Dalí, un cervell cibernètic

“El temps juga a favor de Dalí”, ens dirà Montse Aguer, la direc­tora dels museus empor­da­ne­sos de l’artista, abans d’aco­mi­a­dar-nos. L’hem citat al Cen­tre d’Arts Digi­tals Ideal per visi­tar, amb la seva mirada i els seus conei­xe­ments, l’expo­sició Dalí cibernètic (fins al 8 de gener), que amb segell bar­ce­loní farà els pròxims anys una gran gira inter­na­ci­o­nal. Dalí és un imant; per a les noves gene­ra­ci­ons, com pocs artis­tes de les avant­guar­des cen­tenàries que pot­ser han que­dat més con­ge­lats en la seva època. La prova la tenim el mateix dia de la tro­bada amb Aguer. És un matí d’un dime­cres d’octu­bre i l’equi­pa­ment cul­tu­ral del Poble­nou, que just ara cele­bra el seu ter­cer ani­ver­sari, està ple de gent, molta joveníssima, encu­ri­o­sida amb aquesta pro­posta que ha por­tat l’art del geni al ter­reny de la tec­no­lo­gia audi­o­vi­sual més cap­da­van­tera. 

La fun­dació de l’artista, des de sem­pre extre­ma­da­ment curosa amb el seu lle­gat, impla­ca­ble quan con­si­dera que se’l per­ver­teix, ha ava­lat el pro­jecte comis­sa­riat per Anna Pou i Imma Font­de­vila. “El plan­te­ja­ment és molt intel·ligent”, remarca Aguer només entrar a la pri­mera sala. Al cos­tat d’un ordi­na­dor pri­mi­geni, un mons­tre simi­lar al que Dalí va uti­lit­zar fa setanta anys per fer un retrat de l’actriu Raquel Welch, Aguer ens ense­nya una tro­ba­lla recent del Cen­tre d’Estu­dis Dali­ni­ans. Són unes decla­ra­ci­ons que va fer a la revista xilena Eva, el 3 de gener del 1969, en què deia: “El meu cer­vell cibernètic està rebent un mis­satge telepàtic.”

El que fins no fa tant s’inter­pre­tava com una excen­tri­ci­tat seva, una de tan­tes, avui con­firma el do anti­ci­pa­dor que defensa l’expo­sició. “Jo soc l’inven­tor de la cibernètica”, el sen­tim dir al docu­men­tal Dalí a Nova York (1965), un frag­ment del qual es pro­jecta en una estança habi­li­tada com a romàntica sala de cinema (l’Ideal va ser un cine de barri des del 1917 fins als anys vui­tanta), amb unes cor­ti­nes ver­me­lles del gust dalinià.

Què hi havia sota la crosta del per­so­natge cir­cenc? Un cer­vell molt com­plex, amb una doble antena que ell inter­con­nec­tava amb tota natu­ra­li­tat: la que cap­tava els senyals de la tra­dició artística, sobre­tot la del Renai­xe­ment, i la que li envi­ava mis­sat­ges del futur. Dalí és “un huma­nista modern” –asse­nyala Aguer– pres i alhora esti­mu­lat per diver­ses obses­si­ons. La ciència va ocu­par un lloc pre­e­mi­nent, gai­rebé al nivell de Gala, i sovint fusi­o­nada amb ella. “La ciència el va aju­dar a bus­car noves mane­res de pin­tar la rea­li­tat”, explica Aguer. Estava subs­crit a les revis­tes de referència, com Sci­en­ti­fic Ame­ri­can, i va inter­can­viar parers amb alguns dels millors físics, químics i matemàtics del món: Ilià Pri­go­gine, el pare de la teo­ria del caos; René Thom, el teòric de les catàstro­fes... La més llarga, de relació, la va tenir amb Tho­mas Banc­hoff, a qui l’artista va tru­car després de veure’l foto­gra­fiat en una entre­vista de premsa al cos­tat d’una repro­ducció del seu Crist hipercúbic (1954), un poderós assaig dalinià amb la quarta dimensió.

Amb el Premi Nobel James D. Wat­son també van sin­to­nit­zar. El des­co­bri­dor de l’estruc­tura de l’ADN va entrar a l’hotel de Nova York on s’allot­java i li va dei­xar una nota a recepció: “El segon home més impor­tant del món vol conèixer el pri­mer home més impor­tant del món.” A Dalí se l’atra­pava amb mel i va bai­xar de la seva habi­tació de seguida. “Wat­son es va emo­ci­o­nar quan va veure que havia fet subrat­llats, esque­mes i comen­ta­ris en un dels seus lli­bres.” “No era cap bou­tade: els científics veien que estava infor­mat i que tenia una manera més cre­a­tiva de rela­ci­o­nar els temes. Els atreia sobre­tot la seva idea des­es­pe­rada de bus­car la immor­ta­li­tat”, raona Aguer.

