ritme del thriller el podria compensar. En la segona volia parlar dels referents educatius familiars, un tema íntim i domèstic, de manera que vaig optar pel suspens perquè, amb un ritme inicial més pausat, em permetia endinsar-me en la psicologia dels protagonistes. Tots parlarien com la classe mitjana. A Malabèstia molts protagonistes són policies, però passen pel sedàs de la mirada crítica de Gal·la Antich, que a més és educadora social. Per tant, l’havia d’escriure en primera persona, amb un to despreocupat i un vocabulari d’una noia de vint-i-tants anys. I si havia de ser policíaca, havia de ser negra, amb crítica social, que és el que més m’interessa.”

Mariló Àlvarez (Picassent, 1987) i Pere Figueras van rebre ex aequo el 9è premi memorial Agustí Vehí–Vila de Tiana per Suïcidis S.A. i Fets caldo, respectivament, tots dos publicats per Crims.cat /Alrevés.

A Suïcidis S.A., Àlvarez ofereix una barreja de thriller amb ciència-ficció distòpica, perquè ens planteja una societat en què no només hi ha eutanàsia, fins i tot hi ha suïcidis assistits i controlats pel govern i les farmacèutiques. Pel que fa al gènere, l’autora té un matís important a dir: “Diuen que, sovint, la ciència-ficció es limita a perllongar el nostre present en un futur distòpic llunyà. Per això, autores com Ursula K. Le Guin insistien a dir que la ciència-ficció parla del present, no del futur, i hi estic completament d’acord.”

“Tot i el to distòpic, a Suïcidis S.A. vull reflectir el present de la nostra societat. El suïcidi, l’eutanàsia, la mort assistida..., són problemàtiques actuals que, com a societat, encara no hem après a abordar. De fet, m’agrada pensar en la novel·la com en una tímida ucronia, ja que planteja un futur alternatiu arran de la pandèmia de Covid-19. Al cap i a la fi, la quarantena va agreujar els problemes de salut mental de bona part de la població. I si s’hagués optat per crear centres d’assistència al suïcidi per pal·liar la situació?”

“El missatge de la novel·la, però, se centra més a plantejar que som a temps d’evitar un futur tan negre com el que s’hi mostra. Quin paper volem que tingui la nostra salut mental? Quins mecanismes pensem habilitar per ajudar aquelles persones que necessiten tractament? Quan deixarem d’estigmatitzar les malalties mentals?”, concreta Àlvarez.

Suïcidis S.A. va començar com un guió de cinema per a un curs de guió que Mariló Àlvarez va fer fa un parell d’anys. “En aquella època, la història tenia més cinisme del que ha acabat tenint la novel·la i, tot i que els personatges principals sempre van ser dues germanes, vaig modificar tot allò que orbitava al seu voltant mil i una vegades.” “El més curiós és que vaig engegar el relat abans de la quarantena... i llavors em vaig estancar. No sabia com continuar. A mesura que van anar passant els mesos, però, vaig veure que tenia entre mans una història molt més actual del que havia pensat en un principi. Vincular la novel·la a tot el que havíem viscut a escala mundial em va permetre trobar les autèntiques veus de la Queralt i la Lídia, i les seves vides van convertir-se en una ucronia que reflectia la nostra societat. A partir d’aquí, ho vaig veure tot molt més clar i les trames del Col·lectiu Stop Suïcidis i dels Centres d’Assistència al Suïcidi van prendre forma”, conclou. 

A Fets caldo, Pere Figueras (Terrassa, 1963) serveix el que podria ser el millor primer plat per a aquesta truita, si es té un bon estómac. L’obra és una comèdia pràcticament coral ambientada en un poble i amb un protagonista amb problemes mentals (sobretot si no es pren la medicació) que fa classes d’història de l’art a l’institut local i cobreix el torn de nit en una fàbrica de brou industrial. Molt d’humor, bon ritme, molts morts, escenes delirants, personatges potents (d’odiosos i d’entranyables) i una iguana de nom Corcuera. Dir que és una obra amb molt de suc és un recurs fàcil, però podem assegurar que adient.

“La primera imatge que em va venir al cap va ser la d’un maltractador que vaig conèixer. Era un paio tan repugnant que mereixia un correctiu, encara que només fos de paper. Llavors vaig encetar una novel·la en què els maltractadors, els malfactors, els aprofitats, els cínics, del gènere que sigui, fossin castigats amb tota cruesa. Suposo que té a veure amb allò tan vell que escriure t’ajuda a treure’t els dimonis de dins. Aquest dimoni concret ha trobat la mort a Fets caldo”, exposa amb orgull Figueras.

