Una truita de sis ous

El final de l’estiu i l’inici de la tar­dor han arri­bat car­re­gats de nove­tats literàries, tan­tes, que es fa gai­rebé impos­si­ble per a cap mitjà de comu­ni­cació par­lar de totes. Per això mira­rem de ser pràctics i fer una truita de sis ous, amb una bona base d’ingre­di­ents vari­ats. Una truita uni­fi­cada pel gènere, el cri­mi­nal, tran­si­tat de mane­res diver­ses.

Començarem per qua­tre obres pre­mi­a­des i n’hi afe­gi­rem dues més, de colofó. El fet és que totes sis són ben dife­rents, cadas­cuna amb els seus mati­sos i pecu­li­a­ri­tats, i mos­tren la tendència d’ambi­en­tar les obres en espais geogràfics més enllà de l’habi­tual Bar­ce­lona. Només una està ambi­en­tada a la capi­tal, una altra en una ciu­tat sense con­cre­tar i les altres qua­tre en espais rurals. Per tant, més que una truita, pot­ser seria un pastís de trui­tes, amb sis capes. Però dei­xem-nos de trui­tes i comen­cem a tren­car i dei­xa­tar els ous lite­ra­ris.

Raquel Gámez-Ser­rano (Bar­ce­lona, 1973) va gua­nyar el 31è premi Fer­ran Canya­me­res amb Malabèstia (Pagès Edi­tors). Gámez-Ser­rano recu­pera el per­so­natge de Gal·la Antich, pro­ta­go­nista del seu debut, A la seva pell (2016), i també hi fa aparèixer per­so­nat­ges de No diguis res (2018), en aquesta obra que con­cen­tra mol­tes temàtiques de fons social: dones mal­trac­ta­des, pre­ca­ri­e­tat labo­ral, ocu­pació de cases a les urba­nit­za­ci­ons (en aquest cas del Maresme), cor­rupció poli­cial, màfies de l’est, tràfic de mari­hu­ana amb deno­mi­nació d’ori­gen cata­lana, veïns mobi­lit­zats con­tra la inse­gu­re­tat... Tot amb un ritme alt a base de capítols breus, un tre­ball de llen­gua ela­bo­rat (en algun moment pirotècnic), un tre­nat de temes dens però no caòtic i bons per­so­nat­ges, tot i algu­nes deci­si­ons tècni­ques, del punt de vista de la pro­ta­go­nista, dis­cu­ti­bles.

“Tenia els temes molt clars. Els dos prin­ci­pals, si més no: d’una banda, les ocu­pa­ci­ons i els roba­to­ris i de l’altra la violència mas­clista. Vaig estar vivint en una urba­nit­zació molt sem­blant a les colònies fores­tals on està ambi­en­tada Malabèstia i al meu car­rer hi havia cinc cases ocu­pa­des. Just al davant hi vivia una Jessi, un Dilan i un bon Perla [tots tres per­so­nat­ges de l’obra]. Va aca­bar sent una plan­tació inte­rior de mari­hu­ana amb un ball de tra­fi­cants, patru­lles veïnals i cot­xes poli­ci­als amunt i avall. Un dia fins i tot els Mos­sos ens van pro­hi­bir sor­tir de les cases. Quin espec­ta­cle! Només havia de parar l’ore­lla i estar atenta per saber que allò aca­ba­ria sent una de les meves històries”, comenta l’autora, que no va haver de fur­gar gaire per docu­men­tar-se.

Com­pa­rada amb les obres ante­ri­ors de Gámez-Ser­rano, a Malabèstia es pot notar un estil més segur, més sòlid. Amb tot, asse­gura que l’estil no és el més impor­tant, per a ella. “El que pesa més és el tema. Després penso la manera més adi­ent d’abor­dar-lo i això afecta no només l’estil, sinó també el subgènere que aca­baré tri­ant. En la pri­mera novel·la par­lava de pre­sons, on el temps s’atura i es crea un cert esta­ti­cisme, així que vaig pen­sar que el ritme del thri­ller el podria com­pen­sar. En la segona volia par­lar dels refe­rents edu­ca­tius fami­li­ars, un tema íntim i domèstic, de manera que vaig optar pel sus­pens perquè, amb un ritme ini­cial més pau­sat, em per­me­tia endin­sar-me en la psi­co­lo­gia dels pro­ta­go­nis­tes. Tots par­la­rien com la classe mit­jana. A Malabèstia molts pro­ta­go­nis­tes són poli­cies, però pas­sen pel sedàs de la mirada crítica de Gal·la Antich, que a més és edu­ca­dora social. Per tant, l’havia d’escriure en pri­mera per­sona, amb un to des­pre­o­cu­pat i un voca­bu­lari d’una noia de vint-i-tants anys. I si havia de ser policíaca, havia de ser negra, amb crítica social, que és el que més m’interessa.”

