Crítica literària
MATAR JOSEP PLA I ALTRES ASSUMPTES D’INTERÈS
Hi ha una anotació del dietari Paisatge amb flames (1990), de l’autor que estic a punt de comentar, que val la pena reproduir aquí. Pairolí en va extreure el títol del llibre, una concessió al lirisme: “L’existència només es pot produir en els paràmetres cruels de la temporalitat. Per això no som sinó efímeres llengües de foc, fugaços elements d’un paisatge amb flames.” El paràmetre cruel es va complir massa prematurament en el cas de l’escriptor, que només va poder viure cinquanta-cinc anys complets. Malgrat aquest imponderable del destí, el de Quart ens va donar una obra literària –tres dietaris i quatre novel·les, a banda centenars d’articles– que és un exemple de fondària i de lúcida capacitat per relacionar els assumptes del món, una obra que continua plenament vigent. He manifestat en diverses ocasions la meva flaca per la literatura de Pairolí. Per això no puc sinó aplaudir la voluntat de l’Editorial Gavarres, amb el dinàmic Àngel Madrià al governall de l’empresa, de recuperar els diversos títols de l’autor. Van començar l’any passat amb una peça major, els Dietaris (un volum que n’aplega tres: el ja citat, L’enigma, del 1999, i Octubre, del 2010). I ara continuen amb un notable La geografia íntima de Josep Pla, del 1996, i el més episòdic, però no pas negligible, Mirades, llibre factici, signat pel mateix Pairolí i pel poeta Lluís Freixas Mascort, els textos del qual no desmereixen gens respecte als del seu precedent. Aquest darrer títol recull els articles de temàtica paisatgística (i moral) que tots dos autors van publicar a la revista Gavarres –embrió de l’editorial– entre 2002 i 2011 (Pairolí) i entre 2011 i 2022 (Freixas Mascort).
La geografia íntima... és una defensa, no exempta d’unes quantes raons crítiques severes, de l’obra narrativa de Josep Pla, un escriptor inclassificable, que escapa a la constricció de cap isme: “Sempre el peu és més gros que la sabata”, conclou, amb vívid encert, Pairolí. L’epígraf inicial del llibre és molt explícit: “Per a mi, com a lector, Pla ha estat un goig; com a escriptor ha estat un problema [...]. La prosa de Pla s’encomana, i com a escriptor vaig haver d’esforçar-me, fa anys, a treure’m de sobre aquella manera de dir. Algú va afirmar que les escriptores catalanes han de ‘matar’ la Rodoreda per trobar la pròpia veu. En el meu cas vaig haver de ‘matar’ Pla.” Clar i català. De mostres de l’admiració per l’obra de l’autor d’El quadern gris, n’hi ha a balquena. L’estil de Pla troba, en l’obra de Pairolí, un defensor convençut. En el llibre sobre Barcelona, posem per cas, aquest darrer remarca el joc subtil de les formes verbals, que té a veure amb la memòria i amb el present de l’escriptura. En referir-se al compromís de Pla amb “la literatura de descripció de la realitat”, Pairolí en diu que constitueix, “a més del seu ideal literari, el projecte més concret i reeixit de la seva obra”. L’autor, com el glossat, és partidari de “fer literatura a partir de les coses més petites”, en expressió de Xavier Pla, que firma l’epíleg. A Pairolí se li pot aplicar el que, amb justesa, ell mateix afirma de Pla: que tota la seva obra “està marcada pel que podríem anomenar l’afany del realisme”.
Però, d’altra banda, Pairolí no estalvia retrets al seu homenatjat: el més repetit és, sens dubte, el de la descurança. Referint-se a Barcelona, una discussió entranyable, escriu: “El llibre, en conjunt, no és d’una redacció gaire polida, però això passa a bona part de la literatura de Pla.” Reiteracions innecessàries o descripcions no gaire acurades, que fan arrufar el front al comentarista, com quan Pla assegura d’un personatge que “té un nas normal”. En aquest capítol de la descurança, caldria incloure-hi, encara, un fet: Girona, un llibre de records es presenta com un manuscrit llegat, que, pel seu intrínsec valor literari, Pla ha resolt d’editar. Ara bé, quan és recollit en el volum d’obra completa, aquest llibre precedeix el dedicat a Barcelona, el prefaci del qual comença així: “Després de les aventures gironines que formen el volum anterior vaig passar a Barcelona per estudiar la carrera a la Universitat.” En què quedem, doncs? Es tracta d’un exemple palès de negligència. En una altra pàgina, Pairolí es refereix a Notes del capvesprol, escrit “en una època en què la vellesa ja abocava l’escriptor a la reiteració, tot i que és un llibre en què la prosa de Pla encara manté a estones el seu tremp característic, sense arribar al patètic desfibrament de Darrers escrits”. “Patètic desfibrament”, en diu...