Hi ha, com a mínim, dues maneres d’afrontar un text: amb tot previst, documentat i meditat abans de començar la redacció o anar seguint la inspiració del moment i resolent els dubtes i problemes a mesura que apareixen, a més de tota la trama de grisos entre tots dos extrems. Figueras és dels segons. “No tenia un esquema, ni una escaleta, ni res semblant. Els personatges i les situacions anaven materialitzant-se quan la situació els cridava. Si, per exemple, em calia un investigador privat, el presentava, el dotava de personalitat pròpia i li donava un paper en l’acció, interactuant amb la resta de personatges. Sí que vaig haver d’ordenar i reordenar cent vegades les escenes. Són servituds i, alhora, avantatges d’escriure anàrquicament.”

Una de les característiques de l’obra és l’abundant joc de referents culturals de tot gruix. “Fets caldo beu de moltes fonts i de cap. Amb gairebé seixanta anys d’edat, tants oficis, tants llibres llegits, tant de món viatjat, tantes interaccions humanes, tantes experiències acumulades i l’agilitat que et dona haver estat copy publicitari durant anys, no et costa trobar recursos per a cada cosa que et demana l’obra, siguin literaris, reals, viscuts o imaginats. Va ser un part sense dolor. De fet, el bagatge literari, en aquesta obra concreta, és relativament irrellevant”, admet.

“L’humor, la ironia, la sàtira, són la meva forma d’expressió. No sabria escriure d’altra manera. Soc dels que creuen que és molt més punyent descriure, per exemple, una execució des de la conya que des d’un angle seriós i psicològic. La ironia, a més, fa més àcida la crítica social i també t’exigeix un plus de creativitat que a mi, personalment, em resulta molt estimulant. Per a sorpresa meva, he trobat que els lectors ho agraeixen molt. Algú em va dir: «Passava de fer bots d’esglai a pixar-me de riure.» Són d’aquelles crítiques que et fan realment feliç.”

Aniol Florensa (Vilassar de Dalt, 1987) va guanyar el 3r premi Vilassar de Noir amb Lladrucs a les estrelles (Llibres del Delicte). A l’obra, també ambientada en un poble del Maresme, l’autor ens fa saltar del 1999 al 2019. Anades i vingudes. El 1999, a Sant Tòfol (on els primogènits s’han de dir així), hi va haver quatre assassinats atribuïts a un jove amb ànsies de fugir del poble i amb esperit emprenedor. El 2019, un altre jove que vol ser escriptor, mira de tirar endavant l’encàrrec d’investigar què va passar. I el que va passar és com un ral·li ple de revolts i cops de volant en què, com mana el tòpic, res és el que sembla. Tot amb bones dosis d’humor, cosa que Florensa domina com a guionista de programes de televisió. “L’humor és el vehicle que utilitzo des que tinc ús de raó per comunicar-me, transmetre idees o riure’m de les tragèdies alienes i personals. Això no vol dir que sigui una persona sarcàstica o irònica i estigui constantment fent conya. Seria insuportable! Ben emprat, i en el moment idoni, l’humor és un gran transmissor, amenitza els temes més enrevessats, espessos o tristos. Quan el vaig barrejar amb el gènere negre i el suspens, vaig descobrir que aquell tipus d’humor concret esdevenia un gènere nou, l’humor noir, per dir-ho d’alguna manera, i apropa els personatges als lectors”, opina Florensa.

“Vaig escriure Lladrucs a les estrelles amb dos objectius. En primer lloc, criticar amb ironia i mala llet aquest tarannà hermètic que tenen la majoria de pobles. La rancúnia, la negació del progrés o el caràcter sectari són elements inherents en molts pobles i configuren els seus habitants, les seves accions i la seva rutina.En la novel·la vaig voler crear una atmosfera sufocant i amenaçadora jugant amb un Sant Tòfol que parodiés aquestes viles més tradicionals i tancades. I també volia reconciliar-me personalment amb el meu poble, Vilassar de Dalt. De jove creia que l’apatia i el desconcert de la rutina que vivia eren culpa del poble o dels seus habitants, que m’empenyien a ser-ne partícip. Amb els anys, i a mesura que anava fent-me gran i madurant, vaig descobrir que no és el lloc físic on vivim el que ens empresona, sinó que som cadascú de nosaltres qui, per falta d’atreviment, no gosem sortir de la zona de confort, trencar amb tot i mirar de modificar la nostra rutina. Ho vaig entendre quan vaig marxar del poble, a qui culpava de la meva dissort. Amb Lladrucs a les estrelles intento fer les paus de manera metafòrica amb el poble.”