Mariló Àlva­rez (Picas­sent, 1987) i Pere Figue­ras van rebre ex aequo el 9è premi memo­rial Agustí Vehí–Vila de Tiana per Suïcidis S.A. i Fets caldo, res­pec­ti­va­ment, tots dos publi­cats per Crims.​cat /Alrevés.

A Suïcidis S.A., Àlva­rez ofe­reix una bar­reja de thri­ller amb ciència-ficció distòpica, perquè ens plan­teja una soci­e­tat en què no només hi ha eutanàsia, fins i tot hi ha suïcidis assis­tits i con­tro­lats pel govern i les far­macèuti­ques. Pel que fa al gènere, l’autora té un matís impor­tant a dir: “Diuen que, sovint, la ciència-ficció es limita a per­llon­gar el nos­tre pre­sent en un futur distòpic llunyà. Per això, auto­res com Ursula K. Le Guin insis­tien a dir que la ciència-ficció parla del pre­sent, no del futur, i hi estic com­ple­ta­ment d’acord.”

“Tot i el to distòpic, a Suïcidis S.A. vull reflec­tir el pre­sent de la nos­tra soci­e­tat. El suïcidi, l’eutanàsia, la mort assis­tida..., són pro­blemàtiques actu­als que, com a soci­e­tat, encara no hem après a abor­dar. De fet, m’agrada pen­sar en la novel·la com en una tímida ucro­nia, ja que plan­teja un futur alter­na­tiu arran de la pandèmia de Covid-19. Al cap i a la fi, la qua­ran­tena va agreu­jar els pro­ble­mes de salut men­tal de bona part de la població. I si s’hagués optat per crear cen­tres d’assistència al suïcidi per pal·liar la situ­ació?”

“El mis­satge de la novel·la, però, se cen­tra més a plan­te­jar que som a temps d’evi­tar un futur tan negre com el que s’hi mos­tra. Quin paper volem que tin­gui la nos­tra salut men­tal? Quins meca­nis­mes pen­sem habi­li­tar per aju­dar aque­lles per­so­nes que neces­si­ten trac­ta­ment? Quan dei­xa­rem d’estig­ma­tit­zar les malal­ties men­tals?”, con­creta Àlva­rez.

Suïcidis S.A. va començar com un guió de cinema per a un curs de guió que Mariló Àlva­rez va fer fa un parell d’anys. “En aque­lla època, la història tenia més cinisme del que ha aca­bat tenint la novel·la i, tot i que els per­so­nat­ges prin­ci­pals sem­pre van ser dues ger­ma­nes, vaig modi­fi­car tot allò que orbi­tava al seu vol­tant mil i una vega­des.” “El més curiós és que vaig enge­gar el relat abans de la qua­ran­tena... i lla­vors em vaig estan­car. No sabia com con­ti­nuar. A mesura que van anar pas­sant els mesos, però, vaig veure que tenia entre mans una història molt més actual del que havia pen­sat en un prin­cipi. Vin­cu­lar la novel·la a tot el que havíem vis­cut a escala mun­dial em va per­me­tre tro­bar les autènti­ques veus de la Que­ralt i la Lídia, i les seves vides van con­ver­tir-se en una ucro­nia que reflec­tia la nos­tra soci­e­tat. A par­tir d’aquí, ho vaig veure tot molt més clar i les tra­mes del Col·lec­tiu Stop Suïcidis i dels Cen­tres d’Assistència al Suïcidi van pren­dre forma”, con­clou. 

