Crítica
ANALITZANT RODOREDA
Mercè Ibarz (Saidí, 1954), una periodista cultural de nivell –i escriptora reconeguda per les seves novel·les La terra retirada (1993) i La palmera de blat (1995), en què explora el seu món geogràfic del Baix Cinca–, ha fet una aproximació periodística a la biografia de Mercè Rodereda. No és el primer estudi que li dedica. Mercè Ibarz, com a periodista, va començar a treballar de ben jove a la redacció del diari Avui (1976). Actualment és columnista del diari El País i del diari digital Vilaweb.
Mercè Rodoreda (1908-1983), la gran escriptora catalana de tots els temps, ho tenia molt clar: “Escric perquè no tinc res a fer en el món.” La seva obra és una al·legoria de la història del segle XX, una descripció del món violent, salvatge i, a la vegada, poètic i lluminós. En els anys trenta, Rodoreda era una escriptora jove, amb caràcter, que ja publicava els seus primers llibres i que col·laborava en revistes culturals. La seva història ja la coneixem: es va casar amb el germà de la seva mare, catorze anys més gran que ella. La imatge que tenim de Rodoreda com a dona fatal parteix de supòsits, del menyspreu que va rebre del mateix sistema literari català, de la desconfiança típica per ser una dona i una escriptora lluminosa. Llegint aquest retrat del llibre m’he quedat sense la mel de les abelles. En alguns paisatges no s’acaba d’aprofundir en la complexitat literària i psicològica de Rodoreda. Mercè Ibarz traça les relacions que va mantenir l’escriptora amb Andreu Nin o Francesc Trabal, com si la intimitat fos una conversa de cafè. Els retrats literaris haurien de significar investigació, molta investigació, i una altra forma de respecte. Les cartes entre Anna Murià, dona d’Agustí Bartra, i Rodoreda són bàsiques per sustentar aquest retrat, una relació que es va tallar al cap d’uns anys. De fet, el món cultural de l’exili tampoc l’acceptava. Rodoreda va anar passant per diverses ciutats europees durant la seva fugida de la Guerra Civil i el seu exili: Llemotges, Bordeus, París, Viena i Ginebra, anant i tornant. “Els dies que estic sola, ja ni llàstima no em faig, sinó fàstic.” A París es va guanyar la vida cosint. Entre el 1939 i el 1956 va transitar per llargs períodes de crisi creativa.
El 1956 es va instal·lar a Ginebra amb Armand Obiols, que treballava a la Unesco. La trobada amb Julio Cortázar, que també treballava a la Unesco, va ser clau per tal que comencés a escriure. A partir dels anys seixanta, va apuntalar les seves grans obres: La plaça del Diamant (1962), Mirall trencat (1974), Quanta, quanta guerra (1980) i La mort i la primavera (1986, obra pòstuma), a part dels seus contes.
Mercè Ibarz ens parla de la influència d’Artuad. El cinema també va ser una font d’inspiració. La història la interessava fins a un cert punt, ja que l’havia viscut massa. La millor part d’aquest retrat és quan Ibars descriu les referències literàries de Rodoreda, el seu surrealisme imprevist, la foscor poètica amb arestes de ciència-ficció. L’acaba comparant amb Kafka: tot un debat. Rodoreda era una escriptora exigent amb tot el que escrivia. Les revisions constants, els dubtes, les reescriptures, les reedicions que feia de les seves obres demostraven la seva tenacitat. Li costava acabar les seves obres. “Em passa una mica com a les protagonistes de les meves novel·les, que tot se’m fa lleugerament llunyà i nebulós, com si la vida, que és meva, fos d’algú altre.”