L’estructura tan clarament partida no és gratuïta. “Que la novel·la es desenvolupi a cavall del 1999 i el 2019 respon a la necessitat que tenia de mostrar dues cares del mateix poble. Sant Tòfol és un personatge més de la novel·la i com a tal té llums i ombres i porta posada una màscara. Fotografiar el poble en dos temps diferents em permetia mostrar la realitat i la façana a mesura que es va desgranant la història d’en Ricky i d’en Narcís. Els personatges secundaris que apareixen a la novel·la, ajuden a teixir el teló rere el qual s’amaguen els secrets de Sant Tòfol.”

Però si algú ha dut fins a les últimes conseqüències la divisió de papers amb una estructura dual són Salvador Macip (Blanes, 1970) i Àngels Bassas (Figueres, 1971), que després de l’experiència d’escriure a quatre mans l’àlbum infantil La maleta de la memòria, s’han atrevit amb una novel·la per a adults i el resultat és Doble vida (Columna).

La novel·la ha exigit una curosa edició perquè és realment reversible, es pot començar a llegir per una o altra banda, perquè tots els detalls mantenen la dualitat, la simetria. Narra la història de dos metges que es coneixen des de la universitat, on un dia es van besar i res més. Ell viu a Marsella i té una vida de triomfador com a cirurgià plàstic, amb una dona (filla del propietari de la clínica on ell treballa) i dos fills. Ella, que treballa a la Seguretat Social, no ha aconseguit parella fixa perquè té un fill amb síndrome d’Asperger. El retrobament en un sopar d’antics alumnes encén la metxa de la passió pendent.

Mitja novel·la és la narració d’ell, l’altra mitja, la d’ella. El final, si el lector no és gaire perspicaç, només queda clar en llegir totes dues versions, i aquesta és una de les claus de l’obra. Macip ha escrit la part de l’home i comenta el perquè de l’estructura. “Perquè es veiés millor que són dues novel·les independents que encaixen per formar una sola història, i per donar llibertat al lector per començar pel punt de vista que preferissin. El principi i el final el teníem clar abans fins i tot de definir els personatges o saber quin seria el seu viatge. I això va definir també el format.”

Tot i que Macip és metge i viu a l’estranger, assegura que no té res d’autobiogràfic, però sí que el projecte va començar amb una mica d’atzar. “L’Àngels i jo ens vam conèixer en una festa de Sant Jordi i això ens va portar a treballar plegats en un llibre infantil, a proposta d’ella. Com que ens vam entendre bé, vaig pensar que era la persona adequada per fer aquest projecte que jo tenia: explicar una història d’amor des de dos punts de vista. Havia llegit els seus llibres per a adults i el seu estil encaixava molt bé en la idea”, detalla.

El tàndem pot continuar, si més no pel que explica Àngels Bassas. “Em sento molt còmode escrivint amb el Salvador perquè tots dos som molt treballadors, resolutius i intentem ser molt honestos escrivint. És a dir, que sabem aparcar l’ego de cadascú per créixer, aprendre i fer un bon producte per damunt de tot. En aquest sentit, ens comuniquem i recolzem permanentment, amb una capacitat de treball i entrega immensos.”

“Vam començar a escriure Doble vida fa tres anys, després d’una reunió en què vam marcar les directrius de la novel·la i vam fer un esquema del que havia de passar en cada capítol. Vaig arrencar jo amb els cinc primers capítols. Després de llegir-los, ell va escriure els seus deu primers. Amb aquest sistema, quedava equilibrat que una vegada fos l’un i una vegada fos l’altra qui estirés el carro, com una cursa de relleus”, afirma l’actriu.

“Els lectors ens estan dient que els està encantant. I no només pel ganxo de la història, una mena de thriller psicològic, molt potent, sinó també per la diversió del llibre com a objecte curiós per aquesta duplicitat tant en l’edició com en la història. Ens fascinava submergir-nos en l’ànima de dues personalitats molt diferents i arribar a racons insospitats del comportament humà. L’amor obsessiu en les relacions, els sentiments i la sexualitat més enllà dels quaranta anys... Volíem escriure sobre la part fosca que un ésser humà pot desenvolupar i també riure’ns del pas del temps... I jo tenia moltes ganes d’escriure sobre una mena d’antiheroïna silenciosa, una dona que sembla i es creu feble, però que descobreix que en realitat pot ser molt forta.”