A Fets caldo, Pere Figue­ras (Ter­rassa, 1963) ser­veix el que podria ser el millor pri­mer plat per a aquesta truita, si es té un bon estómac. L’obra és una comèdia pràcti­ca­ment coral ambi­en­tada en un poble i amb un pro­ta­go­nista amb pro­ble­mes men­tals (sobre­tot si no es pren la medi­cació) que fa clas­ses d’història de l’art a l’ins­ti­tut local i cobreix el torn de nit en una fàbrica de brou indus­trial. Molt d’humor, bon ritme, molts morts, esce­nes deli­rants, per­so­nat­ges potents (d’odi­o­sos i d’entra­nya­bles) i una iguana de nom Cor­cu­era. Dir que és una obra amb molt de suc és un recurs fàcil, però podem asse­gu­rar que adi­ent.

“La pri­mera imatge que em va venir al cap va ser la d’un mal­trac­ta­dor que vaig conèixer. Era un paio tan repug­nant que merei­xia un cor­rec­tiu, encara que només fos de paper. Lla­vors vaig ence­tar una novel·la en què els mal­trac­ta­dors, els mal­fac­tors, els apro­fi­tats, els cínics, del gènere que sigui, fos­sin cas­ti­gats amb tota cru­esa. Suposo que té a veure amb allò tan vell que escriure t’ajuda a treure’t els dimo­nis de dins. Aquest dimoni con­cret ha tro­bat la mort a Fets caldo”, exposa amb orgull Figue­ras.

Hi ha, com a mínim, dues mane­res d’afron­tar un text: amb tot pre­vist, docu­men­tat i medi­tat abans de començar la redacció o anar seguint la ins­pi­ració del moment i reso­lent els dub­tes i pro­ble­mes a mesura que apa­rei­xen, a més de tota la trama de gri­sos entre tots dos extrems. Figue­ras és dels segons. “No tenia un esquema, ni una esca­leta, ni res sem­blant. Els per­so­nat­ges i les situ­a­ci­ons ana­ven mate­ri­a­lit­zant-se quan la situ­ació els cri­dava. Si, per exem­ple, em calia un inves­ti­ga­dor pri­vat, el pre­sen­tava, el dotava de per­so­na­li­tat pròpia i li donava un paper en l’acció, interac­tu­ant amb la resta de per­so­nat­ges. Sí que vaig haver d’orde­nar i reor­de­nar cent vega­des les esce­nes. Són ser­vi­tuds i, alhora, avan­tat­ges d’escriure anàrqui­ca­ment.”

Una de les carac­terísti­ques de l’obra és l’abun­dant joc de refe­rents cul­tu­rals de tot gruix. “Fets caldo beu de mol­tes fonts i de cap. Amb gai­rebé sei­xanta anys d’edat, tants ofi­cis, tants lli­bres lle­gits, tant de món viat­jat, tan­tes interac­ci­ons huma­nes, tan­tes experiències acu­mu­la­des i l’agi­li­tat que et dona haver estat copy publi­ci­tari durant anys, no et costa tro­bar recur­sos per a cada cosa que et demana l’obra, siguin lite­ra­ris, reals, vis­cuts o ima­gi­nats. Va ser un part sense dolor. De fet, el bagatge lite­rari, en aquesta obra con­creta, és rela­ti­va­ment irre­lle­vant”, admet.

“L’humor, la iro­nia, la sàtira, són la meva forma d’expressió. No sabria escriure d’altra manera. Soc dels que cre­uen que és molt més punyent des­criure, per exem­ple, una exe­cució des de la conya que des d’un angle seriós i psi­cològic. La iro­nia, a més, fa més àcida la crítica social i també t’exi­geix un plus de cre­a­ti­vi­tat que a mi, per­so­nal­ment, em resulta molt esti­mu­lant. Per a sor­presa meva, he tro­bat que els lec­tors ho agra­ei­xen molt. Algú em va dir: «Pas­sava de fer bots d’esglai a pixar-me de riure.» Són d’aque­lles crítiques que et fan real­ment feliç.”