La geografia íntima... no és un llibre acadèmic (sort en tenim!), sinó l’obra d’un lector rigorós, que convida a explorar l’univers planià (i, si de cas, a explorar-lo amb un equipament més complet). Pairolí també destaca els aprofitaments, tan propis de l’autor: “Aquesta mena d’aprofitaments textuals, fets amb dos instruments, la ploma per retocar algunes frases i les tisores per retallar i enganxar paràgrafs, són habituals en l’obra de Pla.” Vull apuntar, de passada, que el de Palafrugell va realitzar la seva obra gegantina, de reaprofitament constant, sense l’ajut inestimable de la informàtica! Admirable.
El llibre de Pairolí es va publicar el 1996, en un temps en què l’obra de Pla ja no estava sota sospita, certament, però en el qual encara comptava amb alguns crítics acèrrims que gosaven alçar la veu (diria que avui dia Pla és molt més canònic, encara que ho posem en cursiva, i que els seus detractors s’han tornat molt més prudents o temorosos). El gruix de l’obra analitza quatre llibres: els ja citats, centrats en Girona i Barcelona (infància i noiesa de l’autor), i els que va dedicar a Palafrugell i a Cadaqués. El volum es completa amb tres treballs breus: sobre El quadern gris –“el llibre de l’home vell que ordena i poleix la seva literatura juvenil”–, sobre Pa i Raïm i sobre les pensions en la producció del palafrugellenc.
En el text “El Ter, arran de mar”, reproduït en el llibre Mirades, Pairolí ens recorda el llenguatge antropomòrfic que es fa servir en la descripció del lloc evocat (gola, barra, carall) i, al final, no estalvia un revés al fenomen de l’especulació immobiliària (el text està signat just abans de la crisi, el 2007): “Del panorama han desaparegut les antenes de Radio Liberty, que no sabem si van contribuir gaire a enderrocar el comunisme, però almenys sí que van servir per aturar els especuladors. Allà on hi havia les antenes no hi ha apartaments.” En aquesta obra, el lirisme descriptiu –també un dels valors positius de l’estil pairolià– alterna amb agudes apreciacions sociològiques, com és ara la transcrita o aquesta altra: “A les cases de pagès hi ha herba i a les segones residències, gespa.” El lirisme que dic em recorda molt el del castellà Azorín: “La plana conreada, que va canviant de pell i de tonalitats al llarg de l’any, travessada per la serp del Ter, envoltada de pollancredes.” Aquests dos extrems que ressalto conviuen perfectament en el final d’un dels textos més rodons, i més rotunds, d’aquest mosaic: el titulat “Santa Coloma de Fitor, les pedres parlen”. El transcric gairebé sencer: “L’aigua espatlla els camins, solien dir els culs de taverna. Hi tenien interès, és clar, però no és cap mentida. La pluja deixa fangueig i xaragalls. L’aigua de l’última ruixada es va escolant. Sortiran bolets, maduraran les aglans, que ara ningú no cull i que abans tant favor feien. Uns ciclistes, equipats amb vestuari llampant i màquines de tecnologia moderna, baixen rabents, camí de Fonteta, bruts de fang, temeraris. Abans, per aquestes boscúries, només tenien tanta pressa els contrabandistes...”
Josep Maria Espinàs retreia a Pla la incontinència adjectival. Pairolí utilitza els adjectius imprescindibles, ni un de sobrer: temeraris. Autor que reflexiona constantment sobre allò que genèricament en diem l’estil, i que sol predicar amb l’exemple, recorre als punts suspensius molt esporàdicament, amb una extrema cautela: al final d’aquest text és ben justificat que hi apareguin.
Fa molts anys que sostinc que Miquel Pairolí és un autor important en el context de la literatura catalana recent. Aquesta biblioteca que li dedica l’Editorial Gavarres constitueix una realitat digna d’aplaudiment, que fa justícia (i no sols poètica) a l’escriptor i, de retop, als seus beneficiaris –els lectors.