Jordi Corbera Bachs (Badalona, 1982) ha debutat amb Butsènit d’Urgell. Un thriller rural (Calambur / Xandri). Un debut més que prometedor i ambiciós, el de Corbera, amb un thriller rural, com bé anuncia el subtítol, d’una potència molt lloable. L’obra ens mostra l’ambient asfixiant en un poblet on dos germans es barallen per les terres i les volen aconseguir pels mitjans que calgui. Fins i tot matant-se entre ells. Això, amanit per la presència d’un jove misteriós que busca un retir al camp en l’allotjament que duen una família amb problemes econòmics. Unes morts violentes, guàrdies civils, caçadors, periodistes, alguns vilatans i una femme fatale antològica, mare d’un monstre, donen continuïtat a una història de venjança. Li resta punts una edició una mica deficient en tota mena d’aspectes formals i alguns errors de punt de vista que hauria estat bé evitar per no enganyar el lector.

Tot és fictici, però el poble és ben real, afirma Corbera. “Per sort per als habitants de Butsènit, res del que hi narro no ha passat mai, o almenys que jo sàpiga. El que sí que és real són els escenaris on transcorre la trama. Vaig triar la natura que envolta el poble de Butsènit d’Urgell perquè quan jo era petit hi vaig passar molt de temps i vaig aprendre a estimar-la. El meu pare era caçador i va caçar allà durant molts anys. Dormíem en una masia aïllada del poble, com les que surten a la novel·la: sense llum, sense aigua ni telèfon, això el 1994. M’encantava anar-hi, estar en contacte amb la natura, la llar de foc, passejar de nit amb les llanternes, el cel nocturn, meravellós... Alhora, però, i això ho he sabut quan m’he fet gran, també passava una mica de por. Acostumat a la ciutat, m’adonava de com d’aïllats estàvem en aquella remota masia i de tant en tant un pensament em rondava pel cap: “Si algú ens volgués fer mal, ho tindria molt fàcil.”

Totes aquelles pors són les que ha intentat aprofitar per ambientar la història i carregar-la de sensació d’inseguretat, de desassossec. “L’ambientació és un dels factors imprescindibles en la novel·la, de fet, abans de tenir la història, ja tenia clar que volia escriure-la allà”, afirma l’autor.

“Aquesta és la meva primera novel·la publicada, però en realitat n’havia escrit dues més, abans, amb què vaig anar aprenent la importància de la preparació. El primer esborrany de la novel·la el vaig escriure en 45 dies, però hi havia una feina prèvia imprescindible de crear i anar refent escaletes de l’argument durant mesos. Tenia molt clar que volia escriure una novel·la com les que a mi m’agraden: que enganxés, amb girs argumentals i un final on tot lligui. Aquest és el procés més màgic que he descobert escrivint: tens una idea i va fermentant, el cervell no para de treballar en segon pla i quan menys t’ho esperes et ve una idea brillant que ho trastoca tot. Un procés creatiu durant el qual em vaig enviar desenes d’àudios de WhatsApp perquè no se m’escapessin les idees”, confessa aquest químic de formació.

“Un cop tinc l’escaleta clara i amb les diferents escenes definides, per mi escriure és un procés malaltís en què haig de treure tot el que porto dins. Ho visc amb un punt d’ànsia. Escriuria tot el dia, sense parar. Em llevava de matinada a escriure amb una energia brutal. He arribat a demanar dies de festa a la feina per escriure deu hores seguides.”

“La meva fase d’escriptura és ràpida, però tot el procés fins a tenir un esborrany decent ja no ho és tant”, assegura Corbera. A més, la intensitat creativa, febril, obliga a una revisió posterior acurada “per corregir errors i polir l’estil”. “No tinc influències literàries molt marcades, m’agrada llegir de tot. De jovenet havia llegit molt Agatha Christie i P.D. James, però també gaudeixo molt amb Houllebecq i Eva Baltasar. Ara bé, a Butsènit hi ha una sèrie d’obres que m’han influït decisivament: Twin Peaks, Tor, tretze cases i tres morts, Funny games, Els ponts de Madison, Nissaga de poder, Arrels produndes... Una mescla de gèneres una mica estranya, segons per a qui, però que m’ha funcionat, de true crime a western, passant pel terror i la literatura romàntica.”