Aniol Flo­rensa (Vilas­sar de Dalt, 1987) va gua­nyar el 3r premi Vilas­sar de Noir amb Lla­drucs a les estre­lles (Lli­bres del Delicte). A l’obra, també ambi­en­tada en un poble del Maresme, l’autor ens fa sal­tar del 1999 al 2019. Ana­des i vin­gu­des. El 1999, a Sant Tòfol (on els pri­mogènits s’han de dir així), hi va haver qua­tre assas­si­nats atribuïts a un jove amb ànsies de fugir del poble i amb espe­rit empre­ne­dor. El 2019, un altre jove que vol ser escrip­tor, mira de tirar enda­vant l’encàrrec d’inves­ti­gar què va pas­sar. I el que va pas­sar és com un ral·li ple de revolts i cops de volant en què, com mana el tòpic, res és el que sem­bla. Tot amb bones dosis d’humor, cosa que Flo­rensa domina com a guio­nista de pro­gra­mes de tele­visió. “L’humor és el vehi­cle que uti­litzo des que tinc ús de raó per comu­ni­car-me, trans­me­tre idees o riure’m de les tragèdies ali­e­nes i per­so­nals. Això no vol dir que sigui una per­sona sarcàstica o irònica i esti­gui cons­tant­ment fent conya. Seria insu­por­ta­ble! Ben emprat, i en el moment idoni, l’humor és un gran trans­mis­sor, ame­nitza els temes més enre­ves­sats, espes­sos o tris­tos. Quan el vaig bar­re­jar amb el gènere negre i el sus­pens, vaig des­co­brir que aquell tipus d’humor con­cret esde­ve­nia un gènere nou, l’humor noir, per dir-ho d’alguna manera, i apropa els per­so­nat­ges als lec­tors”, opina Flo­rensa.

“Vaig escriure Lla­drucs a les estre­lles amb dos objec­tius. En pri­mer lloc, cri­ti­car amb iro­nia i mala llet aquest tarannà hermètic que tenen la majo­ria de pobles. La rancúnia, la negació del progrés o el caràcter sec­tari són ele­ments inhe­rents en molts pobles i con­fi­gu­ren els seus habi­tants, les seves acci­ons i la seva rutina.En la novel·la vaig voler crear una atmos­fera sufo­cant i amenaçadora jugant amb un Sant Tòfol que parodiés aques­tes viles més tra­di­ci­o­nals i tan­ca­des. I també volia recon­ci­liar-me per­so­nal­ment amb el meu poble, Vilas­sar de Dalt. De jove creia que l’apa­tia i el des­con­cert de la rutina que vivia eren culpa del poble o dels seus habi­tants, que m’empe­nyien a ser-ne partícip. Amb els anys, i a mesura que anava fent-me gran i madu­rant, vaig des­co­brir que no és el lloc físic on vivim el que ens empre­sona, sinó que som cadascú de nosal­tres qui, per falta d’atre­vi­ment, no gosem sor­tir de la zona de con­fort, tren­car amb tot i mirar de modi­fi­car la nos­tra rutina. Ho vaig enten­dre quan vaig mar­xar del poble, a qui cul­pava de la meva dis­sort. Amb Lla­drucs a les estre­lles intento fer les paus de manera metafòrica amb el poble.”

L’estruc­tura tan clara­ment par­tida no és gratuïta. “Que la novel·la es desen­vo­lupi a cavall del 1999 i el 2019 res­pon a la neces­si­tat que tenia de mos­trar dues cares del mateix poble. Sant Tòfol és un per­so­natge més de la novel·la i com a tal té llums i ombres i porta posada una màscara. Foto­gra­fiar el poble en dos temps dife­rents em per­me­tia mos­trar la rea­li­tat i la façana a mesura que es va des­gra­nant la història d’en Ricky i d’en Narcís. Els per­so­nat­ges secun­da­ris que apa­rei­xen a la novel·la, aju­den a tei­xir el teló rere el qual s’ama­guen els secrets de Sant Tòfol.”

Però si algú ha dut fins a les últi­mes con­seqüències la divisió de papers amb una estruc­tura dual són Sal­va­dor Macip (Bla­nes, 1970) i Àngels Bas­sas (Figue­res, 1971), que després de l’experiència d’escriure a qua­tre mans l’àlbum infan­til La maleta de la memòria, s’han atre­vit amb una novel·la per a adults i el resul­tat és Doble vida (Columna).

La novel·la ha exi­git una curosa edició perquè és real­ment rever­si­ble, es pot començar a lle­gir per una o altra banda, perquè tots els detalls man­te­nen la dua­li­tat, la sime­tria. Narra la història de dos met­ges que es conei­xen des de la uni­ver­si­tat, on un dia es van besar i res més. Ell viu a Mar­se­lla i té una vida de tri­om­fa­dor com a cirurgià plàstic, amb una dona (filla del pro­pi­e­tari de la clínica on ell tre­ba­lla) i dos fills. Ella, que tre­ba­lla a la Segu­re­tat Social, no ha acon­se­guit pare­lla fixa perquè té un fill amb síndrome d’Asper­ger. El retro­ba­ment en un sopar d’antics alum­nes encén la metxa de la passió pen­dent.