Dalí sen­tia pànic a la mort i el con­sol que no li donava la fe (“la busco i no la trobo”) li van pro­por­ci­o­nar els pro­gres­sos científics i tec­nològics mes­clats amb una espi­ri­tu­a­li­tat que bevia del seu admi­rat Ramon Llull. El seu Tea­tre-Museu de Figue­res és la gran obra mes­tra que va con­ce­bre per trans­cen­dir. I, sense la tec­no­lo­gia actual, amb l’anhel de des­bor­dar men­tal­ment i emo­ci­o­nal­ment el públic en una visita immer­siva de cap a cap. Amb la tec­no­lo­gia actual, l’Ideal ha fol­rat de dalt a baix –parets, sos­tre i terra– la seva gegan­tina sala cen­tral amb una pro­jecció de les obres de Dalí mag­ni­fi­ca­des, i amb un colofó sor­pre­nent: uns nous Dalís cre­ats per un pro­grama d’intel·ligència arti­fi­cial. Ell mateix va pre­dir que les màqui­nes aca­ba­rien suplint els artis­tes.

També s’han produït diver­sos dis­po­si­tius interac­tius per entrar de manera lúdica, pen­sant sobre­tot en el públic fami­liar, en el reper­tori ico­nogràfic del geni: l’ull, la mosca, el rellotge, el pa. Un d’aquests jocs que s’acti­ven amb una pan­ta­lla tàctil té com a suport una versió XXL de la seva Prin­cesa cibernètica (1974), que va ves­tir de xips informàtics. I al Dalí inves­ti­ga­dor en l’àmbit de l’holo­gra­fia se l’home­natja en un holo­grama, de nou de grans dimen­si­ons, pot­ser el més gran mai fabri­cat, que, entre altres motius dali­ni­ans, fa una picada d’ullet al petit arte­facte cilíndric que va dedi­car al can­tant Alice Coo­per (1973), amb la col·labo­ració del Premi Nobel de Física Den­nis Gabor.

La dar­rera experiència, i la més inno­va­dora, és un meta­vers, el con­cepte més en voga de rea­li­tat vir­tual. Un món paral·lel que Dalí ja es va ima­gi­nar en els anys cin­quanta en una sèrie de dibui­xos que va ano­me­nar Pre­dic­ci­ons de Dalí. Va fan­ta­si­e­jar amb una màquina de somiar que eva­dia les per­so­nes sis minuts al dia. L’Ideal ha donat forma a aquest somni que els visi­tants com­par­tei­xen en grup. El món físic s’esfuma tot d’una quan es posen les ulle­res de rea­li­tat vir­tual i es reco­nei­xen en uns ava­tars amb el seu ros­tre dins d’una esca­fan­dre com la que Dalí va uti­lit­zar en una con­ferència a Lon­dres, una al·lego­ria al seu cap­bus­sa­ment al sub­cons­ci­ent que va estar a punt de cos­tar-li la vida, perquè s’asfi­xi­ava. 

El viatge, a bord d’un vai­xell la cabina del qual és la torre Gala­tea, on Dalí va viure els seus dar­rers anys, impres­si­ona. Però, s’hi iden­ti­fi­ca­ria ell, en aquest invent tec­nològic, li pre­gun­tem a Aguer? “Els trans­va­sa­ments entre rea­li­tat i ficció van ser una cons­tant en la seva tra­jectòria.” La res­posta, de fet, ens la va donar ell mateix: “Mirar és inven­tar.”

I això, raona la direc­tora dels Museus Dalí, és la seva herència con­cep­tual més vigent: “Que no hi ha una sola manera de mirar ni de pen­sar.” “Deia que de petit veia el que els altres no veien i que no veia el que els altres veien. Dalí ens ha ense­nyat a mirar i a veure més enllà de les coses apa­rent­ment evi­dents”, con­clou Aguer, que per des­comp­tat anima a con­ti­nuar l’experiència al ter­ri­tori tan­gi­ble de l’artista, el seu Empordà, on es va sub­mer­gir fon­da­ment, i on va ges­tar el seu espec­ta­cu­lar museu, que per cert acaba d’obrir una nova expo­sició, Trans­gre­dint la Venus. Dalí és clàssic, és sur­re­a­lista i és Pop Art!, en què l’atrac­tiu prin­ci­pal és una cre­ació hologràfica feta ex pro­feso de l’escul­tura Venus de Milo amb calai­xos (1936) que con­serva l’Art Ins­ti­tut of Chi­cago.

I compte que el 2023 el Tea­tre-Museu Dalí exhi­birà una de les seves obres icòniques, el Crist de Sant Joan de la Creu (1951), cus­to­diat a Glas­gow, que va pin­tar amb un punt de vista tan ele­vat que avui diríem que emula la visió dels drons.