Mitja novel·la és la nar­ració d’ell, l’altra mitja, la d’ella. El final, si el lec­tor no és gaire pers­picaç, només queda clar en lle­gir totes dues ver­si­ons, i aquesta és una de les claus de l’obra. Macip ha escrit la part de l’home i comenta el perquè de l’estruc­tura. “Perquè es veiés millor que són dues novel·les inde­pen­dents que encai­xen per for­mar una sola història, i per donar lli­ber­tat al lec­tor per començar pel punt de vista que pre­fe­ris­sin. El prin­cipi i el final el teníem clar abans fins i tot de defi­nir els per­so­nat­ges o saber quin seria el seu viatge. I això va defi­nir també el for­mat.”

Tot i que Macip és metge i viu a l’estran­ger, asse­gura que no té res d’auto­bi­ogràfic, però sí que el pro­jecte va començar amb una mica d’atzar. “L’Àngels i jo ens vam conèixer en una festa de Sant Jordi i això ens va por­tar a tre­ba­llar ple­gats en un lli­bre infan­til, a pro­posta d’ella. Com que ens vam enten­dre bé, vaig pen­sar que era la per­sona ade­quada per fer aquest pro­jecte que jo tenia: expli­car una història d’amor des de dos punts de vista. Havia lle­git els seus lli­bres per a adults i el seu estil encai­xava molt bé en la idea”, deta­lla.

El tàndem pot con­ti­nuar, si més no pel que explica Àngels Bas­sas. “Em sento molt còmode escri­vint amb el Sal­va­dor perquè tots dos som molt tre­ba­lla­dors, reso­lu­tius i inten­tem ser molt hones­tos escri­vint. És a dir, que sabem apar­car l’ego de cadascú per créixer, apren­dre i fer un bon pro­ducte per damunt de tot. En aquest sen­tit, ens comu­ni­quem i recol­zem per­ma­nent­ment, amb una capa­ci­tat de tre­ball i entrega immen­sos.”

“Vam començar a escriure Doble vida fa tres anys, després d’una reunió en què vam mar­car les direc­trius de la novel·la i vam fer un esquema del que havia de pas­sar en cada capítol. Vaig arren­car jo amb els cinc pri­mers capítols. Després de lle­gir-los, ell va escriure els seus deu pri­mers. Amb aquest sis­tema, que­dava equi­li­brat que una vegada fos l’un i una vegada fos l’altra qui estirés el carro, com una cursa de relleus”, afirma l’actriu.

“Els lec­tors ens estan dient que els està encan­tant. I no només pel ganxo de la història, una mena de thri­ller psi­cològic, molt potent, sinó també per la diversió del lli­bre com a objecte curiós per aquesta dupli­ci­tat tant en l’edició com en la història. Ens fas­ci­nava sub­mer­gir-nos en l’ànima de dues per­so­na­li­tats molt dife­rents i arri­bar a racons insos­pi­tats del com­por­ta­ment humà. L’amor obses­siu en les rela­ci­ons, els sen­ti­ments i la sexu­a­li­tat més enllà dels qua­ranta anys... Volíem escriure sobre la part fosca que un ésser humà pot desen­vo­lu­par i també riure’ns del pas del temps... I jo tenia mol­tes ganes d’escriure sobre una mena d’anti­heroïna silen­ci­osa, una dona que sem­bla i es creu feble, però que des­co­breix que en rea­li­tat pot ser molt forta.”

Jordi Cor­bera Bachs (Bada­lona, 1982) ha debu­tat amb Butsènit d’Urgell. Un thri­ller rural (Calam­bur / Xan­dri). Un debut més que pro­me­te­dor i ambiciós, el de Cor­bera, amb un thri­ller rural, com bé anun­cia el subtítol, d’una potència molt llo­a­ble. L’obra ens mos­tra l’ambi­ent asfi­xi­ant en un poblet on dos ger­mans es bara­llen per les ter­res i les volen acon­se­guir pels mit­jans que cal­gui. Fins i tot matant-se entre ells. Això, ama­nit per la presència d’un jove mis­teriós que busca un retir al camp en l’allot­ja­ment que duen una família amb pro­ble­mes econòmics. Unes morts vio­len­tes, guàrdies civils, caçadors, peri­o­dis­tes, alguns vila­tans i una femme fatale antològica, mare d’un mons­tre, donen con­tinuïtat a una història de ven­jança. Li resta punts una edició una mica defi­ci­ent en tota mena d’aspec­tes for­mals i alguns errors de punt de vista que hau­ria estat bé evi­tar per no enga­nyar el lec­tor.

Tot és fic­tici, però el poble és ben real, afirma Cor­bera. “Per sort per als habi­tants de Butsènit, res del que hi narro no ha pas­sat mai, o almenys que jo sàpiga. El que sí que és real són els esce­na­ris on trans­corre la trama. Vaig triar la natura que envolta el poble de Butsènit d’Urgell perquè quan jo era petit hi vaig pas­sar molt de temps i vaig apren­dre a esti­mar-la. El meu pare era caçador i va caçar allà durant molts anys. Dormíem en una masia aïllada del poble, com les que sur­ten a la novel·la: sense llum, sense aigua ni telèfon, això el 1994. M’encan­tava anar-hi, estar en con­tacte amb la natura, la llar de foc, pas­se­jar de nit amb les llan­ter­nes, el cel noc­turn, mera­vellós... Alhora, però, i això ho he sabut quan m’he fet gran, també pas­sava una mica de por. Acos­tu­mat a la ciu­tat, m’ado­nava de com d’aïllats estàvem en aque­lla remota masia i de tant en tant un pen­sa­ment em ron­dava pel cap: “Si algú ens volgués fer mal, ho tin­dria molt fàcil.”

Totes aque­lles pors són les que ha inten­tat apro­fi­tar per ambi­en­tar la història i car­re­gar-la de sen­sació d’inse­gu­re­tat, de des­as­sos­sec. “L’ambi­en­tació és un dels fac­tors impres­cin­di­bles en la novel·la, de fet, abans de tenir la història, ja tenia clar que volia escriure-la allà”, afirma l’autor.

“Aquesta és la meva pri­mera novel·la publi­cada, però en rea­li­tat n’havia escrit dues més, abans, amb què vaig anar apre­nent la importància de la pre­pa­ració. El pri­mer esbor­rany de la novel·la el vaig escriure en 45 dies, però hi havia una feina prèvia impres­cin­di­ble de crear i anar refent esca­le­tes de l’argu­ment durant mesos. Tenia molt clar que volia escriure una novel·la com les que a mi m’agra­den: que enganxés, amb girs argu­men­tals i un final on tot lli­gui. Aquest és el procés més màgic que he des­co­bert escri­vint: tens una idea i va fer­men­tant, el cer­vell no para de tre­ba­llar en segon pla i quan menys t’ho espe­res et ve una idea bri­llant que ho tras­toca tot. Un procés cre­a­tiu durant el qual em vaig enviar dese­nes d’àudios de What­sApp perquè no se m’esca­pes­sin les idees”, con­fessa aquest químic de for­mació.

“Un cop tinc l’esca­leta clara i amb les dife­rents esce­nes defi­ni­des, per mi escriure és un procés malaltís en què haig de treure tot el que porto dins. Ho visc amb un punt d’ànsia. Escriu­ria tot el dia, sense parar. Em lle­vava de mati­nada a escriure amb una ener­gia bru­tal. He arri­bat a dema­nar dies de festa a la feina per escriure deu hores segui­des.”

“La meva fase d’escrip­tura és ràpida, però tot el procés fins a tenir un esbor­rany decent ja no ho és tant”, asse­gura Cor­bera. A més, la inten­si­tat cre­a­tiva, febril, obliga a una revisió poste­rior acu­rada “per cor­re­gir errors i polir l’estil”. “No tinc influències literàries molt mar­ca­des, m’agrada lle­gir de tot. De jove­net havia lle­git molt Agatha Chris­tie i P.D. James, però també gau­deixo molt amb Hou­lle­becq i Eva Bal­ta­sar. Ara bé, a Butsènit hi ha una sèrie d’obres que m’han influït deci­si­va­ment: Twin Peaks, Tor, tretze cases i tres morts, Funny games, Els ponts de Madi­son, Nis­saga de poder, Arrels pro­dun­des... Una mes­cla de gèneres una mica estra­nya, segons per a qui, però que m’ha fun­ci­o­nat, de true crime a wes­tern, pas­sant pel ter­ror i la lite­ra­tura romàntica.”